Hi va haver un moment, a primers dels últims anys quaranta, en què multitud de dones es pentinaven de manera que un floc de cabells tapava el seu ull dret: totes sabien a qui volien imitar. De tant en tant, a les catifes vermelles, hi ha actrius i models que encara imiten aquell pentinat, anomenat peek a-boo-bang, que podria traduir-se com “mirar per l’espiell”: potser ni tan sols elles saben que va popularitzar-lo Veronica Lake, una actriu amb una carrera tan fulgurant com efímera, i una vida força desgraciada marcada per una pulsió autodestructiva que va dur-la a l’alcoholisme, nascuda avui fa cent anys, el 14 de novembre de 1922 a la barriada de Brooklyn de Nova York.

A la seva autobiografia, escrita cap al final de la seva curta vida que va acabar el 1973, Veronica Lake explica que els cabells li anaven caient damunt d’un ull mentre feia una prova de càmera per I Wang Wings (1941), film conegut a l’Estat espanyol amb el títol Vuelo de águilas, en què, dirigit per Michael Leisen, va encarnar una cantant amb unes intencions poc clares: “Jo creia que aquell floc de cabells faria que no aconseguís el paper. Però al productor Arthur Hornblow li va semblar genial.” Així, doncs, una circumstància atzarosa va inspirar la imatge mítica de Veronica Lake associada a un pentinat (el cabell rebel va fixar-se) que va impactar quan el cinema tenia encara poder en l’imaginari col·lectiu. Aleshores, l’actriu, amb dinou anys, tot just s’havia introduït a Hollywood. Tres anys abans va instal·lar-se a Beverly Hills amb la seva mare, Constance Trimble, que s’havia casat amb el periodista Anthony Keane després que el primer marit, Harry E. Ockelman, morís en un accident quan la filla comuna només tenia nou anys.

Es diu que la mort del pare va causar-li un trauma i que, de ciutat en ciutat i de col·legi en col·legi, va ser una adolescent conflictiva: molts actors (Fredric March, Joel McCrea) que van treballar-hi van considerar que no va deixar de ser “insuportable”. El cas és que, arribada a Califòrnia, la mare va matricular la filla, que va arribar a dir que no havia volgut mai ser actriu, en una escola d’art dramàtic, moguda per l’ambició que trobés un lloc en el cinema. El va trobar, però no sembla que li procurés felicitat. Després de fer petits papers en films de la RKO, va ser contractada per la Paramount i ja va ser Arthur Hornblow qui va canviar-li el nom real, Constance Ockelman, pel de Veronica Lake: van inspirar-lo els seus ulls, on hi va veure el blau d’un llac profund.

En dos anys, 1941 i 1942, va convertir-se en una actriu de les grans, sobretot gràcies a tres pel·lícules: Sullivan’s Travels, meravellosa comèdia de Preston Sturges en què interpreta una actriu que acompanya un director (Joel McCrea) en un viatge en què aquest es fa passar per un rodamon per trobar inspiració per realitzar un film social; I Marred a Witch, en la qual, dirigida per René Clair, és una bruixa reencarnada que, segles després de morir cremada en una foguera, vol destruir la vida d’un descendent de l’home que va acusar-la, però n’acaba enamorada, i The Glass Key, adaptació de la novel·la homònima de Dashiell Hammett en què comparteix protagonisme amb Alan Ladd, la seva parella habitual: l’estatura d’ella, 1,51, casava amb la d’ell, 1,65.

Veronica Lake es va fer famosa amb un floc de cabell que li aportava misteri. Tanmateix, els EUA havien entrat en la II Guerra Mundial i va sorgir un problema: els cabells tapant un ull provocaven accidents laborals, com ara a les fàbriques on les dones construïen armament. Tant és així que el Departament de Guerra va exigir a la Paramount que fes un anunci, “Har Style for Safety”, que mostra Lake recollint-se els cabells. Va ser com si hagués perdut l’aura. Tampoc no hi va ajudar la seva fragilitat anímica, la seva tendència autodestructiva. La Paramount va rescindir-li el contracte el 1948: Hollywood només consentia l’èxit. I Veronica Lake va anar de fracàs en fracàs fins al final.