Més del mateix. De manera soterrada, almenys per l’experiència que jo he tingut i pel que he vist després amb perspectiva, hi ha una lluita per l’hegemonia en el món independentista entre ERC i Junts. És més del mateix però amb els papers canviats. A Junts encara li costa assumir que no té la presidència de la Generalitat, i ERC, amb alguns comportaments que té, tampoc es recorda d’on ve i què ha fet. La gent que té memòria, o l’hemeroteca de vegades, li fan una mala passada.

Jo recordo que, abans del 2017, quan CiU no tenia majoria i es parlava de la geometria variable, en aquell moment nosaltres vam fer renúncies ideològiques molt marcades, precisament per tenir el suport d’ERC i una certa estabilitat en l’última part de la legislatura del president Artur Mas. Vam fer unes renúncies que jo crec que en aquell moment eren un error i potser no tothom va saber veure que ho eren. En algun moment ERC va jugar en aquest joc de l’activisme i de la nova política, que és ara una mica el joc que es troba que fa Junts. Quan sento algun dirigent d’ERC, penso: “Però si això ja ho heu fet, sembla que us hàgiu canviat els papers.” Sigui com sigui, el resultat final és dolent per al país, perquè perdem oportunitats, se’ns tanquen portes, i perquè la sensació generalitzada és de gran desconfiança en el sistema polític, que està molt pendent d’ell mateix, molt mirant-se el melic, i està tenint molt poca capacitat de posar sobre la taula solucions que necessitem.

Això ho han de dir ells. Jo tinc clar que no formaria part d’aquest govern perquè persegueix un objectiu que crec que no és real.

Això està molt bé, és un tuit molt ben fet, però, és clar, Junts li diu: “President, què fas per culminar la independència?” I a parer de Junts, poc. D’altra banda, l’acció política que està fent Junts a Madrid és del no a tot. La seva acció política consisteix a dir que no sempre. No sé si abandonaran el govern, però em sembla un debat absolutament estèril, perquè han perdut la referència de la importància d’estar en un govern, que vol dir capacitat i vocació de transformació. Si et fixes en les lleis que fa el Parlament, ben poques, perquè està paralitzat per un tema entre ERC, Junts i la CUP. I en el que està fent el govern, que també és ben poc, acabes arribant a la conclusió que segurament el millor que ens podria passar és que aquest govern no el tinguéssim, perquè persegueix un objectiu i està dient unes coses que no fa.

ERC haurà de decidir quin és el seu eix real d’acció política: si posa l’accent en el fet de ser un partit d’esquerra o si posa l’accent en la part republicana i independentista. Si posen l’accent en aquesta segona part, estaran condemnats a entendre’s només amb Junts i la CUP. Si posen l’accent en la primera part, podrien tenir l’opció d’entendre’s amb els comuns i qui sap si amb el PSC i, per tant, inauguraríem una nova etapa. Però el que segur que no pot ser és dir una cosa i fer-ne una altra, i això és el que li està passant avui en dia a la política catalana. Al final, d’això el ciutadà se n’adona, i per això quan hi ha eleccions –i no parlo només de Catalunya, parlo del que pot passar a Itàlia, o del que ha passat al Regne Unit, etcètera– t’adones que la ciutadania vota en unes circumstàncies i unes condicions que, quan t’ho mires amb perspectiva, s’entenen, perquè si la gent ha perdut la confiança i li dona poc valor al seu vot, decideix votar el primer que passa per allà sense tenir gaire en compte si realment el que prometen les persones que estan a primera línia és factible.

Ni per una cosa ni per l’altra.

Hem de mirar endavant. El sentiment d’assumir que Catalunya és una nació, que té dret a decidir el seu futur polític i que això passa per tenir un Estat o una forma de relació diferent amb Espanya que faci que els nostres trets com a nació quedin respectats, íntimament, és una cosa que cadascú ha de tenir clara. Però avui en dia, en els termes en què està plantejat, el projecte independentista s’ha esgotat, perquè cada dia ens adonem que és impossible portar-lo a terme. Per tant, l’escenari, no de futur sinó de present, és veure quines són les prioritats dels ciutadans, que ara mateix són la feina, la inflació desbocada que ens està empobrint, unes Rodalies que no funcionen, una llengua catalana que la tenim molt fràgil, i sobretot com enfoquem els grans reptes d’Europa i el món: el procés de digitalització, la transformació del mercat de treball, com ens pot passar que les màquines substitueixin les persones, com vetllem perquè en el pas del món analògic al digital no perdem cap dret en termes de privacitat...

Estic parlant d’un cert realisme. Ara mateix tenim problemes més prioritaris que no passen precisament pel debat sobre la independència. Sobre aquest tema crec que la intimitat de les persones és important i cadascú sent el que sent, però a mi m’agradaria que la política catalana d’avui es dediqués a resoldre els problemes reals de la gent. Si això de moment implica que no posem el tema de la independència en un primer pla perquè no tenim capacitat d’arribar a un acord amb l’Estat o de transformar en la línia que volem, no passa res, ja vindran altres temps. El que no s’hi val és a dir una cosa i fer-ne una altra.

Jo l’he defensat sempre. En política pots tenir punts de vista molt diferents, però el que segur que no pots fer és no parlar. Per mi, la virtut inicial de la taula de diàleg és poder seure i reconèixer que tenim un problema, construir de nou una confiança i veure en què podem avançar. Em sembla ingenu pensar que el PSOE es posarà a parlar del dret a l’autodeterminació, perquè no ho farà. ¿Podem buscar els aspectes que poden fer que Catalunya estigui més ben blindada des d’un punt de vista competencial, que tinguem més diners amb el finançament, que la nostra llengua quedi respectada, que tinguem un altre cop la veu a Europa que teníem...? Tot això ho hem de recuperar amb servilisme cap a l’Estat espanyol? No, sinó amb confiança, amb vocació de canviar i transformar.

No, són dues persones que venen de tradicions de fer política diferents. Jordi Turull ve de Convergència. En aquest sentit, ens podem trobar, tenim una manera més o menys semblant de veure les coses, però hi ha un moment en què una part del món convergent evoluciona cap a una cosa nova al voltant de l’1-O i la militància a Junts. Hi ha una part del món convergent que això no ho fa i ens quedem en la línia de treballar per un catalanisme integrador, que faci funcionar el país, que sigui molt ambiciós des del punt de vista de construcció nacional però que sigui molt realista. El Jordi ve d’aquí, és un professional de la política, té molta experiència de partit i com a parlamentari. La Laura ve d’una carrera professional, dels professionals que arriben a la política i en el fons van amb el discurs de “Ara vindrem els de fora, que segur que ho farem tot millor”, i segurament ella també s’ha adonat que moltes coses les ha pogut canviar però moltes altres no i ha sentit una certa frustració. Però ells tenen un punt en comú, que és la reivindicació del mandat de l’1-O. Són diferents de tarannà i manera de fer, però tenen el mateix objectiu, la DUI que es fa després de l’1-O. Jo, quan parlen de si es trencarà Junts, penso que tenen maneres de fer una mica diferents, que una es posarà sabates de taló i l’altre unes vambes, però caminar, caminaran.

A veure..., m’ha sorprès. Nosaltres, des del PNC, i jo personalment, vam decidir que no faríem el pas de sumar-nos a Centrem bàsicament per una incomoditat de perspectiva ideològica i perquè crèiem que si bé és veritat que el catalanisme polític ha de ser integrador, dins de l’operació Centrem s’hi sumaven algunes sensibilitats de caire més proper al món de la dreta espanyola que no pas al catalanisme polític. Si bé és cert que eixamplar i unir és una bona idea, no ens hi sentíem còmodes, i per això com a PNC no hi vam ser. La sorpresa la vaig tenir perquè coneixia poc el que estava passant. Pel que he llegit, l’Àngels ha tirat la tovallola en el sentit que no se n’ha sortit. Crec que van posar energia i ganes en el projecte, però queda clar que la pèrdua del lideratge de l’Àngels i el fet que el PDeCAT tampoc s’hi acaba de bolcar genera uns problemes.

Per mi és molt difícil respondre aquesta pregunta perquè vaig tenir responsabilitats al PDeCAT i no m’atreveixo a dir-los què han de fer, però sí que crec que si hi ha una part del gruix territorial del PDeCAT que decideix no integrar-se a Centrem és per alguna cosa, per alguna realitat més de base territorial, allunyada dels despatxos. Perquè als despatxos, sobre el paper, tot s’aguanta molt bé, però la política és molt de territori, i crec que aquí és on hi ha el desajustament. Com a reflexió de fons, crec que aquesta ànima que representa la CiU més nítida, els que venim del catalanisme possibilista, inclusiu, amb vocació de governabilitat i de tenir un paper a Madrid i a Brussel·les per construir i transformar, tota aquesta gent, ens hem de retrobar. I a mi, quan em pregunten què faig en el terreny polític, responc que intento ajudar perquè això passi.

El PDeCAT es va quedar a pocs vots d’entrar al Parlament. Al PNC, francament, n’hi van faltar alguns més, però crec que aquest espai existeix. És un espai molt més silenciat i molt més esporuguit a l’hora d’expressar-se del que seria desitjable, i crec que hi ha d’haver un seguit de gent que agafi un cert lideratge per intentar construir aquesta alternativa, perquè en política l’espai buit no existeix. Si l’espai que ocupava la CiU clàssica desapareix, les costures de la resta de partits que queden es van ampliant, hi ha gent que es queda a casa o vota amb la pinça al nas. si planteges una alternativa sòlida, ben construïda, no nostàlgica, sinó ben agafada al llegat polític de CiU però amb molta mirada de futur i amb una bona base territorial, crec que aquesta oferta serà competitiva. Ara, ja sabem tots que aquest és un projecte que reclama molta exigència, no és senzill i no es construeix en dos dies.

És el primer cop que un partit independentista li planta cara a l’ANC, i això tindrà, segur, conseqüències. Clarament, l’opció de Junts va ser una aposta per més ANC i més manifestació que mai perquè així erosiona. Això és un estira-i-arronsa dins el govern en aquest micromon que es va alimentant. És evident que quan surt tanta gent al carrer vol dir que hi ha un element a resoldre, que és que la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya s’ha de millorar; però crec que al carrer, l’Onze de Setembre, surt també una part del catalanisme polític que diu que tirant pel dret no ens en sortirem, som nació i llengua i no volem continuar tenint la sensació que ens menystenen constantment.

Quan la política es retira del que significa fer política, que és parlar, consensuar i acordar, i és presonera d’aquests actors externs que pressionen des de fora, que diuen “No afluixeu”, passa això. Quan la Carme Forcadell diu “President, posi les urnes”, quan abans Òmnium ja parlava d’una possible llista cívica o quan ara l’ANC avisa que en farà una, en el fons vol dir: “Com que sabem que la ciutadania ha perdut la confiança en la política, vindrem des de fora i ho arreglarem tot.” Si sorgeix una llista cívica, tindrà un impacte sobre l’equilibri de forces de l’independentisme, sobre la lluita per l’hegemonia entre Junts i ERC que veurem què acaba suposant en termes de majories parlamentàries.