En posar-me a escriure sobre Un año, una noche , em revé l’angoixa que vaig sentir en veure la pel·lícula amb la qual Isaki Lacuesta, com sempre amb la poderosa col·laboració d’Isa Campo en la construcció del guió, aborda l’experiència traumàtica dels supervivents de l’atemptat gihadista al Bataclan. Ho fa a partir de la narració Paz, amor y death metal, de Ramón González, present a la sala parisenca en el moment dels fets esdevinguts el 13 de novembre del 2015, però incorporant-hi els records (i així, doncs, els relats) d’altres testimonis, començant per la parella (Mariana, convertida en Céline) de l’autor del llibre. Una angoixa que em va atrapar fins al final des de les imatges inicials que mostren dos joves (Noémi Merlant i Nahuel Pérez Biscayart) deambulant espantats, desconcertats, tremolosos, fràgils per un París fantasmal.

Lacuesta aborda tal experiència tenint present que és similar a la dels supervivents d’atemptats terroristes de característiques semblants, però sobretot l’interessa reflectir que, en tots els casos, cadascú ho viu, ho afronta i ho recorda a la seva diferent manera. Concentrant-s’hi, ho fa sobretot a través de la parella protagonista: Ramón i Céline, que Pérez Biscayart i Merlant encarnen amb una sensibilitat extrema. Ell no pot oblidar res d’aquell horror i se sent incapaç de fer res. Ella sembla que no recorda res i ni vol recordar-ho: la vida continua, malgrat tot. Tanmateix, en el curs d’un any, posterior a la nit de l’atemptat, aquelles imatges reprimides emergeixen en Céline: els seus records, però, són uns altres. És així que, durant aquest temps en què cadascun afronta i recorda (o oblida) diversament els fets, la relació de la parella entra en crisi.

Els efectes de la violència no és un tema aliè a Isaki Lacuesta, com exemplifica Los condenados; però sobretot li és molt propi el tema de la identitat, la fragilitat i fins la multiplicitat de l’ésser, que, en part, es forma a través de la memòria, tan mudable i incerta que els records inventats no es distingeixen dels reals. Arrapant-se Lacuesta a l’experiència subjectiva de tot allò viscut, la reconstrucció de l’atemptat al Bataclan (rodada a la sala Apolo de Barcelona) es mostra des del punt de vista dels personatges, cosa amb la qual el cineasta aconsegueix els seus propòsits: no eludir el moment de la violència, però, amb la visió parcial de qui s’amaga en un camerino i després intenta fugir trepitjant cadàvers al seu pas, tampoc convertir-la en un espectacle.

L’atemptat, doncs, apareix com un record i no només n’hi ha una visió fragmentària, sinó que, en una disrupció narrativa, du a una ambigüitat que només apuntarem per no revelar-la: tot allò posterior només és al cap de Céline? Sigui com sigui, aquest film és una intensa i pertorbadora aproximació a la fragilitat: de la vida mateixa, de la memòria i fins de les idees: la por dels supervivents a convertir-se en racistes. Una fragilitat que ens fa sentir amb la hipersensibilitat (la mínima fressa és un sotrac) dels seus personatges.