La llicenciatura de català a Perpinyà compleix 40 anys
Les classes van començar com a diplomatura el 1982 i dos anys més tard es va aprovar la llicenciatura
Joan Becat, un dels promotors, assenyala que ha estat “un combat constant, perquè la universitat mai ho ha acceptat de debò”
-
Becat en una foto recent article reconeixent l’aprovació de la llicenciatura ARXIU. -
Joan Becat (esquerra), acompanyat Malé (al seu costat) al segon Congrés de la Llengua Catalana el 1986 Arxiu Joan Becat. -
article de reconeixent l’aprovació de la llicenciatura publicat l'octubre del 82 Arxiu Joan Becat.
Quan l’any 1982 van començar les primeres classes de la nova diplomatura de català a la Universitat de Perpinyà, ningú tenia clar que aquells estudis, hereus dels diplomes que ja atorgava el Centre de Recerques i d’Estudis Catalans sense el reconeixement de l’Estat francès, acabarien amb l’obtenció d’un títol de llicenciatura. Quaranta anys després, l’Institut Francocatalà Transfronterer, l’equivalent a una facultat on, a banda de la llicenciatura, s’imparteixen màsters i altres estudis, prepara la commemoració de l’aniversari d’unes classes que van començar com a diplomatura i que en només quatre anys, tot un rècord tenint en compte que la reivindicació venia de lluny i que la universitat no ho va facilitar, van aconseguir el reconeixement de la llicenciatura i el doctorat.
El professor de geografia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Joan Becat (81 anys) va ser un dels artífexs d’aquella fita. Mirant enrere, Becat assegura que aquests quaranta anys de formació “han estat un combat constant, entre altres coses perquè la universitat mai ho ha acceptat de debò i hi ha posat traves”.
La primera trava va ser quan la mateixa universitat va fracassar en la seva petició de les classes al Ministeri d’Ensenyament francès. Però precisament aquest fracàs va esdevenir una oportunitat per a la Federació d’Entitats Catalanes de la Catalunya del Nord, que va ser la que al final va acabar obtenint del ministeri la creació del primer cicle universitari de català, l’any 1982, com a llengua viva estrangera. “De seguida vam crear el departament de català, en què hi havia només dues persones, jo i la historiadora Alícia Marcet”, recorda ara Becat. Al principi no demanaven títol per accedir-hi. Va ser una manera de reciclar mestres que volien ensenyar català. Van haver de recórrer a molts col·laboradors per a les primeres classes, que no tenien un espai físic concret ni cap facultat. Però de seguida es van crear les estructures de gestió i al cap de pocs anys ja s’havien aconseguit la llicenciatura i el tercer cicle de català, i alhora van començar a construir la Casa dels Països Catalans, avui seu de l’Institut Francocatalà i d’altres institucions dedicades a promoció i recerca de la llengua catalana.
Negociació clau
Becat recorda amb especial emoció la negociació amb el ministeri francès, en la qual ell va tenir un paper primordial. “Vam tenir l’ajut d’alguns polítics, com el senador i president del Consell General del Pirineu Oriental, Guiu Malé, i del govern andorrà, que es van moure i ens van facilitar negociacions directes amb els gabinets del primer ministre, André Maurois; del ministre d’Educació, Alain Savary, i dels consellers del mateix president François Mitterrand al Palau de l’Elisi”, recorda. Ho van aconseguir, però no va ser fàcil. “Tenien por de les reaccions polítiques, i en continuen tenint. Jo sempre dic que l’Estat francès i els ministeris tenen por de Catalunya. I això va per llarg. De fet, jo crec que continuarà així fins que Catalunya sigui independent i el català esdevingui llengua de proximitat. Així, estem lligats des del principi al que passa a Catalunya.”
Aquesta por de la qual parla Becat és la que, assegura, continua justificant el fre a l’ensenyament de la llengua catalana. “És un combat permanent. Ho tenim més difícil que qualsevol altra llengua”, assegura. Es limita el nombre d’hores en català i no es creen llocs de treball.
La situació al carrer, però, ha canviat. Ara el català és acceptat dins la població i, segons una enquesta recent, prop del 60% dels pares voldrien que el seu fill fes català a l’escola. “Hi ha una forta demanda i, en canvi, el percentatge de nens que fan classes en català és baix, al voltant del 8%”, assegura. Hi ha centres com ara l’escola pública Arrels i La Bressola, de caràcter concertat, que han contribuït a multiplicar el prestigi de la llengua. “Siguis del país o no, hi ha una bona imatge del català, es veu com un bon suplement, però a l’escola Arrels li limiten el nombre de classes i La Bressola no pot obrir un centre més”, lamenta Becat, que quaranta anys després de l’inici del primer curs de diplomatura, la primera d’una llengua regional, veu com “les estructures hi són, però les limitacions encara continuen”.
LES FRASES
Més de 3.000 alumnes formats
Durant els 40 anys de llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, s’han arribat a formar més de 3.000 alumnes, segons els càlculs efectuats pel catedràtic Joan Becat. Aquesta formació ha estat clau no només per preparar professors de català, sinó també per cobrir llocs de treball a l’administració i als mitjans de comunicació. Becat recorda exactament quan El Punt va decidir obrir la delegació a la Catalunya del Nord. “El director era un joveníssim Carles Puigdemont i al principi pensava que hauria de venir gent de Girona per fer el diari. Es van sorprendre perquè aquestes places es van poder cobrir amb gent que estudiava a la universitat.” Entre els que hi van escriure, hi ha l’actual director de l’Institut Francocatalà Transfronterer, Alà Baylac-Ferrer, que recorda aquella etapa com un moment d’expansió important.
Pel que fa a la regulació de l’ensenyament del català, 40 anys després, encara avui no té rang de llei, sinó de decret. En aquest sentit, va ser molt important el decret Savary, que va ser el que va permetre fer classes en català a títol experimental.
L’any passat, hi va haver un intent de legislar per promoure la immersió lingüística a les escoles: l’anomenada llei Molac, aprovada per majoria pel govern francès i tombada després pel Tribunal Constitucional. Era una llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades a França, entre les quals hi ha el català. Un cop tombada, però, el primer ministre va signar un decret que precisa quins criteris s’han de posar per a l’ensenyament immersiu. “Un altre cop un decret, que qualsevol ministeri es pot carregar”, lamenta Becat.