Té quaranta-cinc anys i està en política des dels quinze, quan es va estrenar militant a les joventuts neofeixistes. Ha estat sempre fidel a les seves idees properes al feixisme. Aquest és el tret més lloat de Giorgia Meloni, també pels adversaris: la coherència. S’ha criat a la Garbatella, un barri popular de Roma que els romans reivindiquen amb orgull, amb l’encant de Trastevere però amb menys riuades de turistes. Molt coneguda i respectada des de fa dècades entre els ambients neofeixistes de la capital, va ser ministra de Joventut de l’últim govern de Berlusconi; la ministra més jove de la història d’Itàlia. No és en absolut una cara nova, doncs.

L’èxit actual rau en la confluència de diferents factors. El primer, la seva obstinada perseverança. El segon, ser al lloc just, és a dir, al costat de Matteo Salvini, en el moment adequat: l’auge mundial de l’extrema dreta. El 2018 Steve Bannon, exassessor de Donald Trump i un dels ideòlegs de la internacional reaccionària ara caigut en desgràcia, va ser el convidat estel·lar de la festa convenció de Germans d’Itàlia. Era l’apogeu de Salvini, coronat líder del moviment identitari europeu. Bannon va dir que Itàlia lideraria la revolució “populista de dretes” que serviria d’avantsala a la resta de països europeus. Meloni era el pla B si Salvini fallava. I va fallar: els lligams ideològics i econòmics del leghista amb l’entorn de Putin van fer que l’extrema dreta estatunidenca que donava suport a Trump la preferissin a ella en comptes de Salvini.

Patrocinada pels integristes cristians nord-americans, Meloni ha anat teixint els darrers anys el camí cap a la conquesta del Palazzo Chigi, la seu de la presidència del govern italià. Ser l’única oposició al govern d’unitat de Mari Draghi, on hi ha entrat fins i tot Salvini, li ha donat una visibilitat colossal. Els mitjans italians han fet la resta, ajudant-la a semblar més presentable i menys feixista. Tots, inclosos els progressistes, la defineixen com “la líder del centredreta”. Quan fa poc va publicar la seva autobiografia per vendre una imatge humana i propera, totes les televisions li van comprar el relat, omplint-se d’entrevistes massatge ensucrades: l’estratègia de blanqueig ha funcionat.