L’anunci de l’aixecament del Barcelona Media City, el hub que ha d’esdevenir el gran quarter general del sector audiovisual català, ha generat molt bons averanys per esprémer el talent de productores audiovisuals, empreses de serveis a la producció o companyies de videojocs, un teixit professional creatiu i tècnic prou reconegut arreu.

Un sector prou poblat, amb 3.609 empreses, de pimes -només vint empreses superen els 10 milions de pimes- amb un pal de paller com MediaPro, prou actiu a l’hora d’adquirir empreses. Són productores més aviat centrades en el contingut televisiu local, la qual cosa vol dir que tenen recorregut per entrar en el mercat que més tira globalment, el de la ficció d’alt pressupost per a plataformes. Així mateix, TV3, que durant molts anys va empènyer el sector, ja no ho fa, i això no ha estat compensat fins ara amb la residència a casa nostra de grans plataformes de producció, que sí que són en altres hubs. Les empreses, que gaudeixen d’un ecosistema TIC prou interessant, troben a faltar tant infraestructures com polítiques seductores d’atracció, per la via de l’exempció fiscal, com fan comunitats com ara Navarra, el País Basc i les Canàries, que poden oferir descomptes en impost de societats que van del 30 al 70%, com passa arreu d’Europa, on han arrelat incentius del 50% de mitjana.

En la darrera edició de la Setmana del Talent, que organitza el Clúster Audiovisual de Catalunya, el president d’aquesta associació, Miquel Rutllant, no s’estava de considerar que les perspectives del sector per al 2030 són “espectaculars”, amb el benentès que “ara, el sector es troba en un moment dolç, gràcies als nous desenvolupaments tecnològics. Si abans depeníem de la televisió, el cinema o els espots de publicitat, ara es creix, a més, pels continguts per la realitat immersiva, la museística o els nous usos vinculats als videojocs com els esports en línia, sense oblidar els continguts corporatius o els esdeveniments”. Com insisteix, el sector és cada vegada més “ample”, amb l’audiovisual maridat amb la salut -“en telemedicina veurem retransmissions d’operacions quirúrgiques”- o l’educació, amb el benentès que el factor audiovisual cada vegada és més present a l’aula.

Tot i els alts i baixos viscuts durant els darrers deu anys, ara es pot dir que el sector va cap amunt, “aquí un 5%, no tant com a Europa, que creix a un 10-12%”, cosa que, com diu María Carmen Fernández, directora d’innovació i nous negocis del grup Mediapro, els dona marge per créixer, “sobretot en nous formats que ofereixen infinitat de possibilitats, en realitat immersiva, metavers, web 3, realitat mixta, etc.” Com afegeix “les noves interfícies i la producció virtual permeten la reinvenció constant i crear potents models de negoci”. Un negoci que, al món, segons McKinsey, pot arribar als 5 trilions de dòlars el 2030.

Tanmateix, vivim un moment en què no tot és el que sembla. Joan Corbella, professor del departament de comunicació de la UPF, observa: “Si bé s’ofereixen moltes possibilitats per la gran demanda de continguts, no hem de perdre de vista que els pressupostos estan baixant, hom no vol arriscar gaire, ja que hi ha una excessiva fragmentació del públic. Hi pot haver una tendència a produir menys en productes costosos, amb un cicle de vida curt.” Només les grans plataformes hi poden apostar, “però tenen dubtes, temen un col·lapse”. Aquesta por fa que les plataformes vulguin introduir a la seva oferta la publicitat, “en un moment en què aquesta es retreu”. El canvi de model també pot passar perquè “el mercat es pugui reobrir, i es torni a la productora que ven un contingut a la plataforma, que ja no vol jugar a ser una major que controla tota la cadena”. Pot ser clau, doncs, esdevenir una productora amiga de grans monstres com Netflix, per oferir-li sèries o serveis de postproducció. Corbella aprecia la bona voluntat que hi ha darrere el projecte de les Tres Xemeneies, però “si diuen que és per crear infraestructura i donar sortida al talent del país, no hem d’oblidar que bons professionals, i platós, també n’hi ha a Madrid o al País Basc, i el govern central, quan l’estiu passat va passejar les grans productores mundials per les comunitats amb infraestructura, com Madrid, el País Basc, les Canàries, Andalusia o el País Valencià, va fer marrada i no va passar per Catalunya”. No hem d’oblidar, com a dada prou gràfica del 2019, que, en producció de sèries, trenta-sis productores tenen seu a Madrid, contra les vuit que resideixen a Catalunya. En localitzacions, divuit contra sis.

EL talent hi és, però potserfalta escala per fer-lo valdre. “Cal que la nostra indústria faci el salt d’escala, necessitem quatre Mediapros”, amb el benentès que a Europa “s’està esdevenint un fenomen d’integració brutal, amb grans grups com Fremantle, Banijay, Newen i altres gegants en posició compradora”.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) vol trobar-se a si mateixa després d’anys de pèrdua de múscul financer arran de la caiguda de la publicitat: 102 milions d’euros menys de despesa, cosa que es tradueix en una inversió de la CCMA per habitant de 31,46 euros, quan a Europa la mitjana és de 55 euros. Tanmateix, com diu Lluís Garriga, membre del consell de govern de la CCMA, “cal invertir en transformació tecnològica per no quedar obsolets i poder recuperar públics, però amb un nou model de captació de recursos per no pressionar tant l’administració”. A més, afegeix, “cal canviar la política d’aliances, amb un rol de producció diferent, i aquí encara incipient, en què la televisió pública pugui col·laborar amb grans plataformes internacionals i productores locals”.

En el nou panorama que s’obre, la Generalitat haurà de tenir clar que no podrà ser gasiva. Com diu Jordi Foz, secretari general del Departament de Cultura, “és clar que l’administració ha d’aportar recursos, dins de l’objectiu que la cultura sigui el 2% del pressupost”. De moment, hi ha un increment en el suport a la producció de sèries, 5 milions d’euros més, i de pel·lícules, 4 milions, amb la participació el 2023 en cinc grans produccions. Un altre focus “serà la promoció de la llengua, encara amb presència escassa, i per això hi haurà més ajuts a la producció en català, el doblatge i la subtitulació, a més de fixar obligacions de quota de producció en català a les grans plataformes, amb les quals cal treballar braç a braç”.

Davant d’interrogants com “quina part del sistema global vull que sigui aquí per interactuar amb el sistema local?”, Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona, creu que “caldrà esmerçar-hi habilitat política, amb canvi de mentalitats”, per aixecar aquest gran projecte que aplega creativitat, domini de la tecnologia, formació i generació de nous talents, en què “la col·laboració entre el sector públic i privat serà clau i, a més, cal una bona articulació entre el creixement horitzontal, petites empreses, i vertical, els grans aglutinadors”.