Un estranger en situació irregular no pot ser expulsat de la Unió Europea (UE) quan pateixi una malaltia greu i al seu país d’origen no tingui garantit un tractament adequat.

El Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) ha publicat aquest dimarts una sentència en la qual rebutja que els Estats membres puguin dictar decisions de retorn o procedeixin a l’expulsió de nacionals de tercers països en situació irregular si això suposa interrompre el tractament d’una malaltia greu.

La resolució apunta que el dret europeu veta les expulsions quan “existeixen raons serioses i fundades” per creure que el retorn al país d’origen exposaria aquestes persones “a un perill real” i “irreparable” d’augmentar el patiment per la malaltia, en no poder continuar el tractament.

La sentència respon al cas d’un ciutadà rus que amb 16 any va desenvolupar una forma poc comuna de leucèmia i que rep atenció mèdica als Països Baixos. El tractament consisteix, entre d’altres, en l’administració de cànnabis medicinal amb finalitats analgèsiques.

A Rússia l’ús medicinal del cànnabis no està autoritzat i per aquest motiu el ciutadà va presentar diverses sol·licituds d’asil als Països Baixos, l’última de les quals va ser desestimada el 2020.

Després de rebre una ordre de retorn, l’afectat va recórrer davant del Tribunal de Primera Instància de la Haia per demanar un permís de residència o, almenys, l’ajornament de la seva expulsió, al·legant que el tractament amb cànnabis mèdic li resulta tan essencial que ja no podria portar una vida digna si l’interromp.

El tribunal neerlandès es va adreçar a la Justícia europea per aclarir si el dret comunitari s’oposa en un cas com aquest a què es dicti una decisió de retorn o mesura d’expulsió.

La cort europea ha respost que la legislació comunitària rebutja que els Estats membres “dictin decisions de retorn o procedeixin a l’expulsió de ciutadans estrangers en situació irregular i que pateixin alguna malaltia greu quan existeixin raons serioses i fundades per creure que el retorn d’aquests nacionals els exposaria, per no estar disponible l’atenció adequada al país de destinació, al perill real d’un augment ràpid, considerable i irreparable del dolor que els provoca la malaltia”.

No obstant, apunta que en aquest cas els ciutadans afectats han d’“acreditar que al país de destinació no és legal administrar-los l’únic tractament analgèsic que és eficaç i que la interrupció d’aquest tractament els pugui exposar a un dolor de tal intensitat que resultaria contrari a la dignitat humana, en la mesura que pogués ocasionar-los trastorns psíquics greus i irreversibles o fins i tot empènyer-los al suïcidi”.