“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa...”

Totalment! M’agrada molt aquesta cançó. Ningú ho ha dit millor que Raimon. És una terra on la pluja no sap ploure. Hi ha una part d’història i geografia que no es pot qüestionar, però també hi ha una part importantíssima de responsabilitat ecològica. Si sabem que la pluja no sap ploure, per què construïm en rambles, que serveixen perquè el riu desaigüi? El agua és una pel·lícula de dualitats. L’horta és molt rica, perquè s’ha sedimentat damunt el terreny del riu, com a Egipte. El traçat del rec tradicional del Baix Segura i Múrcia, amb les comportes que s’obren i inunden els camps, el van crear els àrabs, i està copiat de la plana fèrtil del Nil. Es fa un rec per inundació. És terreny robat al riu. Hi ha una cosa que es repeteix molt allà, que l’aigua té memòria, sempre torna a cercar el que és seu. Nosaltres també tenim una part de responsabilitat d’haver-nos instal·lat en llocs que no ens pertanyien.

És igual d’important a tot arreu. Jo ho he portat a un extrem més místic, però l’aigua és un dels pocs elements que tenen la dualitat de ser absolutament necessaris per generar vida i ser capaços de posar-hi fi molt fàcilment. Històricament té aquesta dualitat molt important perquè és l’element de la vida i de la mort.

Qui ho sap, què és real i què és inventat? [Riu.] Hi ha una part que òbviament cadascú se la pot creure o no, això ja depèn del gust del consumidor. Per a mi, totes les històries són reals des del moment en què s’expliquen i provoquen efectes a la realitat. En aquest sentit, m’interessen molt més els efectes que l’origen de les històries. Per a mi, aquestes històries existeixen perquè me les han explicat i me les he cregut, i tenen efectes a la realitat. És una de les grans preguntes de la pel·lícula, l’efecte que tenen és que tinguem por de fer certes coses. I això fa que es converteixin en reals. Això és el que m’intriga de la literatura popular i les llegendes.

És clar. L’aigua té una simbologia que significa moltes coses i et permet omplir-la del significat que vulguis. Per a tothom i per a cadascú significa alguna cosa. Vam fer un càsting molt llarg i demanaven a les dones que venien, sobretot, i també als homes, què és tenir l’aigua a dins? [Referència a una llegenda que surt al film.] Era una cosa fictícia, fora de context, però ningú s’estranyava, aquesta imatge tenia un significat per a tothom, i les respostes eren al·lucinants. Per a cada persona té un significat. Les dones van parlar d’angoixa, asfíxia, vida, sexualitat... No era indiferent per a ningú.

És un llenguatge que m’interessa i em fascina, i la manera de transmetre oralment la tradició sempre m’ha fascinat, per com funcionen els mecanismes del relat. Un exemple molt gràfic i fàcil d’entendre són les anècdotes familiars: com es van repetint, cada membre les explica i hi va afegint detallets, es discuteix si era d’una manera o una altra... I al final, ja no és tan important el fet com la manera en què s’explica, i cada persona s’apropia del relat. Sempre m’ha fascinat. En la mitologia es veu a gran escala, i en els relats familiars a petita escala.

Jo crec que sí, per bé i per mal. Em costa parlar de manera general, però en la meva experiència hi ha una part del cervell que va acumulant aquestes veus antigues i s’hi van quedant, les creguis o no. Ara parlem molt d’un tema que també m’interessa: la desconstrucció de gènere, interpel·lar aquestes històries que ens han explicat i com han estat explicades... Estem fent aquest treball, però no és tan fàcil. La pel·lícula parla una mica de tot això. És difícil, però jo crec que hi ha l’oportunitat que cada generació escrigui la seva pròpia història. El agua parla de com rebem la tradició, l’herència, el que ens expliquen, i de quina part de la història ens podem apropiar i reescriure-la.