El Festival de Sitges té una cosa que no tenen els altres: és el més popular i accessible. Potser perquè és el que tenim més a prop i, per tant, és més econòmic desplaçar-s’hi, o perquè la seva proposta de projectar films de gènere abraça un ventall ampli de públic, ha creat amb els anys un gran planter de seguidors i fans acèrrims. Entre aquests, amb els quals tot sovint vam compartir llargues cues com a espectadors, han sorgit una sèrie de cineastes que, de retruc, són els que retroalimenten amb les seves obres el certamen cinematogràfic: parlem de Santiago Segura, J.A. Bayona, Paco Plaza o, sense anar gaire lluny, Jaume Balagueró, que enguany tornarà a inaugurar el festival. I aquests només són alguns dels cracs del planter.