Fet a Catalunya, d’Alfred Vilanova (Barcelona, L’Arca, 2022), és un llibre per tenir a mà (i esperem que aviat a les pantalles). El seu objectiu és presentar històricament algunes de les innovacions catalanes que han contribuït a satisfer millor algunes necessitats i que han originat beneficis. Els èxits successius de l’economia catalana a partir de l’any 1000 (tot i els molts factors en contra que té) s’expliquen -en bona part- per aquestes innovacions.

Algunes de les més antigues són prou conegudes: les fargues catalanes (i l’acer), els molins paperers (hidràulics), les drassanes públiques (de Barcelona), les llotges comercials, la Taula de Canvi (el primer banc públic), l’Hospital de la Santa Creu (el primer hospital general públic). Caldria afegir-hi: el rellotge hidràulic de Ripoll, la piràmide d’aliments d’Arnau de Vilanova, l’escudella catalana, les espardenyes, l’eficient burro català, la primera farmacopea, l’estèvia, el vidre venecià.

Amb el telègraf elèctric (1795) del doctor Francesc Salvà i Campillo comença una altra època. Al llibre d’Alfred Vilanova que hem de tenir sobre la taula, a mà, es presenten: les màquines de vapor de Francesc Santponç, el gas Arbós, els telers semi-automàtics, la xarxa (privada) de ferrocarrils, les fàbriques de riu, les indianes, el submarí de Narcís Monturiol, el pont llevadís de Sant Petersburg, les voltes de Guastavino, els automòbils de la Hispano-Suïssa, els avions de Juandó i Olivert, el telèfon de Dalmau-Xifra. Caldria incloure (fet per catalans fora de Catalunya), també, els fars de la costa nord-americana del Pacífic d’Eusebi Molera; el circ piscina a París i el Moulin Rouge, de Josep Oller i Roca; la Túnica Delphos i la fotografia panoràmica, de Marià Fortuny i Madrazo; la ciutat port d’Odessa, de Josep de Ribas; la fàbrica de The Indian Casablancas High Draft Co, a Bombai; el Paronella Park del nord d’Austràlia; les plantacions de pinyes a Hawaii, de Francesc Marín, i el gran embassament de Bialet Massé.

Les TIC, escriu Vilanova, comencen després de la Segona Guerra Mundial, “perfeccionant tecnologies ja existents, com el telèfon, la ràdio i la televisió”. Hi inclou l’onada verda (1965) de Gabriel Ferraté, l’ordinador (1967) de Joan Majó, el gas natural liquat (1969) de Pere Duran Farell i algunes màquines de l’Hispano-Olivetti. En el cas català, algunes de les propostes dels anys revolucionaris de 1936-1939 mereixen ser reconegudes, ja que, tot i el parèntesi de la dictadura (1939-1975), han anat ressorgint. Per exemple: 1) les pastilles de brou de sopa de Gallina Blanca de 1937; 2) l’ús femení de pantalons i granotes masculins; 3) l’escolarització de tota la població infantil, amb immersió lingüística, 4) la Universitat Radiada de Catalunya; 5) els quiròfans mòbils; 6) els bancs de sang de Frederic Duran-Jordà (i Grífols); 7) la comarcalització hospitalària; 8) la idea de la electrificació integral de Catalunya; 9) la Setmana de l’Infant, amb joguines per a totes les criatures; 10) el Camió impremta cinema del Comissariat de Propaganda, de Jaume Miravitlles; 11) la interrupció artificial de l’embaràs als hospitals públics; 12) les reconversions industrials ràpides i eficaces, dirigides per la Comissió d’Indústries de Guerra.

El tema és complicat. A la List of spanish inventions and discoveries de Wikipedia, n’hi ha, és clar, de catalanes: masia, Miquelet lock, catalan shawm, flabiol, expropiative anarchism. La suma de petites –i grans- innovacions ha estat i és el veritable motor de l’economia catalana.