Hi anem amb molta determinació, amb la voluntat que vagi bé i de construir una solució política. I espero que aquesta voluntat serà compartida pel govern francès, el president de la República i per l’Estat de forma general. El que ha passat en les últimes dècades, i els últims anys sobretot, ens incita evidentment a ser prudents. Fins avui, malauradament, el que ha prevalgut dels successius governs ha estat el rebuig a reconèixer la dimensió política de la qüestió corsa i a tenir en compte el sufragi universal expressat diverses vegades de forma massiva.

Hi ha la representació institucional i la participació de la societat civil. He volgut que hi fossin el conjunt de grups i sensibilitats de l’assemblea, fins i tot sense grup. Aquí penso en el diputat de Corsica Libre (Jean-Guy Talamoni), el partit independentista.

Probablement. Tot i que farà falta que, ben abans d’aquesta data, hàgim avançat de forma suficientment concreta en la certesa que no es tracta per al govern francès de guanyar temps. Dit d’una altra manera, veurem molt ràpidament en les setmanes i mesos que venen si hi ha una veritable voluntat política d’arribar al final.

Els grans dossiers els tractarem de forma pragmàtica, amb l’actual situació del dret. I, quan constatem conjuntament –i segons el meu parer no ho deixarem de fer– que el dret actual no permet abordar respostes satisfactòries, a la segona part de les reunions hi haurà les discussions sobre l’estatut d’autonomia.

La forma més adaptada a la realitat, sense prejutjar el que pugui esdevenir la situació d’aquí a deu, vint, trenta anys, és un estatut d’autonomia de caràcter molt ampli. Amb competències exclusives i un poder legislatiu en quasi tots els dominis. I que el govern francès mantingui les competències estatals: l’exèrcit, la justícia, la policia.

No en tenim la certesa. El que és veritat és que ha fet falta l’assassinat de Colonna, en unes condicions tan tràgiques com sospitoses, i les manifestacions de revolta que això va provocar, i una participació important de la joventut, per començar un procés com l’actual.

No es va a un procés de diàleg amb condicions prèvies o amb dictats. El que és cert és que ja hem perdut molt de temps, massa, i que hi ha una urgència. Fa falta que molt ràpidament es donin signes tangibles de la voluntat de l’Estat de construir una solució política.