La veritat és que no hi ha res escrit sobre això en els textos que va deixar el fundador. La meva opinió és que la fe és més subjectiva, en contraposició a una certesa. En canvi la paraula religió inspira un sistema més marcat, una institució. No està malament parlar de religió bahá’í, però per a nosaltres la fe és una experiència espiritual que no està basada en normes estrictes. No hi ha clergues, no hi ha sacerdoci i no hi ha ningú que interpreti els escrits de Bahá’u’lláh per tu. Ara tots llegim i escrivim i podem buscar informació perfectament, ser crítics i valorar-la. Creiem que no hi ha ningú entre nosaltres i Déu. La fe bahá’í només té una estructura administrativa que s’ocupa de les activitats.

Bahá’u’lláh va néixer el 1817 i dos anys després ho va fer una persona que anomenem el Báb (La Porta), que va ser el precursor de l’arribada d’aquesta nova fe. Podríem comparar la seva figura amb la de Joan Baptista en el cas de Jesús. És una figura molt important, perquè la seva missió era anunciar que vindria una nova era en la història de les religions. Bahá’u’lláh –que no és un nom sinó un títol que vol dir Glòria de Déu– es va convertir en seguidor del Báb, tot i ser dos anys més gran i sense saber que ell seria l’elegit. Finalment, se li va revelar la seva missió i va començar a difondre la fe bahá’í arreu. Va anomenar el seu fill gran com a successor, i va ser llavors, a principis de segle XX, quan el seu missatge es va començar a estendre pel món.

L’element més important de la nostra creença és la unitat en la diversitat. Creiem que tots els éssers humans formen una família, la família humana. Considerem que no hi ha fronteres, ja que Bahá’u’lláh diu que “la Terra és un sol país i la humanitat, els seus ciutadans”. L’expansió de la fe bahá’í a tot el món és un exemple d’aquesta unitat en la diversitat.

Va ser als anys quaranta, a través de la nord-americana Virgínia Orbison, que havia conegut la fe als Estats Units. Es va establir a Madrid i després va ser a Barcelona. A Terrassa hi va haver una comunitat molt gran durant molt de temps i després s’han anat creant altres comunitats en altres localitats. A Girona els primers bahá’í van ser els meus pares, que són iranians. Van arribar a la ciutat el 1983 i encara hi viuen. Ara som una trentena de persones, la majoria d’aquí.

En l’àmbit privat hi ha les oracions diàries –intentem llegir una estona els textos sagrats al matí i al vespre– i també un dejuni que es fa al mes de març, abans de la festa de l’Any Nou, que sempre és el 21 de març. Els anys duren 365 dies, com en el calendari gregorià. Tenim un equivalent a la Bíblia, que anomenem El llibre més sagrat i després molts més volums dels escrits que va deixar Bahá’u’lláh sobre temes molt diversos, per exemple sobre la vida espiritual d’un mateix, sobre la vida social... El més important és portar els seus valors a la pràctica, però llegir sense fer res més no serveix de res. Aquesta és la part privada i després hi ha tota una part social que és més comunitària. Celebrem les festes dels 19 dies, ja que l’any està dividit en 19 mesos de 19 dies. Els quatre dies que resten per completar els 365 són els dies que anomenem intercalars, venen abans del dejuni de març i són dies de reflexió i hospitalitat. Les festes dels 19 dies se celebren a l’inici de cada mes –els mesos tenen noms de virtuts, qualitats o títols de Déu, com Glòria, Perfecció...– i consisteixen a reunir-nos tota la comunitat. Les fem a les llars; com que som sis o set llars anem fent rotacions. Hi ha tres parts, una de devocional en la qual llegim oracions i textos sagrats i meditem. Després hi ha una part administrativa. En la fe bahá’í, quan hi ha una comunitat de més de nou membres es forma una assemblea que es tria de manera anònima, sense cap candidatura. S’ocupa de la part administrativa, i en les festes es passen comptes de les activitats que s’han fet o s’han previst. Es fan consultes i es repassa la tresoreria. La tercera part és la de la festa: sopem, xerrem, compartim, ballem... Les altres celebracions comunitàries que fem són els dies sagrats.

N’hi han dotze i tenen a veure amb dates assenyalades de la història de les figures importants de la fe: el dia que va néixer Bahá’u’lláh, el dia que va morir, el dia que va morir el seu fill, l’Any Nou... No només les celebrem en comunitat sinó que les podem obrir a tothom. També hi ha una sèrie d’activitats socials per nodrir la nostra naturalesa espiritual: les reunions devocionals. Aquestes també estan obertes a tothom, perquè creiem que com més gent vingui, millor. S’hi fan oracions, es connecta amb el silenci i amb Déu. Pots ser creient, pots ser agnòstic, et pots vincular amb l’univers o amb l’energia... Ens volem obrir al màxim perquè creiem que, al final, tot és el mateix.

Sí, van dirigides a diferents franges d’edat. Les classes infantils són classes ètiques i en valors. Bahá’u’lláh diu que l’ésser humà és una mina rica en gemmes de gran valor i que només l’educació pot fer que es revelin aquests tresors. L’educació és primordial, és el més important per canviar el món. En aquestes classes es tracten els valors amb música, amb jocs, amb cançons, acolorint. Són pensades per a infants d’entre 5 i 10 anys, i sempre les porta un mestre que ha estat format. Després tenim les activitats per a joves d’entre 11 i 15 anys. Creiem que aquesta etapa és molt delicada i molt sensible. S’està formant la seva identitat i, al revés del que ens fan creure, els joves no són persones passotes sinó que tenen un gran sentit de la justícia, són altruistes i necessiten ambients sans per poder desenvolupar les seves capacitats en benefici de la societat i del seu entorn. En els grups prejuvenils no hi ha un mestre, sinó un monitor, una mena de germà gran. No hi ha unes normes estrictes perquè ja tenen capacitat per ser crítics. Finalment hi ha activitats per a joves i adults, que són els “cercles d’estudi”. Estan basats en textos sagrats i tenen un doble propòsit: permetre créixer com a persones i formar-se per poder servir el barri (com a mestre o mestra, monitor o monitora…). Són una mena de cercles de debat i discussió.

No, creiem que l’ésser humà és bo per naturalesa. Òbviament, cometem errors, i en el nostre camí cap al creixement i l’excel·lència l’important és fer-se una autoavaluació cada dia i tenir la voluntat de millorar. No creiem ni en l’infern ni en el paradís. Creiem que l’infern i el paradís són la nostra condició espiritual: si et sents feliç o infeliç. Sí que considerem que hi ha una transcendència, que hi ha una ànima que viu eternament i que progressa cap a altres mons que no coneixem. Pensem que és necessari un progrés espiritual. Bahá’u’lláh ho compara amb la gestació: quan estem a la panxa de la mare desenvolupem els sentits de la vista, del gust... En realitat no els necessitem a dins de la panxa, però és important que els desenvolupem perquè els necessitarem en el moment de néixer. Bahá’u’lláh diu que potser hi ha condicions que en aquest món no necessitem, però que les hem de desenvolupar per quan arribem al següent.

No hi ha rituals ni per al naixement ni per a la mort. De fet no es considera que neixis bahá’í, i és quan tens 15 anys que pots oficialment ser bahá’í. Abans no està permès. Fer-se bahá’í consisteix simplement a omplir una fitxa on dones les teves dades i et compromets a seguir els ensenyaments de Bahá’u’lláh. És més un tràmit administratiu, que també es pot desfer simplement desapuntant-te de la llista i deixant de rebre informació. Jo personalment crec que ser bahá’í és un estat de cor. Sí que celebrem els matrimonis, però simplement pronunciant una frase.

Tenim la sort que Bahá’u’lláh va deixar successors, i això és el que nosaltres anomenem L’Aliança, una mena d’institució abstracta, un pacte que té Déu amb l’ésser humà per guiar-lo durant tota la seva existència, a través de profetes que s’aniran adaptant als seus respectius temps. Després hi ha una aliança menor, la que té el mateix Bahá’u’lláh per guiar la humanitat fins que arribi un altre profeta. Ell va deixar escrit que vindria una institució internacional, que ara anomenem Casa Universal de Justícia, i que té poder legislatiu. És una mena d’assemblea internacional que es tria cada cinc anys de manera democràtica i anònima entre els membres de les assemblees nacionals. Pot crear lleis, però no pot modificar les que Bahá’u’lláh va deixar escrites i tampoc interpretar-les. Els acords que pren la Casa Universal de Justícia tenen inspiració divina: és la confiança de tenir algú que sempre estarà guiant. Com passa en l’essència de totes les religions, el que decideix aquesta Casa de Universal de Justícia està basat en el respecte, l’amor, la comunitat... Per exemple, està en contra del fanatisme extrem, del consumisme extrem... Hi ha algunes prohibicions, com ara l’alcohol i les drogues. També es demana castedat fins al matrimoni.

Sí, però més en un sentit no tan físic sinó espiritual. I com a opció personal, decideixis el que decideixis, no hi ha pressions, ni càstigs, ni imposicions. També creiem en l’harmonia entre la ciència i la religió. La ciència explica el món físic i la religió, el món espiritual, però no són incompatibles. Estan prohibides les drogues, però si un metge competent et recepta morfina, l’has de prendre. També creiem que la vida existeix des del moment de la concepció, però si el metge diu que hi ha risc i cal avortar, doncs cal avortar. Com deia al principi, el valor més important és el de la unitat en la diversitat. Són molt importants tres unicitats. La primera és la divina: només hi ha un Déu i és el mateix Déu per a tothom, per totes les religions. Tant li fa que li diguis Al·là com Yahvé. La seva és una unicitat en les religions: totes tenen la mateixa essència i no hi ha incompatibilitats. Es poden enriquir entre elles i són una actualització darrere de l’altra en funció del moment concret. I, finalment, la tercera unicitat és la de l’ésser humà en la gran família humana.