Sí, és de les coses emocionants que he viscut en la meva vida; hi interactuaven moltes capes: la professional, del món del cinema; la gent de Catalunya que havia fet la pel·lícula va viatjar a Donostia i va poder compartir l’estrena allà, i hi havia la capa personal, els familiars i amics d’infància, la gent del meu barri... Tot això junt amb la meva pel·lícula al Kursaal [seu principal del Festival de Sant Sebastià] va ser molt emocionant.

L’any 2010, en un estiu d’impasse abans de rebre una beca, vaig acceptar la proposta dels familiars de la meva xicota d’aleshores per treballar de temporer, en la lleva del suro als boscos de l’Alt Empordà. Jo estava acostumat a fer coses molt mentals i aquesta era una feina molt física, en contacte amb la natura. Durant un estiu vaig estar treballant-hi i vaig descobrir aquest univers que desconeixia totalment. Em va semblar molt ric en textures i sons, intuïa que podia ser molt cinematogràfic i no ho havia vist mai filmat. Vaig pensar que era un bon univers per escriure’n una pel·lícula, però han passat força anys fins que l’he feta.

La primera experiència meva va ser descobrir aquest univers i tenir jo, personalment, unes sensacions contradictòries quan vaig treballar-hi. Vaig pensar que un dia n’escriuria una pel·lícula. Quan va arribar el moment de posar-m’hi, tenia 32 anys, estava en una relació de parella llarga i ens estàvem qüestionant a nosaltres mateixos: si volíem viure a la ciutat o més en contacte amb la natura, tenir fills o no, si podíem viure més d’acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos. D’aquí surt la història de l’Helena i l’Ivan, els protagonistes.

Exacte, vam crear tota la pel·lícula a partir d’aquí, hi ha una tensió entre les idees, fins i tot els ideals, i allò que fas quan estàs en contacte amb els elements. Hi ha una tensió entre el que projecta de si mateixa aquesta parella, que vol una nova vida en una masia, i què és el que fan realment un cop han de navegar per les situacions. La pel·lícula està feta des d’aquí. M’agrada la idea de la tensió latent, la latència, que primer no saps si hi és i després va creixent i creixent, fins que en un moment de la pel·lícula esclata.

La contradicció és inherent al simple fet d’estar vius i segurament és el que ens fa humans. Cadascú és un món i navega a la seva manera en aquestes contradiccions. Segurament els personatges de la pel·lícula prenen decisions equivocades o, si més no, no els fan cap bé a si mateixos ni a la gent que tenen al seu voltant. Com a guionista, m’agrada encarar la feina des dels personatges, entenent-los molt, fins i tot estimant-los molt, precisament amb les seves contradiccions i errors. Ens hem de mirar més a nosaltres mateixos. Ivan i Helena estan constantment projectant cap al futur, no s’aturen i es miren l’un a l’altre, per veure com estan, i tampoc escolten gaire l’entorn i la gent que l’habita. Tenen una actitud molt valenta, però també molt obstinada de voler fer un projecte. Si s’escoltessin una mica més a ells mateixos i al voltant no els passaria el que els passa a la pel·lícula, que al cap i a la fi és una ficció.

Han d’afrontar de cop ser propietaris, terratinents, voler treure un rendiment de les seves terres, tenir treballadors al seu càrrec... Tot allò que quan vivien a la ciutat eren idees de com ho farien, ara de cop és real i ho han de gestionar. A més, allò que hauria de ser un punt de vista comú d’ells dos com a parella, en arribar es converteix en dos punts de vista. La pel·lícula està narrada des d’aquí, no des del d’una parella, sinó des de dos punts de vista que constantment estan en conflicte, en tensió i fins i tot en oposició.

Per mi el centre és el conflicte íntim d’ells dos, en essència és una pel·lícula sobre una parella. No deixen de ser una parella un home i una dona, heterosexuals, de ciutat, amb un background universitari... que se’n van de cop al camp i han d’afrontar totes aquestes situacions i conflictes. Només de posar-los en aquesta situació, el treball, les classes socials, els conflictes entre diferents orígens, el conflicte de gènere... són coses que s’activen sense que necessàriament les hagi de forçar jo en la pel·lícula.No posar-les hauria estat d’alguna forma no escoltar la pel·lícula. Has de donar-los un espai sense necessàriament voler dir una cosa, fer un discurs didàctic, sinó reflexionar sobre tot això. La pel·lícula pretén ser una proposta. Si genera als espectadors una mica d’efecte mirall, o no, o algun tipus de judici, o no, benvinguts siguin.