El balanç com a alcaldessa l’hauria de fer de vuit anys perquè porta dues legislatures, i en farà vint que, entre regidora i alcaldessa, és al consistori. Si observem la ciutat en els darrers vuit anys, pràcticament no hem avançat en res. El que ens fa bullir la sang és aquesta pèrdua d’oportunitats, d’allò que la ciutat pot generar i fer, que no fa, i quedem enrere. Transformació urbana, transformació social, aprofitar oportunitats, posicionar-se estratègicament des del punt de vista industrial... no s’ha fet. Un exemple: devem ser l’única ciutat de Catalunya que no tenim ni un sol carril bici dins de la trama urbana en un moment de transformació de la mobilitat. Els que ens estimem la ciutat tenim la sensació que anem abaixant a poc a poc el nivell, mentre que altres ciutats van avançant..., i nosaltres aquests deures no els hem fet.

La història del POUM és llarga i complexa. Tenim un planejament urbanístic de fa molts anys. Un dels problemes d’aquesta ciutat –i aquí la responsabilitat és de qui la gestiona– és la manca de consens. Sobre el planejament urbanístic, en l’anterior mandat nosaltres els vam explicar allò que volíem que es canviés, que no vèiem... L’equip de govern, que en aquell moment era el PSC amb suport de Ciutadans, del PP i d’un trànsfuga, va optar per fer-ne cas omís. Es va portar a aprovació un planejament urbanístic que feia aigües, van tirar pel dret i a última hora van saltar pels aires els seus acords i el planejament també. Ara, es comença a redactar i nosaltres el que hem demanat és transparència des del minut zero perquè les ciutats no poden ser només a imatge d’un partit, han de ser a imatge de la pluralitat que representen els diferents partits polítics. Perquè les coses perdurin calen consensos. I amb el planejament urbanístic, tornem a la casella de sortida per aquesta manera de fer. El que la ciutat necessita és un canvi radical en les formes, sobretot.

Ho hem dit: Rubí és postureig. Estem acostumats que ens expliquen les coses embolcallades. Pinten de colors el terra i ens diuen que és una ciutat de colors, i no és cert, és tot una capa de pintura... És una metàfora que ens serveix per explicar la situació de la ciutat. Ens expliquen que tot funciona bé, que no hi ha problemes i si n’hi ha algun és culpa d’una altra administració superior a la local..., però, si parles amb la gent i rasques, no és així. Ara, per exemple, hi ha una plantada en l’àmbit cultural d’entitats que n’estan fartes, la ciutat no està neta, hem tingut problemes d’inseguretat, fa més d’una dècada que no s’ha fet habitatge assequible... I com se soluciona? Pintant la ciutat, fent macroconcerts, posant un túnel de llum durant les festes de Nadal... La ciutat no està ben gestionada ni ben estructurada. I hi ha canvis que creiem que s’han de fer de manera imprescindible perquè Rubí no es pot permetre el luxe de perdre més trens.

Estem fent una feina que hauria d’estar fent l’Ajuntament des de fa molts anys, que és vetllar per la quantitat de tones i la tipologia de residus que s’hi llencen. La llicència, que és del 2003, té una sèrie d’obligacions de control, sobretot, i no s’han portat a terme. L’empresa reconeix al seu moment que s’ha sobrepassat amb escreix els més d’un milió i mig de metres cúbics que hi cabien. En aquell moment, se li demana a l’Ajuntament, si, amb aquests canvis, atorga la llicència o no, i fa silenci. I aquest silenci, per què és? Com a oposició que vetlla per la ciutat el que hem fet és demanar assessorament, informació, fer recerca... Tot això està en mans dels advocats i tirarem per la via que ens aconsellin. Perquè el que volem és que Can Canyadell es tanqui, que ja hauria d’estar tancat. Hi han passat més de 300.000 camions des del 2016, que no hi haurien d’haver passat perquè hauria d’estar clausurat. A més, l’estudi topogràfic que actualitza la quantitat de tones que hi ha ara no hi és... Estem parlant que potser hi ha 3,5 o gairebé 4 milions de tones quan inicialment estàvem parlant d’1,5 milions. Aquí hi ha un desgavell absolut. Rubí ja ha estat prou maltractada en moltes qüestions com, per exemple, els abocadors, les línies d’alta tensió, les infraestructures ferroviàries, les de sanitat, etc. Per la Generalitat han passat partits polítics de diferents colors, han governat el PSC, CiU, ERC, ICV...; a Rubí, durant aquests vint anys, han governat els mateixos. Per tant, el problema no el tenim tant allà, que altres ciutats sí que han sabut crear sinergies i complicitats, sinó que, potser, el tenim aquí, que durant vint anys, també en els últims vuit, hem estat incapaços d’aconseguir per a Rubí allò que ens mereixem.

Justament com que estan en mans d’ERC ara hem tingut moltes facilitats per tenir tota la informació necessària. De fet, a mi no em val que l’alcaldessa de la meva ciutat s’excusi dient que això és una responsabilitat compartida. Aquests residus es llencen a Rubí, afecten el municipi de Rubí..., qui ha de fer el control de què s’hi tira, la quantitat que s’hi tira, si poden passar els camions... ha de ser l’Ajuntament de Rubí. El control l’ha d’exigir i l’ha de fer, perquè té competències, així ho diu la llicència, l’Ajuntament de Rubí.

Jo, vivint a Rubí, m’hi sento bé perquè la meva experiència personal és una. La qüestió de Rubí és que no s’han fet molts deures i ara els estem pagant. I sortir d’aquí ens costarà molt més que a altres ciutats. La seguretat d’una ciutat té molts factors a tenir en compte, és polièdrica. Un és que fa anys que la policia local té mancances d’efectius, hi ha hagut segurament una manca de motivació, per les circumstàncies que sigui, baixes, etc. No s’ha fet habitatge assequible i això genera inseguretat perquè hi ha moltes famílies i gent que no té la possibilitat d’accedir a un lloguer assequible i fa servir altres sistemes que generen conflictivitat. El tema de la mediació, per exemple, nosaltres l’hem proposat per activa i per passiva per a la conflictivitat veïnal. La formació, generar oportunitats, també és imprescindible, què passa amb tot aquest jovent que ara el tenim amb manca de perspectives..., no estem fent la feina que pertoca per preparar la formació professional tenint l’entorn industrial que tenim. El manteniment de l’espai públic, tenir un espai públic endreçat, net, també genera sensació de seguretat. Els controls de segons quins locals d’oci de la ciutat que generen conflictivitat i els veïns ens ho diuen..., i a tota la ciutat. És una qüestió estructural que fa que, una miqueta d’aquí, una altra d’aquí i una altra d’aquí, hi hagi aquesta sensació i hi hagi, també, aquesta realitat. ERC el que no farem serà amagar una realitat, però tampoc no donar-hi cap solució o dir que només s’arregla amb més policies. Aquí no ens hi trobaran. A nosaltres ens trobaran dient que hi ha problemes i que una de les qüestions és tenir més efectius per a control, però que això ha d’anar acompanyat de l’habitatge, de la formació, de la mediació, de l’urbanisme, de la conscienciació, etc. Són coses que no s’han fet. La percepció de la gent s’ha de tenir en compte i jo vull que els meus veïns i la meva ciutadania visquin en una ciutat en què se sentin segurs.

Soc usuari de la sanitat pública i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Per tant, són dos serveis en què em poso al mateix nivell que la resta de la ciutadania, veient i reclamant-ne la necessitat. Insisteixo: per la Generalitat han passat tots els colors polítics, aquí a l’Ajuntament els últims vint ha governat el mateix color i no han aconseguit ni una cosa ni l’altra. Nosaltres ens posem a disposició per anar a picar a les portes que faci falta i per aconseguir allò que la ciutat necessita. I seguirem treballant i insistint. Són dues reivindicacions que mantenim i treballarem perquè siguin possibles perquè sanitat, mobilitat i educació són els eixos bàsics de la vida d’una ciutat com la nostra.

Guanyar. La ciutat està en una situació en què només tindrà dues opcions: el de sempre, els darrers vint anys, seguir avançant a poc a poc i entrebancant-se; o l’opció que representa ERC, que és una opció nova, diferent, amb moltes ganes, amb les idees clares, que estima la ciutat, que la viu i que està preparada per fer-ho. Ho hem dit: nosaltres no governarem amb aquest PSC. Som molt conseqüents i ho vam dir en el seu moment: si creiem que la ciutat necessita un canvi vol dir un canvi, no governar amb els mateixos que fa vint anys que hi són. Donaré un exemple de com el visualitzem. El Vapor Nou és una antiga fàbrica que fa molts anys que està tancada, patrimonialment amb interès. El PSC està treballant perquè s’hi puguin fer pisos, aquest és el seu model. Nosaltres, en contrapartida, fa temps que treballem en un projecte que generi una centralitat, un espai relacionat amb la indústria que sigui de formació, d’orientació, de recerca, vinculat a l’FP... És la nostra proposta per al Vapor Nou. Això és la diferència entre com veuen ells la ciutat i com la veiem nosaltres: allò fàcil, que és una mica de pa per a avui i gana per a demà; o pensar què necessitarà la ciutat en els propers anys.