A les eleccions ens presentem amb tres exigències: taula de diàleg, solucions i llibertat. I en el capítol de les solucions, dues propostes: els indults i l’abolició de l’actual delicte de sedició, que és una antigalla. I ara s’ha convertit en realitat. Ho perseguim des de fa tres anys i en l’inici amb molta solitud, perquè no ho compartia ningú i rebíem la crítica d’uns i d’altres. Els partits han mogut les seves posicions i al final s’ha convertit en un afer de sentit comú dins les forces progressistes. Al seu dia ho vam arrencar al president –i jo li ho vaig recordar en l’últim debat del estado de la nación– i també a la ministra de Justícia, i la diferència era que ells creien que s’havia de fer una reducció de la pena i nosaltres dèiem que això no era suficient. I estem contents perquè ha guanyat la nostra proposta. I és la proposta també de la PAH, de CCOO, d’Amnistia Internacional, no només dels comuns o d’Unides Podem. Vull recordar que abans de la campanya electoral del 10 de novembre del 2019 vam convocar un grup de juristes, entre ells Joaquín Urías, José Antonio Martín Pallín i Javier Pérez Royo i, a partir d’aquesta trobada, va sortir el propòsit de suprimir el delicte de sedició.

Això no és opinable, perquè el text és molt clar. Se suprimeix el títol I del capítol XXII, que és on hi ha el delicte de sedició. En el nou Codi Penal, si s’aprova, hi buscaràs el delicte de sedició i no el trobaràs. La derogació no és opinable. Qui fa aquestes interpretacions voluntaristes s’equivoca; que tothom opini el que vulgui, però el text és clar.

El primer de tot és no generar falses expectatives, perquè aquestes persones –i així m’ho han fet arribar– tenen la família vivint tota la situació amb un grau de certa incertesa, i no ens hem d’anticipar. Perquè també és veritat que entre els juristes –hi ha fins i tot el manifest dels cent catedràtics– tothom deia que allò no era delicte de sedició i al final el Tribunal Suprem va fer una interpretació molt creativa, molt voluntarista i molt artificiosa del delicte i va forçar la lletra de la llei i va fer quadrar els fets de l’octubre del 2017 en un delicte de sedició, una autèntica barbaritat. Tu no pots dir amb una certesa absoluta què és el que farà un jutge amb el nou Codi Penal, aquí cal ser prudents. Però el cert és que ningú podrà ser acusat a partir d’ara pel delicte de sedició. I això val per als que tenien una acusació i no han estat jutjats, i per als que han estat condemnats, i aquesta pena –no les altres– ara queda esborrada. Que el delicte de sedició deixi d’existir dibuixa un escenari radicalment diferent. Si els jutges i els fiscals intenten buscar una nova drecera per intentar acusar aquestes persones ja es veurà, però el Suprem al seu dia –i el vot particular del Tribunal Constitucional també– va descartar el delicte de desordres públics. Es considerava que no era ni rebel·lió ni desordres públics, aquesta era la posició de jutges i fiscals. Ells deien que hi havia una finalitat de trencar la unitat d’Espanya i que això no és el que persegueix el delicte de desordres públics, així que els fiscals anirien contra els seus propis actes si ara intentessin enquadrar els fets en el nou delicte de desordres. Té una estructura diferent i exigeix violència, intimidació, alteració de l’espai públic, i és un marc mental totalment diferent del delicte de sedició, que està emparentat amb el de rebel·lió i per això sempre s’ha dit que la sedició és la rebel·lió en petit.

La reforma actual beneficia tota la ciutadania, no només a ell. Perquè ahir van ser els líders independentistes els condemnats per sedició, però demà ho podria ser un grup de vaguistes o d’activistes de la PAH. El tipus penal era una autèntica amenaça al dret de protesta i aquesta supressió beneficia tothom, és una qüestió democràtica que va més enllà del conflicte entre Catalunya i Espanya. Resta en peu el delicte de malversació, que s’ha de veure com l’interpreta ara el Suprem quan faci la revisió de sentència i això ens donarà una pauta, però és veritat que segueix sent un obstacle que pot ser utilitzat contra les persones que estan a l’exili. La malversació no desapareix i, en la sentència del Suprem, es considera que entra en concurs amb la sedició: és a dir, que és un mitjà per fer la sedició. Ara, desapareixent la sedició, hem de veure com ho interpreta el Suprem perquè és un delicte medial, és un instrument per fer la sedició, i si la sedició no existeix no sé com es construirà ara el delicte de malversació. Però pot seguir sent una dificultat per als que no han estat jutjats encara.

En els últims nou anys s’han aprovat deu lleis per aquesta via, no és estrany, és normal. Evidentment, nosaltres no tenim cap interès a escoltar l’opinió del CGPJ, és un CGPJ completament deslegitimat, caducat i segrestat pel PP i que, amb els seus informes, el que vol és obstaculitzar l’activitat legislativa. Tot el que sigui esquivar un òrgan ara il·legítim com el CGPJ és una bona notícia.

Despendrà dels altres actors i de la negociació, però si no hi ha problemes amb les esmenes i es respecta el text, es podria aprovar i aparèixer al BOE abans de final d’any.