Va ser molt emocionant en tots els sentits. Va ser el meu primer festival, amb la meva primera pel·lícula, un personatge protagonista, amb un cartell en què surto només jo... Va ser també aclaparador, són moltes coses que veus per primera vegada, però sobretot va ser una alegria poder compartir la feina que ha durat tant de temps i que has fet amb tant d’amor i tantes ganes.

Vaig fer un càsting que, a més a més, crec que recordaré sempre, perquè era bastant obert pel que fa al perfil que es buscava. No tenia gaire informació sobre la pel·lícula, però des del principi vaig sentir que allà hi havia alguna cosa que m’interessava. Va estar molt bé, des del principi ja hi havia el director i vam començar a parlar del personatge, de la seva essència. Hi va haver molt espai per provar coses, per anar al que s’estava buscant. No era passar una escena i ja està, va ser un procés de diàleg bastant profund. Des del principi vaig tenir la sensació que treballaria amb un nivell de subtilesa i aquest projecte demanava un tipus d’energia en què em semblava que podia encaixar. No ho sé explicar gaire detalladament, era una sensació. I efectivament, va ser així.

És una noia que per primer cop surt de casa, viu sola i comença a trobar-se amb inseguretats. Té unes ganes molt fortes de viure i explorar la independència, i per altra banda apareixen una sèrie de conflictes i bloquejos que li impedeixen viure en plenitud tot això que ella vol viure. És una persona bastant calmada i tranquil·la, però dins d’aquesta calma hi ha una curiositat molt forta i unes ganes de descobrir que l’empenyen sempre i la duen a situacions insospitades.

He necessitat molta concentració i confiança en l’equip. Hi ha hagut un aprenentatge molt gran i profund de la meva professió, perquè és un paper d’una gran responsabilitat. Sabia que era la feina més exigent de la meva carrera fins ara, volia estar a l’altura i havia de trobar la manera d’arribar-hi. He hagut d’anar descobrint què necessita cada seqüència de mi. Hi ha un sol personatge, però he hagut de diversificar els meus recursos com a actriu per mostrar les seves diferents cares, i fer-ho a més des d’una actuació molt continguda, subtil, que va per dins.

Molt bona des del principi. Ja es va veure des del càsting que vam fer junts que hi havia molta química i que se situava en un lloc molt natural. La nostra relació és en un lloc molt fràgil i a més està plena de matisos que són difícils d’explicar amb paraules. Ha estat molt fàcil treballar amb ell. És una persona que aporta moltíssima vitalitat, energia i sentit de l’humor. Tots dos som actors molt entregats, cadascú a la seva manera, però crec que hi ha un bon balanç d’energies.

Sí, totalment. Incloure aquestes temàtiques a la ficció fa que es comencin a normalitzar i treure prejudicis. A la nostra pel·lícula hi ha moltes capes, parla del desig, del sexe, però per a certs col·lectius és important poder veure’s a la ficció. Si no hi surten, sembla que no existeixin.

Per una banda, hi ha una identificació: Laura se sent limitada, en un sentit, i descobreix un altre personatge que també conviu amb una limitació, més evident i que condiciona més la seva vida i quotidianitat. Però en aquesta identificació, Laura hi troba alguna cosa que la treu del bucle en què està i li pot permetre viure la sexualitat com ella vol. Veure tot aquest món des d’un altre prisma genera un interès molt fort. Per altra banda, crec que hi ha una cosa molt més sensorial, de voler estar a prop, com quan trobes una persona i, no saps per què, vols estar amb ella, et genera atracció. També té a veure amb els prejudicis. Laura troba un espai on se sent acollida, acompanyada, i no hi ha tabús ni morbositat. Simplement se sent a gust i segura.

Na Bel és una noia molt valenta, amb les idees molt clares, sap el que vol i està on no vol estar. Això fa que al principi la veiem una mica contrariada. És adolescent i té ganes de viure la seva vida i que no la facin enfadar. Però en aquest campament comencen a passar coses inexplicables i això la fa connectar molt amb les seves pors i descobrir coses del seu passat que també la connecten amb sentiments que ella tenia amagats.

La veritat és que va ser bastant per la via ràpida. Per a Mòpies em van posar en contacte amb una actriu mallorquina i vam gravar totes les frases en mallorquí del meu guió. Després em vaig transcriure fonèticament com sonava. No hi va haver un procés de coaching gaire llarg. Per a La consagración de la primavera ja ho tenia més per la mà i va ser repassar-ho amb algú que confirmés que tot estava bé. Diria que l’accent està millor a Mòpies, suposo que perquè estava envoltada de molta gent i se m’anava enganxant. A mi em preocupava, sobretot en un paper protagonista com el de Mòpies, en què si no funciona l’accent...

Segueixo amb la intenció d’explorar-ho tot. Abans de fer aquests dos projectes grans, Mòpies i La consagración de la primavera, ja havia treballat bastant com a actriu, però és veritat que aquest ha estat el meu any de despertar en l’audiovisual. M’hi he sentit molt còmoda. El que m’agradaria de veritat és fer cine, ja ho tenia molt com a objectiu i ara s’ha complert d’una manera bestial i, a més, amb el tipus de pel·lícula que m’agrada. Tant de bo em pugui mantenir en aquest lloc. Vull seguir explorant com he fet fins ara, amb tot el que he après amb aquests dos projectes. Han estat una gran empenta, també des del punt de vista de confiança i de voler seguir en aquest camí. Fins que no ho proves, no ho saps. Vull seguir fent cine!