L’arquebisbe de Bogotà es lamentava, fa uns dies, de les pintades que han aparegut a la façana de la catedral. No és un fet aïllat; la pràctica revolucionària dels que sempre s’han sentit exclosos ha estat empastifar les parets, des de portes de garatges fins a murs històrics, amb prosopopeia estèril en forma de consignes ampul·loses de curt recorregut. Hi ha una part de població jove que sembla no adonar-se que, després de tanta marginalitat, un govern d’arrel popular és al poder. Deia Aristòtil que les persones som animals, a més de racionals i polítics, de costums, i certament no es canvien hàbits en dos mesos. En un país avesat a les bombes, aquestes manifestacions naïf, antiestètiques, poden semblar petards de fira que fan llufa. No ho són.

La humanitat basteix societats des que va aparèixer el primer Homo a l’Àfrica. És un fet dinàmic, que no acaba. No obstant, la ignorància, la por, l’egoisme i passions menys confessables han dificultat un camí que la civilització modula. Les més avançades ho són perquè, després de fer-se mal, han arribat a un model més o menys consensuat que faculta la vida de la majoria dels seus membres. En altres latituds, el procés ha estat menys satisfactori: el model social colombià és útil a uns pocs, mentre que una majoria se sent escassament beneficiada. No són, per tant, rebels sense causa. Qui no creu en res, no té sentit de pertinença, ni objectius, ni desitjos no té res a perdre i es converteix en un outsider. Alguns s’alienen, d’altres passen a l’acció destralera.

El govern Petro té molts fronts oberts: tributs, salut, energies renovables, la “pau total” amb els grups armats il·legals... Però un dels més importants és la revolució cultural. Colòmbia ha de transformar-se cívicament, i fer ciutadans. Cap governant ho ha entès fins ara, amb l’excepció d’Antanas Mockus, que, des de l’alcaldia de Bogotà, ho va intentar, un projecte escapçat amb el final del seu mandat, ara fa vint anys. Els qui van ser desallotjats del poder per les urnes al juny van respirar tranquils quan Patricia Ariza, un dels papus per la seva llarga militància d’esquerra, va ser nomenada ministra de Cultura. “Des d’allà no podrà fer res”, es va arribar a dir. Tanmateix, s’equivoquen: Ariza és qui ha de pilotar la revolució. Tota la vida ha estat treballant amb sectors populars i té clar que consumir cultura és molt més que comprar esbarjo, sobretot nord-americà, els caps de setmana a les sales multicinema dels centres comercials.

Totes les revolucions armades del país han fracassat, no sense abans impregnar de violència fins les relacions socials més íntimes. El Dia de l’Amor i l’Amistat és una de les festes més importants. Cau sempre el tercer dissabte de setembre perquè molta gent cobra la quinzena i així s’afavoreix el consum. Malgrat el nom, és la segona jornada més violenta de l’any; la primera és el Dia de la Mare. La ingesta d’alcohol, com un dels pocs gaudis encara barats, s’uneix al peculiar tarannà de ferocitat normalitzada en un còctel que tot ho malmena.

El colombià amaga, darrere un posat alegre, un impostat orgull que no és més que el complex de qui se sap presoner d’una estructura que ofega. És una realitat dura, agressiva, en què el límit entre el murri i el barrut és confús. Són comportaments seculars perquè són útils i, per tant, prestigiats per la generalitat. Que deixin de ser-ho és el gran repte. Es fa país facilitant l’accés a una educació que doni eines per guanyar-se la vida, però també fent innecessari un incivisme que, en molts casos, és només supervivència. El govern actual és la millor de les oportunitats. Democratitzar els beneficis tangibles de pertànyer a una col·lectivitat i prestigiar principis cívics crearan ciutadans veritables. En quatre anys, no s’esperen miracles, ni girs copernicans, però sí les bases d’una societat en què no calgui ser un galtes per sortir-se’n i en què la gent pugui simplement viure. La revolució es farà des de la cultura perquè és l’única que ens allunya de la barbàrie.