La Xina venia d’un període d’esterilitat social en què, tret d’alguna manifestació menor contra el canvi climàtic, la ciutadania no havia demostrat el seu desgrat ni en simpatia amb el poble de Hong Kong. Com a conseqüència d’una combinació d’enriquiment material de la classe mitjana, una censura implacable a les xarxes i l’aïllament social vist també en altres països desenvolupats a causa de les noves tecnologies, la població no s’havia queixat gaire fins ara. I aquest silenci s’interpretava com un suport, almenys tàcit, a Xi Jinping i, per extensió, al règim del Partit Comunista. Aquest període d’endormiscament social s’ha vist amenaçat per la crisi de la covid, amb l’agreujant que a la Xina, tres anys després, la pandèmia encara dura. Bona part del país està com Catalunya l’abril del 2020, amb el cost econòmic i social que comporta. La Xina registra el nivell de creixement més baix des de la reforma econòmica dels anys setanta i, juntament amb una crisi en el sector de la construcció per l’especulació de les grans empreses, això ha despertat la insatisfacció social i ha originat aquest 2022 les primeres grans manifestacions.

En un context de crispació social, en què s’han sentit històries de confinats que no podien ni menjar perquè no funcionaven els serveis socials ni de repartiment bàsics, tothom esperava que el congrés del Partit Comunista passat marqués el camí cap a la reobertura. Ben al contrari: Xi va lloar la seva “política de la covid”, que sembla que ha vingut per quedar-se. Però és el poble qui aparentment ha dit prou. Amb manifestacions en més de setze ciutats, però sobretot a Pequín i Xangai, els xinesos han mostrat el seu desacord amb la política de Xi i han formulat el desafiament més evident contra el seu lideratge des del 2012 amb cants de “no volem emperadors” i “fora Xi Jinping”.

Però no ens enganyem. Això no serà un Tiananmen 2.0. El partit ha fet els deures. Ha estudiat de valent els errors i les decisions preses durant aquell període gris de la seva història, ha purgat els líders responsables i la seva maquinària està més preparada que mai perquè no torni a passar. Per evitar una escalada, tot fa pensar que la Xina per fi entrarà en el desconfinament, però el fet que hagi arribat de cop i volta i en contra de la voluntat del lideratge central ha propiciat que governs provincials i locals hagin respost amb la política de la improvisació, fins i tot avançant-se a les ordres de Pequín.

Per tant, molt probablement serà un pla poc coherent que consistirà, més aviat, en un seguit de mesures improvisades i poc homogènies a escala nacional basades en la interpretació d’alguna directiva que ben aviat promulgarà el lideratge central. Això afegirà més caos al pobre estat econòmic del país, sota un lideratge que té una prioritat absoluta: la seguretat i l’estabilitat nacionals per tal d’assegurar la supervivència del règim de partit únic.

Per tant, en lloc d’una política de liberalització que desperti l’economia xinesa i la reconnecti amb el món exterior, s’espera que el partit se centri a reprimir tota expressió de desafecció popular que amenaci la legitimitat i l’estabilitat del règim, en espera que la reobertura apaivagui les queixes i tot torni a la normalitat. Però el poble de la Xina ha retrobat la seva veu. Fins ara demanava la llibertat per fer vida normal, potser el següent clam és la llibertat contra el règim.