Societat
MAHAMADOU DAMBELLEH
ESTUDIANT I NEDADOR INVIDENT
“Si existís una operació per recuperar la vista, no me la faria”
Soc totalment autònom i vull estudiar ciències polítiques: seré el primer president negre i cec de la Generalitat
Consideraré que la societat està prou conscienciada amb la meva discapacitat quan es pugui dir la paraula ‘cec’ amb normalitat, sense pena ni por d’ofendre
A només 16 anys, Mahamadou Dambelleh, d’Olot, ha aconseguit triomfs de natació adaptada absoluta sense pertànyer encara a la categoria per edat. Per això, ja ha rebut diferents reconeixements, com el darrer, el premi Jove Promesa 2021 dels premis Garrotxí de l’Any. Aquest juliol va participar en els campionats d’Europa de natació adaptada per a joves a Finlàndia, on va fer un bon paper i un pas endavant per arribar algun dia als Jocs Paralímpics, el seu objectiu. Ens rep a la piscina de Castellfollit de la Roca amb el seu entrenador, Pere Vilà, que ha apostat per ell des de bon principi. Ens mostren com és un entrenament de l’esportista i les instal·lacions de què disposen: una piscina descoberta on es pot entrenar bé a l’estiu però no a l’hivern. Per això quan fa fred “ens hem de buscar la vida per poder entrenar i mantenir un nivell competitiu acceptable buscant alternatives a piscines d’Olot, Vic i Sant Pere de Torelló, podem dir que som l’equip més nòmada de la natació mundial”, exposa Pere Vilà, que aprofita per remarcar el mèrit afegit que aquest fet comporta i per demanar més empatia, ajudes i facilitats “per a un esportista d’elit que està dins del programa del Comitè Paralímpic Espanyol i dins la federació espanyola per captar joves talents per arribar als Jocs Paralímpics de Los Angeles 2028”.
Són poques les diferències entre la natació convencional i l’adaptada.
La natació adaptada és un esport que practiquen persones que tenen una discapacitat física, visual o intel·lectual i les regles són molt semblants a la natació convencional, però en funció dels atletes que hi participen s’adapta a les seves necessitats. Jo, per exemple, que no hi veig, només necessito que l’entrenador, amb un pal, m’avisi quan estic a punt d’arribar a la paret. De vegades també perdo més temps perquè m’expliquin les coses i necessito més entrenadors perquè m’acompanyin, però la diferència és molt poca.
Sempre, però, s’ha entrenat com si hi veiés.
Sí, al club sempre m’han tractat com si hi veiés i he fet entrenaments amb la resta de nens i nenes, sense diferències. I això m’ha ajudat molt, tant en la natació com per a la vida en general. És més, en aquests moments i des de sempre he competit en les dues categories: convencional i adaptada.
D’on surt la seva passió per l’aigua?
De petit vaig provar diferents esports: futbol, bàsquet, atletisme... Quan tenia uns deu anys, un dia al casal vam anar a la piscina de Castellfollit per aprendre a nedar. En Pere em va veure i ja em va engrescar. Necessitava nedadors i jo no em cansava nedant. Només de veure’m em va dir que si volia aconseguiria ser un nedador professional perquè tenia cos i ara soc aquí .
Ha viscut la seva primera experiència internacional...
Era la primera vegada que nedava com a membre del Comitè Paralímpic Espanyol i ha sigut una experiència única, una champion. No té res a veure amb les competicions que he fet fins ara, allà teníem fisioterapeutes, metges, psicòlegs, ens donaven tot tipus d’equipament... Una passada, un luxe.
Tot i sent dels més petits, ha aconseguit bons resultats.
Estem molt contents, he aconseguit marques com una desena posició de la general de tot Europa. Tot i així es va fer servir un sistema de valoració diferent. Competia, per exemple, amb una persona que s’hi veia molt més que jo o tenia una discapacitat física menor. Si la puntuació hagués sigut com la que estem acostumats, haguéssim tornat amb set medalles. També vaig veure les condicions òptimes amb què s’entrenen molts dels nedadors: molt bones instal·lacions i moltes hores de piscina.
I la seva piscina sense ser coberta.
Realment ens hem de buscar la vida per entrenar-nos, sobretot a l’hivern. La piscina del meu club, el Castellfollit de la Roca, no és coberta. A l’estiu podem entrenar de 9 a 13 h pràcticament cada dia, però quan fa fred ens hem de desplaçar a piscines d’Olot, Vic i Torelló, fet que comporta perdre més hores pel desplaçament. Demanaria que s’apostés més per l’esport individual, calen més ajudes i subvencions, perquè molts esportistes es queden pel camí per manca de recursos.
També estudia.
Estudio segon d’ESO a l’institut del Bosc de la Coma d’Olot. Jo solet, amb les meves orelles i un ordinador. Imagina que no em convaliden ni les hores d’educació física. Costa molt tot, falta empatia.
És totalment independent.
Soc independent i autònom, cuino, marxo sol a l’institut, a entrenar, estudio només amb el suport d’un ordinador, no necessito ajuda. Ho puc fer tot. De vegades potser trigo més a fer les coses, però les acabo fent. L’ONCE m’ha ajudat a aconseguir-ho. És clau. Fins a 4t d’ESO hi anava un cop al mes, ara ja es pot dir que m’han donat “l’alta”, es considera que ho he après tot i que soc independent.
Mai ha viscut el tema de la falta de vista com un problema.
No, i sempre dic que si existís una operació per recuperar la vista no me la faria. A la vida tindré dificultats pel fet de no veure-hi, però ha quedat demostrat que no la necessito, puc fer de tot. No crec que les coses canviessin gaire si hi veiés i soc com soc gràcies a la meva discapacitat i no ho canviaria. A més, moltes persones usen la vista per jutjar, molts prejudicis que no calen.
Té els altres sentits més desenvolupats?
No sé si són més desenvolupats, però com que els treballo més, ho estan. Els aprofito, és qüestió de fixar-se en altres coses. Per exemple, quan passo pel costat d’una paret noto com l’aire canvia o conec les persones per l’olor que fan. Molts dels meus amics em posen a prova, s’amaguen i sempre els acabo “enganxant”. La meva mare sempre diu en broma que m’hi veig. Quan era més petit, venia d’amagat a l’escola perquè li feia cosa que anés sol fins a casa. Volia comprovar que podia. Doncs d’amagat m’espiava i sempre l’acabava veient.
Li agrada fer broma sobre la seva discapacitat.
De fet, no consideraré que la societat està prou conscienciada d’una discapacitat fins que les persones siguin capaces de fer-ne broma i ni el discapacitat s’ofengui ni ningú se senti incòmode. Hem de ser capaços de dir: aquest nen és cec o li falta una cama. No buscar eufemismes, dir les coses pel seu nom sense tenir por d’ofendre. Soc cec i negre i no passa res si es diu sense voler fer mal. Considero que algú és amic meu o li tinc confiança quan és capaç de riure quan faig una broma sobre el meu color de pell o la meva discapacitat, i n’estic fent contínuament. El problema no són les paraules, sinó l’objectiu que es busca. Es pot dir cec o negre sense ser despectiu, sense prejudicis ni pena. I aquí hem d’arribar.
Manca empatia cap a les persones invidents?
La societat no està prou conscienciada. No ho fa expressament, però en el dia a dia no pensen que hi pot haver una persona cega que va pel carrer i si per exemple es deixa un cotxe mal aparcat sobre la vorera pot entrebancar-se o trepitjar una caca de gos si no es cull. Moltes vegades he xocat amb persones que miraven el mòbil i no em veien i, evidentment, jo tampoc. Cal pensar més en els altres.
Calen més adaptacions?
En el meu cas, crec que a Olot i en general a Catalunya està tot força adaptat. Evidentment que cal millor i és qüestió de voluntat del partit que governi instal·lar per exemple més semàfors sonors que els invidents podem activar a través d’un comandament a distància; posar rampes i rajoles ratllades a les cruïlles dels carrers que indiquen on és el pas de vianants, arreglar les llambordes o terres esmicolats...
Què li ha aportat l’esport a la seva vida?
La natació m’ha servit per demostrar-me a mi mateix i als altres que ho puc fer tot i, de vegades, fins i tot millor. Superar barreres a banda de disciplina i amistat. Tinc una gran família i amics, em sento valorat i estimat pel club i això és bàsic –i s’ha convertit en el pal de paller de l’equip i de tot el club, afegeix Pere Vilà.
A banda d’entrenar, què li agrada fer?
M’agrada molt escoltar podcasts, la ràdio i els llibres. També estar amb els amics i les amigues, m’encanta la política. M’agradaria estudiar ciències polítiques per convertir-me en el primer president negre i cec de la Generalitat. També fer més xerrades per conscienciar. N’he fet en algunes escoles i és un pas fonamental per canviar mentalitats i ajudar tant els nens i les nenes que tenen alguna discapacitat com els que no.
Cap recomanació per superar barreres?
Que s’hi caus, t’aixeques quatre vegades. I donar les gràcies a la gent que conscient o inconscientment m’ha dit que no aconseguiria coses per ser com soc. Gràcies a ells m’he fet fort, m’he volgut superar i he aconseguit arribar a ser la persona que soc. Cal escoltar la gent que et dona ànims i també la que et diu que no podràs, ja que seran els que et faran aconseguir el que vols. I tenir molt sentit de l’humor, això és clau.
Ha rebut diferents premis. Quin li ha fet més il·lusió?
Un dels més importants per mi va ser el d’Onat Foundation, una beca que em va permetre, entre altres, continuar endavant en el món de la natació, però el premi que em va fer més il·lusió va ser rebre el de jove promesa dels premis Garrotxí de l’Any. Van poder venir a veure’m tots els meus amics, el meu entrenador –tot i que va venir més tard perquè justament el mateix dia va anar a recollir la medalla de l’esport a les comarques de Girona– i la meva família. A més, no m’ho esperava, el primer minut del discurs desvariava i tot. Un gran orgull aconseguir-lo.
Pròxims objectius?
Aprendre i rebaixar marques, a banda d’aconseguir algun patrocinador. Un dels meus objectius seria entrar al CAR, millor a Madrid, ja que tenen la universitat al costat i em seria més fàcil. A Barcelona queda més lluny i tindria més dificultat per desplaçar-me, però també m’agradaria. Vull aconseguir anar als jocs paralímpics. Los Àngeles 2028. Sempre penso que costarà molt arribar-hi, però llavors recordo el que em deia el meu entrenador, en Pere: que quedava lluny per ser professional i ho soc, així que amb il·lusió i esforç puc aconseguir el que em proposi.
Independent i responsable
Mahamadou Dambelleh és el gran de tres germans per part de mare. La seva família és de Gàmbia i va anar a viure a Olot quan en Mahmadou tenia tan sols sis mesos. La Binta, la seva mare, es va divorciar del seu pare ara fa uns quatre anys i treballa per mantenir la família. Per això, en Mahamdou, a banda d’entrenar-se, també ha hagut d’ajudar a casa, agafar el rol de responsabilitat i cuidar dels germans, “fer de germà gran”, tal com descriu. Els ajuda, els controla, els dona consells i suport amb el estudis juntament amb l’espai garrotxí Garbuix, una entitat que també té un protagonisme especial a la vida de Mahamadou i la seva família.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.