Com si llisqués per un embut ample, el temps d’aquest estiu s’ha escolat amb major avidesa del que acostuma a fer-ho. Les advertències de les institucions financeres i dels governs sobre el cataclisme d’aquesta tardor han repicat sobre ferro fred. Potser perquè estem esgotats de males notícies i, qui ha pogut, s’ha abocat a un autèntic parèntesi estiuenc. El turisme ha seguit estirant de l’economia i l’augment en la contractació d’hipoteques ha desafiat les teories econòmiques, malgrat l’anunciada i executada pujada de tipus. Tot plegat mentre els salaris segueixen congelats, sovint des del 2008.

Quan s’aturi, l’espiral inflacionista deixarà els preus més alts dels que eren fa un any. Ursula von der Leyen ara en culpa al funcionament del mercat energètic, però la recepta “ibèrica” que debatrà la UE la setmana vinent no n’ataca el fons: aquí ja ho sabem. No és sols la guerra ni la calorada, sinó un sistema basat en l’especulació d’un servei essencial, esdevingut dret ciutadà. Especulació a la qual no li és aliena el declivi de les fonts energètiques fòssils ni l’insuficient impuls en el recanvi de renovables. I esperin, que la guerra de l’aigua és a la cantonada. Aquesta no és una altra crisi del sistema, sinó l’inici d’una era comandada per les greus conseqüències climàtiques que impactaran en totes direccions: aliments, recursos naturals, pobresa, immigració, geopolítiques... La gestió que ens proposa la CE i l’Estat espanyol ataca sols les conseqüències i renuncia a transformar el sistema. Ens emboliquen amb cants sobre la “incertesa”, mentre demanem un altre gelat.