L’Alemanya d’Olaf Scholz ha decidit aplicar a la crisi del gas una teràpia semblant a la que va emprar Angela Merkel contra la pandèmia: un paquet rècord d’ajuts públics, tant al ciutadà com a l’empresa, per evitar que la maquinària econòmica del país s’aturi. Val a dir que, aleshores, el socialdemòcrata Scholz era el ministre d’Economia de la conservadora Merkel. Des d’aquesta posició va aprovar el 2020 un paquet de 130.000 milions d’euros, a més d’un pla de jornada reduïda per evitar que el tancament de la vida pública portés a l’atur tot aquell que no pogués anar a treballar. Dos anys després, ja com a canceller i amb els verds i liberals com a aliats, Scholz ha tirat endavant un paquet de 200.000 milions d’euros molt criticat per altres socis europeus, que ho veuen com un ajut desproporcionat a la indústria. Per Scholz, és una manera de defensar la cohesió social i evitar que s’enfonsin les empreses que, de nou, se senten en perill. Tot això, en un context de prerecessió, ja que es preveu que l’any vinent la primera economia europea caigui en la contracció econòmica. I amb un liberal, Christian Lindner, com a ministre d’Economia. Alemanya ha passat del no radical a limitar el preu del gas a “obrir-se” a aquesta fórmula. També ha accelerat la reducció de la dependència energètica del gas rus alimentada en temps del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder –amic i aliat de Vladímir Putin– i aprofundida després en els 16 anys de “l’era Merkel”. Si el febrer passat, amb l’inici de la invasió d’Ucraïna, un 55% de les importacions de gas eren de Rússia, ara el percentatge està en un 9%. El preu polític i econòmic és altíssim. Ha hagut de buscar alternatives molt més cares a Noruega, els Països Baixos i Bèlgica, a més de posar contra les cordes l’eix París-Berlín a canvi de l’apropament a Madrid i Lisboa. El paquet de 200.000 milions dispararà l’endeutament públic. Els detalls encara s’han de concretar. Però el que està clar és que Alemanya deixarà en suspens l’anomenat fre del deute, com ho va fer amb la pandèmia i malgrat tenir a Finances el liberal Lindner, defensor de la contenció pressupostària.