El cop de porta decidit pels afiliats de Junts al govern suposarà, sens dubte, un abans i un després en la política catalana, particularment en el projecte independentista. D’entrada, perquè provocarà un canvi en l’eix principal sobre el qual aquesta ha pivotat en els últims deu anys, que permetrà al PSC tornar a l’equació de la centralitat, i trenca definitivament, ves a saber per quant temps, una unitat del republicanisme certament cada vegada més impostada en els darrers anys, que havia viscut sobretot de la inèrcia que donava la lluita conjunta contra la repressió. Deu anys després, és evident que el procés sobiranista continua provocant convulsions en l’escaquer polític català, si bé va signar ahir l’acta de defunció del pregonat 52% independentista per sacsejar l’arbre de dalt a baix i encarar una nova dimensió totalment diferent, i desconeguda, sobre la qual planen molts interrogants.

Partint de la hipòtesi compartida que, si vol triomfar, a l’independentisme no hi sobra absolutament ningú, i si sent socis de govern ERC i Junts ja semblava molt difícil, serà possible ara que tots els actors tornin a seure en una mateixa taula per buscar una estratègia consensuada? Es confirmarà el divorci entre les institucions i el carrer? No quedarà molt debilitada ERC per negociar l’amnistia i, encara menys, l’autodeterminació a la taula de diàleg? Per quants anys es tanca la porta a reeditar una unió de les grans forces independentistes a l’executiu? I en clau partidista: realment es reforçarà Junts des de l’oposició per tornar a agafar el lideratge de l’independentisme i el procés amb força, com sostenen els defensors del no? O bé s’haurà cavat la pròpia fossa per cedir l’hegemonia definitivament a la centrada ERC? Queda ara desactivada l’opció de llista cívica que havia plantejat l’ANC? I encara en clau interna de Junts: no és temerari a pocs mesos de les municipals, quan la majoria dels seus alcaldes optaven per restar en el govern i ara s’hi queden sense interlocutors? Què passarà amb un sector moderat que s’ha demostrat que té múscul i disposa del suport de més del 40% de la militància? Es resignarà a quedar en segon pla, o hi haurà moviments per escindir-se o fins i tot “reunificar-se” amb el PDeCAT?

Els canvis més immediats, en tot cas, es veuran ja aquest cap de setmana, amb la profunda remodelació de govern que toca fer, a fi que dimarts es reuneixi ja un Consell Executiu totalment renovat. La incertesa en el resultat ha fet que el president Pere Aragonès i el seu entorn proper ja hagin estat analitzant en els últims dies tots els escenaris possibles, i evidentment –tot i que el sí ha sorprès a Palau, on estaven convençuts que s’acabaria imposant l’ànima pragmàtica de Junts– la ruptura n’era un. Bona part de la planificació a partir d’ara, doncs, ja estava pensada, tot i que falta el més difícil: posar-hi fil a l’agulla i materialitzar-la en poques hores. D’aquí que des d’ahir a la tarda mateix s’hagin accelerat les reunions i els contactes a Palau, on ningú vol que la situació d’inestabilitat es perllongui ni un minut més del necessari. El cap de l’executiu ja tenia al cap els noms d’un nou govern, i ahir va obrir la porta que hi hagi independents, però encara no havia sondejat ningú en els últims dies. A hores d’ara, això sí, ja haurà contactat amb tots els candidats a qui vol proposar que assumeixin els càrrecs que quedaran vacants a les conselleries. En aquest sentit, i sense descartar que mantingui, de grat o per força, cares del sottogoverno nomenades per Junts, ERC és un partit relativament jove i amb pocs quadres en tasques de govern, però té un planter local molt rellevant al qual podria recórrer, tot i que el fet que les municipals siguin tan properes pot provocar dilemes importants, davant la certesa que el nou executiu sembla que serà força provisional. A part, no és descartable que el president faci una reordenació de les carteres més al seu gust, ara que tindrà les mans lliures i no s’haurà de cenyir al pacte signat amb Junts fa encara no un any i mig. Més difícil sembla, en canvi, que li calgui modificar el pla de govern consensuat, que no ha estat font de grans dissensions, un fet que també obre un ventall de dubtes sobre fins a quin punt Junts hi donarà suport al Parlament o hi donarà l’esquena quan les mesures arribin al Parlament, tot i que ahir Turull va assegurar que no serien bel·ligerants. Això sí, si ERC, que fins ahir havia estès la mà a parlar-ne si guanyava el sí, no es va moure en cap moment quan Junts li va plantejar un ultimàtum sobre els tres punts en clau nacional de l’acord, ara definitivament ha deixat de tenir cap motivació per fer-ho.

Tot i que d’entrada, així, venia de gust a molts republicans desempallegar-se de Junts –farts que un sector gran dels socis posés bastons a les rodes de l’executiu des del primer dia, estan convençuts que ara a l’oposició hi perdran molt més que no pas ells en el govern–, aquest no era l’escenari més desitjat, tal com fins ahir al migdia mateix va recordar la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, que apunta per cert a nova vicepresidenta. I és que si bé el president ha deixat clar que no convocarà eleccions i creu que un executiu en solitari pot tenir almenys uns mesos de coll –sobretot si aconsegueix donar-se aire aprovant uns pressupostos per al 2023 que el conseller Giró ja tenia encarrilats, i que ara possiblement requereixin el PSC– sap que la seva posició queda molt tocada i el seu recorregut és limitat, ja que és gairebé impossible que esgoti la legislatura perquè restarà del tot en mans dels socis en el govern espanyol, el PSOE i Podem, els grans beneficiats de la decisió d’ahir. D’entrada, perquè passen a tenir pel mànec la paella de la governabilitat a Catalunya, fet que farà perdre a ERC la capacitat d’influència al Congrés. Mentre els convingui per a l’estabilitat de la política espanyola, comuns i sobretot PSC garantiran estabilitat a Catalunya. Però difícilment més enllà. I les eleccions estatals seran a final de l’any vinent, o sigui que la data de caducitat del govern difícilment s’allargarà gaire més enllà de les municipals de final de maig. En tot cas, com diuen els dirigents, això ara és avançar moltes pantalles, si bé és evident que la tempesta s’ha instal·lat a l’horitzó.