El nou llibre del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, Quan la vida ens dol, neix de la necessitat de trencar, o com a mínim matisar, la idea que darrere de la pandèmia de la covid ha vingut la pandèmia de la salut mental. No és que hagin augmentat els trastorns mentals, és que les successives crisis han posat molta gent contra les cordes. Vivim en una societat “insana”, amb dificultats econòmiques, segrestats i alhora hiperconnectats per les tecnologies i cada vegada més abocats a l’aïllament individual i a la frustració de no acostar-nos a un fals ideal de felicitat i èxit. I no és, per tant, que hagi més gent malalta que necessiti medicar-se. “El que ha augmentat és el nombre de persones amb dificultats per gestionar la vida complexa, canviant, iatrogènica en què vivim. Ha augmentat la gravetat dels patiments. I ha augmentat sobretot entre els adolescents, que cada dia entenen menys el món boig dels seus adults o han optat per viure esbojarradament”, afirma Funes, que, a banda de diferenciar entre trastorn i malaltia, proposa als professionals que “tinguin una visió més integradora” i que superin ja l’actual escenari de “tribus enfrontades que fa que depenent del corrent psicològic que et toqui tinguis una resposta o una altra”. Funes aprofita el llibre per demanar un “pacte”, clarificar criteris i sobretot defensar el que ha defensat al llarg de tota la seva vida, que el més important és l’escolta activa, la mirada, sense negar ni la ciència ni la necessitat de prendre fàrmacs. Ho resumeix en una sola frase: “Qualsevol forma d’atenció sempre serà una barreja de la paraula que acompanya, l’activitat que ocupa, l’experiència que recupera felicitats i la substància que calma el dolor.” Perquè Funes creu en la cura de la paraula, de l’escolta, de la mirada. “No puc entendre que a banda de la manca de recursos l’atenció a les persones sigui tan pobra. M’emprenya. És una de les coses que cal corregir. La gent té dret a ser escoltada.”

És conscient que no és fàcil, però també sap que el que diu “és el que molta gent sent”. I encara que el món no vagi en aquesta direcció, encara que “algunes persones visquin vides impossibles que porten al malestar”, el que per ell és important és que “les persones tinguin eines per construir la salut mental”. Amb criteri, “sense deixar-se enganyar, sense que els venguin motos”.