A diferència de les particularitats del referèndum del 2014 a Crimea, els referèndums que s’acaben de celebrar a les províncies de Donetz, Lugansk, Zaporíjia i Kherson s’han dut a terme en un context de plena guerra, amb el desgast que suposa set mesos de conflicte i amb l’afegit que no tota l’extensió d’aquestes províncies està sota control de les autoritats prorusses o les que havien proclamat la independència en forma de república, segons el cas. Ara bé, i més enllà de la legitimitat o il·legitimitat que uns i altres hi volen veure en el resultat d’aquests referèndums –com ja va succeir en el 2014–, d’allò que no hi ha cap mena de dubte és que les coses van canviar a partir d’ahir.

La realitat dels fets és que la guerra d’Ucraïna ha derivat cap a una guerra d’annexió, en tant que un esglaó més del joc geopolític mundial en què s’ha convertit aquest escenari bèl·lic. La Federació Russa no només ha augmentat de facto la seva extensió territorial, sinó que ho ha fet, alhora, desactivant una bona part de la capacitat de supervivència autònoma d’Ucraïna com a estat. De ben segur que el Kremlin intueix que Ucraïna sortirà d’aquesta guerra com una fidel aliada de l’OTAN, i això es traduirà, entre d’altres factors, en l’establiment de bases militars permanents de l’Aliança tocant a la frontera russa –que, no ho oblidem, ha estat un dels motius que van desencadenar aquesta guerra–. Com a contrapartida, des d’ahir les sortides ucraïneses al mar d’Azov han quedat totalment eliminades i les del mar Negre han quedat pràcticament reduïdes a l’àrea d’Odessa, quan aquestes són la seva principal via d’exportació i eren uns dels punts neuràlgics de la Marina ucraïnesa. I no només això. Zaporíjia acull la central nuclear més gran de tot Europa, i, per tant, determinant per a la capacitat de supervivència energètica del país. L’annexió, així doncs, ha estat territorial, però també econòmica i militar.

La precipitació en la celebració d’aquests referèndums ha estat la resposta als recents èxits ucraïnesos en el camp de batalla. Primer, pels èxits militars. Les tropes ucraïneses no només havien aconseguit recuperar pobles i ciutats del Donbass, sinó que, a més, havien mostrat una dinàmica ofensiva que era inimaginable quan es va iniciar aquesta guerra –i que és fruit sobretot del suport militar dels EUA i la UE–. Les febleses de l’operatiu militar rus també havien quedat paleses. I s’havia tirat per terra el mite de l’heroica lluita i sacrifici que havia caracteritzat la mentalitat russa, i posteriorment soviètica, del segle XX. I, en segon lloc, els èxits propagandístics. Les imatges de tancs russos fora de circulació o el retorn de la bandera ucraïnesa a municipis i ciutats havia generat una clara efervescència patriòtica, que s’havia sumat a la denúncia de crims de guerra a partir de les fosses d’Izium.

La reacció russa davant d’aquest canvi de tendència ha estat una aposta decidida per guanyar la guerra. La mobilització dels 300.000 reservistes n’ha estat la primera prova, més encara si tenim present que aquest nou esforç bèl·lic està unit a un risc de desestabilització intern en forma de contestació ciutadana –des de manifestacions a ciutats, fins a accions de resposta armada en centres de reclutament, com ja hem vist darrerament–. Però allò més significatiu, i com a segona prova, el punt de no retorn que suposarà que aquestes quatre províncies passin a formar part de la Federació Russa. Moscou estarà en condicions de considerar qualsevol atac sobre elles com una declaració de guerra contra el conjunt de la Federació Russa. Sense cap mena de dubte, la primera derivada de tot plegat serà l’augment de la crispació internacional. Al cap i a la fi, sembla inimaginable que Moscou pugui renunciar a aquestes quatre províncies, llevat que sigui per via d’una derrota militar. Però també és inimaginable que Kíiv accepti la pèrdua d’aquests territoris, Crimea inclosa. Ens espera més tensió les pròximes setmanes. I l’hivern tocant a la porta.