El sentit comú

Diuen que el sen­tit comú és el menys comú dels sen­tits, i pro­ba­ble­ment per això se n’ha par­lat tant. Segons el dic­ci­o­nari, és la capa­ci­tat d’enten­dre o jut­jar rao­na­ble­ment; allò lògic o con­forme al bon judici. També podria defi­nir-se com “l’art de resol­dre els pro­ble­mes, no de plan­te­jar-los” (Yori­tomo Tashi). Alguns sinònims són: sen­sa­tesa, seny, judici, savi­esa, bon cri­teri, encert.

“El sen­tit comú és una cosa que tot­hom neces­sita, que pocs tenen i que ningú pensa que li falti” (Ben­ja­min Frank­lin). “Per tri­om­far és neces­sari, més que res, tenir sen­tit comú” (Napoleó Bona­parte). “És de sen­tit comú esco­llir un mètode i pro­var-lo; si falla, adme­tre-ho fran­ca­ment i pro­var-ne un altre” (Frank­lin D. Roo­se­velt). “Per deci­dir sobre els assump­tes essen­ci­als, s’ha d’uti­lit­zar el llen­guatge, la lògica i el sim­ple sen­tit comú, i esta­blir un pla d’acció con­cret” (Abra­ham Lin­coln).

Sobre el sen­tit comú s’ha dit que “val més un gram de bon sen­tit que mun­ta­nyes d’intel·ligència” (Bal­ta­sar Gracián); que “l’autocrítica és el millor suport al sen­tit comú” (JK Gal­brait) i que “la ciència és un magnífic mobi­li­ari per al pis supe­rior d’un home, sem­pre que el seu sen­tit comú esti­gui a la planta baixa” (Oli­ver W. Hol­mes).

“La intel·ligència i el sen­tit comú s’obren pas amb pocs arti­fi­cis” (Goethe). “És més fàcil ser genial que tenir sen­tit comú” (Jacinto Bena­vente).

“El sen­tit comú és la geni­a­li­tat ves­tida amb roba de tre­ball” (Ralph Waldo Emer­son).

Ara bé, “el sen­tit comú no és més que un con­junt de pre­ju­di­cis, acu­mu­lats al llarg dels segles i dipo­si­tats a la nos­tra ment abans d’arri­bar als 18 anys” (Albert Ein­stein). És “el prin­ci­pal ene­mic de la cre­a­ti­vi­tat” (Pablo Picasso). “Creure en el sen­tit comú és la pri­mera falta de sen­tit comú” (Eugene O’Neill). “En pot tenir qual­se­vol, men­tre no tin­gui ima­gi­nació” (Oscar Wilde).

Res és sen­zill, però tam­poc exis­teix res tan com­plex que no es pugui bene­fi­ciar del sen­tit comú. És el que està millor repar­tit al món, perquè cadascú pensa que en té una bona pro­visió (René Des­car­tes). És un càstig que t’obliga a bata­llar amb els que no en tenen. És com el deso­do­rant: la gent que més el neces­sita és la que menys l’usa.

Rela­ci­o­nat amb el tema del sen­tit comú, tenim el de l’estu­pi­desa i els idi­o­tes. Res­pecte a l’idi­o­tesa, es diu que en el moment en què creus amb total segu­re­tat el que volen els altres, és quan en mirar-te al mirall estaràs veient un autèntic idi­ota.

“Qui no vol pen­sar és un fanàtic; qui no pot pen­sar, un idi­ota, i qui no gosa pen­sar, un covard” (Fran­cis Bacon). Quan dis­cu­tei­xes amb un idi­ota, asse­gura’t que a ell no li esti­gui pas­sant el mateix. Pas­sar per idi­ota als ulls d’un imbècil és un delit d’exqui­sit bon gust.

En relació amb l’estu­pi­desa, el més estúpid, pot­ser, que té la vida és la tendència per­ma­nent a obli­dar la pròpia inu­ti­li­tat, “la nos­tra indes­crip­ti­ble, intrínseca sim­pli­ci­tat” (Josep Pla). “Qual­se­vol, com a indi­vidu, és accep­ta­ble­ment sen­si­ble i rao­na­ble; com a part de la mul­ti­tud imme­di­a­ta­ment es con­ver­teix en un estúpid” (Fre­de­rich Von Schi­ller). “Es pot cal­cu­lar el movi­ment dels estels, però no l’estu­pi­desa humana” (Isaac New­ton). “Només hi ha dues coses infi­ni­tes: l’uni­vers i l’estu­pi­desa humana, i no n’estic del tot segur pel que fa a l’uni­vers” (Ein­stein). “Tots els que sem­blen estúpids ho són, i a més, també ho són la mei­tat dels que no ho sem­blen” (Fran­cisco de Que­vedo). “Els errors de l’estu­pi­desa són irre­me­ia­bles, ja que els igno­rants no es tenen com a tals” (Bal­ta­sar Gracián). “La ine­ficàcia i l’estu­pi­desa del per­so­nal cor­res­pon a la dels direc­tius. La mala sort és, amb freqüència, culpa de l’estu­pi­desa” (Bal­ta­sar Gracián). “No s’ha d’atri­buir a la malícia el que pot expli­car l’estu­pi­desa” (Han­lon). “Els ani­mals estúpids no retro­ce­dei­xen mai. Quan l’estúpid reco­neix les seves limi­ta­ci­ons deixa de ser-ho” (War­ren Buf­fet). La crítica dels estúpids és l’encens del geni.