Mirem d’entendre la cadena de valor de manera àmplia: des dels productors de matèries primeres -cal pensar que entre un 30 i un 40% del plàstic que es que produeix és per envasar o embalar-, els que fan packaging primari o secundari, els fabricants de maquinària -Catalunya és molt forta en béns d’equipament-, les arts gràfiques, els productors d’adhesius, els de tintes, els envasadors... És un sector tant desconegut com important. Penseu que Hispack, la fira del sector, és la segona en importància que organitza Fira de Barcelona, després d’Alimentària.

Nosaltres no som una associació lobbista que vol preservar a ultrança l’statu quo amb arguments defensius. La nostra línia argumental no és l’immobilisme, sinó tot el contrari: ajudem les empreses a adaptar-se als canvis de la societat. Estem molt a favor de l’economia circular i volem ser part dels debats que hi hagi sobre aquests reptes, però de vegades sents coses que no s’aguanten i hi ha una bretxa entre el que es demana i el que es fa.

Pensi en dinàmiques en auge, com ara el comerç electrònic i el menjar preparat. Les previsions per als propers quatre anys són que el packaging creixerà en tots els subsectors a un ritme d’1-2% anual. Davant d’això, la indústria ha de facilitar el reciclatge i la reutilització, i pot fer més del que fa, però l’altra pota de la sostenibilitat és la reducció, i aquí la societat va en el sentit oposat. Dit això, es posa molt el focus en el packaging i poc en el producte. Produir aliments té un impacte molt notable, en consum d’aigua, de recursos energètics, de generació de residus... Proporcionalment, l’impacte de l’envàs i l’embalatge és molt petit. I fa una funció fonamental, perquè amb els requisits sanitaris no es podria alimentar la gent sense packaging.

El full de ruta que fixa Europa d’aquí al 2030 és treballar les tres potes. La primera, mirar que l’envàs que posis al mercat sigui reciclable. En els darrers anys s’ha treballat molt per reduir gramatges, és a dir, posar menys material, i això ja està molt optimitzat. I ara el repte és que allò que es posi al mercat es pugui reciclar, i no vol dir que tècnicament sigui reciclable, sinó que hi hagi un mercat secundari que pagui els costos de transformar l’envàs utilitzat per tornar-lo a posar al mercat, i no sempre és fàcil alinear totes les peces. Després, que allò que arribi al consumidor contingui en la mesura del possible material reciclat són dues coses que van lligades, perquè si estimules introduir material reciclat generes demanda i facilites que es recicli. I finalment, la reutilització, i aquí cada vegada veurem més envasos que es renten i es tornen a utilitzar.

A curt termini, no trobarem un material diferent al plàstic i amb les seves propietats. Perquè des que es troba un material fins que s’introdueix al mercat sempre passen dècades. La innovació depèn de facilitar el reciclatge i de no fer-ne un sobreús. Molts envasos són multicapa, és a dir, estan formats per diferents làmines de plàstic i adhesiu, imperceptibles al consumidor, i cada capa fa la seva funció. Ara anem cap al monomaterial, és a dir a utilitzar menys adhesiu i menys tinta, per facilitar el reciclatge.

El bioplàstic o el plàstic compostable no deixen de ser plàstics; no tenen un origen fòssil, però contribueixen igual al problema dels plàstics. I quan es diu que és compostable, ho és en condicions industrials.

Per això el que fa la indústria és amagar-lo. L’altre dia vaig veure en un supermercat una pizza envasada amb plàstic i amb un cartró a sobre, que no és necessari perquè és un sobreenvasament, però la manera de dissimular un aliment que ha d’anar en plàstic és camuflant-lo en cartró, que suposadament és millor. Les safates també són de cartró, amb una làmina de plàstic que dona com a resultat un material complex que no es podrà reciclar. La falta d’un debat madur se’ns pot girar en contra.

En realitat penso que ara estem en un punt d’inflexió en què el sector s’ha adonat que es tracta d’explicar millor les coses. L’altre dia vaig tenir una trobada amb una gran empresa de repartiment a domicili que ja no venia condicionada per si plàstic sí o plàstic no, volia arguments. Ens deia que el packaging és el 13% de la seva petjada de carboni i que volia fer accions per millorar-ho. Jo els advertia que potser hi ha accions que els seus consumidors no les percebran com a prou bones perquè el mercat no vol plàstics, i ells ens deien que ho explicarien. Penso que estem en la fase de mirar realment què és el més bo i explicar-ho. Perquè en molts casos ens podem trobar amb això, que el mercat percebi una cosa però la realitat sigui una altra.

El que dic és que no es pot substituir tot el plàstic que consumim per paper, la indústria paperera no podria i moltes aplicacions no serien possible. Sí que hi ha coses a la frontera que es podria mirar si és millor una solució en paper o en plàstic. Però tampoc hi ha tant paper, i ha pujat molt de preu pel tema del comerç electrònic, per l’especulació del mercat internacional i pel fet que per produir paper es necessita molta aigua.

Hi ha molt debat sobre això, però nosaltres diem que manen els envasadors, i que la indústria d’envasos i d’embalatge fa allò que els manen, tot i que darrerament l’eficiència logística de l’envàs ha guanyat terreny. S’estan fent moltes accions per ser tan òptims com sigui possible, i aquí la gran distribució ha fet feina. Per a la indústria alimentària, que és on hi ha el volum del packaging, la prioritat és que garanteixi la seguretat alimentària, que estigui bé de preu i, finalment, si pot ser que sigui sostenible. Per aquest ordre. El factor preu és un tema important, per exemple, a l’hora d’introduir innovacions si suposen un sobrecost.

És un exercici que fem sovint al clúster, i hi convidem els nostres associats.

La gent es deprimeix perquè encara hi ha poques coses resoltes. Sovint el fabricant no sap què passa amb allò que posa al mercat. La falta d’una harmonització europea sobre el packaging és un problema afegit i una de les grans preocupacions dels fabricants. Per això quan visitem una planta de recuperació tenen molt d’interès a veure què passa localment amb allò que ells fabriquen. Cal avançar en l’estandarització de productes i cal legislar i dir com han de ser els envasos.

En tenim alguna.

Sí. Són dos mons que han d’anar connectats i que fins ara ho han estat poc. Les empreses, però, són les primeres interessades a connectar aquests dos mons. Veig moltes pimes que estan invertint en el reciclatge per un tema d’oportunitat. Fins ara ha estat un món amb poc incentiu, que funciona per licitació pública i fan una separació molt bàsica. En els propers anys es transformarà bastant. O són ells o ho farà algú altre...

Nosaltres estem incidint en els projectes de pimes, perquè hi ha molts recursos en joc. Per fer-nos-en una idea, les convocatòries de les anomenades “agrupacions empresarials innovadores”, que anualment estaven dotades amb 8 milions d’euros, ara han passat a 115 milions en dos anys. De manera que al clúster, que solem fer entre quatre i sis projectes l’any, ara en farem cinc cada tres mesos.

Bàsicament a incorporar tecnologia madura en noves aplicacions per millorar processos. Les empreses ho veuen com una oportunitat i estan fent projectes més ambiciosos aprofitant que hi ha fons. Però són empreses entrenades en aquesta dinàmica. Una empresa que mai no hagi fet projectes d’innovació col·laborativa difícilment s’hi podrà incorporar.

És un món complex i burocràtic. En el nostre àmbit hi ha tants fons a disposició que ens podem trobar amb el risc de no poder exhaurir-los en el temps que ens demanen. S’han de preparar memòries tècniques i econòmiques, identificar la idea del projecte i després la d’execució, i tot s’ha de justificar documentalment. Hi ha una part administrativa feixuga associada, i no donem a l’abast.