L’esclat a Yerma és constant i hi ha molts moments preciosos, en un joc d’escenografia vistós que sedueix i un moviment que procura no donar sempre l’esquena i que es mou pel perímetre. Les cançons de bressol (veritables frases que malfereixen l’ànima de Yerma) atrapen l’espectador des de la simplicitat. Però, tot i aquest devessall de potència (i un repartiment encapçalat per María Hervás i amb un repartiment de molts galons), la peça no impacta amb la brutalitat amb què hauria de fer-ho, inexplicablement. La torrentera no arrossega.

Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure i interessat per la dramatúrgia més contemporània, s’ha deixat endur pels corrents lorquians. Fent-ho, permet que el Lliure produeixi el seu primer Lorca. Sorprèn perquè la poesia i el món artesanal del poeta té una sintonia molt propera a la cosmovisió del Lliure. Martel s’ha acompanyat de primeres espases, com ara Frederic Amat, el gust musical de Refree i el moviment curós de Lali Ayguadé.

La direcció fuig dels discursos afectats clàssics. Doten de vida intensa la poesia. I fan molt bé que sigui així. El respecte pel vers i per l’àura de Lorca es manté amb gran fidelitat. No hi ha l’ombra de les dues Espanyes (que mataria Lorca en plena insurgència de la Guerra Civil, a mans dels feixistes), tal com insinuava Martel en la presentació. No hi és i hauria pogut ser-hi, però, en realitat, tampoc és imprescindible. La companyia Entrance també cita Lorca en el seu La casa sin Bernarda. En comptes de l’amargor de la mare, hi ha la llum de les filles, però és un llampegueig fals perquè totes tenen part de la mare que, sense ser-hi, segueix imposant un cert ordre: ningú no li retira la cadira del cap de taula, ni els seus coberts. Dèiem que no connecta prou amb el públic. Que la intensitat actoral no commou prou l’audiència. Potser el problema és que els salts d’escena són tan picats que no hi ha temps per veure com es va avinagrant l’esperit de la protagonista. Que Juan (Joan Amargós, encaboriat, sense voler dir quina ombra li ronda) es desentén de l’amargor per no embarassar la seva dona. Que Víctor (David Menéndez) no s’atreveix a oferir-se a Yerma; és un amor utòpic que podria recordar el de Manelic de Terra baixa. I que l’entorn del poble, les amigues, les que l’envegen, les que la maleeixen o les que miren de treure’n profit ho expressen en unes escenes massa despenjades, obviant la raó de la trama. La brillantor i bondat de María (Camila Viyuela) fa que sigui la que empatitzi millor. Yolanda Sey és una altra alegria obrint l’escena a la diversitat, amb solvència. Isabel Rocatti gaudeix fent de vella pagana: en comptes de divertir amb el saber popular, es manté en un pragmatisme egoista. Bàrbara Mestanza es mou en paràmetres (fins al quadre final) lluny de la seva radicalitat escènica.