“Per primer cop veiem què és el canvi climàtic, el vivim”

És veri­tat que el moment és molt com­pli­cat, però tenim coses a favor. Per exem­ple, el fet que hàgim pas­sat una set­mana a 30 graus a l’octu­bre ens dona un nivell de cons­ci­en­ci­ació social molt més ele­vat que el que teníem l’any pas­sat. Fins ara tot era molt teòric, molt hipotètic: “Pas­sarà això”, “Hem de saber com afron­tar-ho”... Doncs bé, ara ha pas­sat, a veure com ho afron­tem. Crec que per pri­mer cop hem vist què és el canvi climàtic, l’estem vivint.

El de la justícia climàtica. Els joves hem d’estar en la presa de deci­si­ons sobre el nos­tre futur.

És com defi­nim tot el que és la tran­sició cap a un món verd de manera justa: ni explo­tant el sud glo­bal ni dei­xant enrere les dones, la gent jove... Té molt a veure amb la lluita anti­ra­cista i femi­nista i aporta una pers­pec­tiva per enten­dre que hem arri­bat fins aquí amb un sis­tema i uns meca­nis­mes lli­gats al capi­ta­lisme i al patri­ar­cat, i que no ens en sor­ti­rem amb aquests sis­te­mes. Per molt que vul­guem, fer el mateix un altre cop no ens por­tarà a un lloc dife­rent.

Una experta en eco­an­si­e­tat em va dir una vegada que els joves no estem estres­sats pel clima ni perquè tin­guem un futur molt fosc. Estem estres­sats perquè veiem que una cosa que a nosal­tres ens importa i ens afecta molt, a la per­sona del cos­tat no. I és aquesta falta social de suport el que ens genera ansi­e­tat. Com es com­bat l’ansi­e­tat climàtica? Tenint-la tots, perquè al final és un ins­tint de super­vivència que es fa evi­dent en un con­text d’urgència i de crisi.

Tenim un repte perquè venim d’un ter­ri­tori molt ric però amb molt de perill. El Medi­ter­rani és una gran zona ver­me­lla, per no dir negra, i avan­cem molt a poc a poc cap al gran drama que ens caurà a sobre. Sem­pre es diu que el més urgent és la tran­sició energètica, però ha de ser justa i ràpida i ha de pas­sar per un canvi de vida. S’ha de con­su­mir menys, repen­sar la feina, asse­gu­rar la sobi­ra­nia ali­mentària, tor­nar al camp, als pobles, cons­ci­en­ciar-nos tots que això de men­jar carn cada dia és absurd, i millo­rar les infra­es­truc­tu­res de trans­port públic.

Crec que tinc una visió menys pes­si­mista de la que tenia amb 15 o 16 anys, que és quan vaig començar en l’acti­visme i pen­sava que si no resolíem això s’aca­bava el món. No s’acaba el món, hi ha molts dra­mes forts, però con­ti­nu­a­rem exis­tint, con­ti­nu­a­rem vivint.