Fa unes setmanes, a Prada, participant com a ponent a la Universitat Catalana d’Estiu a la secció de catalanisme polític –coordinada pel Dr. Joaquim Colominas i Ferran-, vaig dir que “cal tancar el dol”. L’apreciat Joan Vall Clara, director d’El Punt Avui, hi dedicava un article –sempre és interessant llegir-lo, en Joan– mostrant acord però escepticisme respecte la capacitat de fer-ho. M’hi reafirmo: per fer el pròxim pas, per avançar cap a la independència tot rendibilitzant la força i els èxits de l’octubre del 2017, i per sumar-hi l’aprenentatge dels fracassos, toca superar l’impacte emocional col·lectiu generat per les pèrdues i decepcions des d’aquella tardor.

Prou lamentacions i culpabilitzacions, desànim i autoflagel·lacions, prou enganys i veritats a mitges. Cal tancar aquest període superant-lo per avançar. Parlo de dol, reivindicant l’espai per als sentiments dins l’anàlisi de la història, i sobretot l’espai de les persones que fan la història des de les places i els carrers. Per escriure la història de tothom. No només la dels líders que imposen relat mediàtic i polític.

L’independentisme popular català ha crescut i s’ha enfortit des de baix, gràcies a la gent, al poble. Al poder revolucionari de l’octubre del 2017, s’hi arriba des de lluny i per la implicació de centenars de milers, milions de persones que posen la seva voluntat, la seva convicció, el seu temps, les seves emocions, el seu activisme i compromís al servei d’un propòsit. El dol obert els mesos que van seguir l’1-O és lògic i és complex, és popular i és col·lectiu. Al poder estatal l’interessa que ens quedem estancats en aquest marasme d’autocompassió i d’espaordiment. La por paralitza, deia Vall Clara al seu article, cert. Però encara més el desistiment i la pèrdua de confiança. L’independentisme català és del poble, i no es pot malbaratar en mans de les elits econòmiques i polítiques. El missatge més destructiu contra l’independentisme és fer creure que no és assolible i que toca acontentar-se amb les molles.

Ho transmet el govern català normalitzant la situació de bloqueig i repressió que imposa l’Estat, i s’accentua desmobilitzant manifestacions de la Diada i no aconseguint entesa estratègica.

Després de cinc anys toca reorganitzar-se com a poder popular, i contradir Joan Brossa quan diu que la gent no s’adona del poder que té: adonem-nos-en i exercim-lo com ja vam saber fer llavors. Ara mateix el desànim és una eina de control en mans dels qui ens volen ensorrats i imposen la retirada.

Ara mateix tota l’energia popular i mediàtica que es dedica als retrets i a l’autocompassió, al desànim i al ressentiment que corca, tota és energia que s’escapa i es perd per a l’independentisme, és energia que aprofiten totes les estructures del règim del 78 per enfortir la imposició de l’unionisme opressor. L’objectiu de la repressió de l’Estat és que aquest poble abandoni les seves aspiracions col·lectives, que deixi de lluitar per construir un futur més just i digne per a tothom. Serà una rendició impossible si el poble no l’accepta. De baix a dalt vam fer créixer l’independentisme, de baix a dalt cal impedir que cali l’esperit de derrota, de baix a dalt cal demostrar que aquest poble no està disposat a tornar a l’autonomisme ni a estabilitzar l’Estat. Aquesta Diada, com sempre, ens trobarem als carrers!