Més de 22.000 morts

Aquella mateixa nit, fortes rèpliques del terratrèmol van sacsejar novament la regió i el govern japonès va declarar l’evacuació de la zona i l’estat d’emergència. Les onades provocades pels moviments de terra van colpejar intensament la central i van provocar inundacions que van comportar tres fusions nuclears en els reactors de la planta, el seu posterior col·lapse i l’alliberament descontrolat de grans quantitats de contaminació radioactiva en les hores posteriors, tot i que bona part d’aquesta última va acabar al mar.

Aquesta tragèdia va comportar la mort de més de 22.000 persones i centenars de milers de ciutadans es van veure obligats a abandonar les seves cases i residències i ser evacuats a camps provisionals. Una part d’aquestes famílies van ser acollides per parents propers i la majoria van marxar a viure en altres regions i no han tornat a les seves cases. El govern japonès va restringir l’accés a gran part de les àrees inaccessibles per als seus habitants dins del perímetre de 20 km al voltant de la central de Daiichi, i encara hi ha una part d’aquestes zones on no es permet l’entrada, malgrat que aquest estiu es van aixecar les ordres d’evacuació a tots els municipis de la regió.

Observant el paisatge abans d’arribar a la central nuclear, fa la impressió que s’hagi aturat el temps: botigues amb rètols d’aparença vintage, cases tradicionals japoneses on és ben evident que no hi viu ningú i temples inhòspits, alguns amb desperfectes per la manca de manteniment; també alguns vehicles d’època que no gaire lluny de la carretera van morint en cementiris improvisats coberts d’òxid i corrosió.

L’entrada a les instal·lacions de la central és extremament estricta, amb tres nivells progressius de seguretat. Cal posar-se uns mitjons i unes botes especials, casc i un respirador de partícules, i un mesurador d’exposició de radiació personal.

Reactors deteriorats

Un cop protegit, se surt a un espai lleugerament espectral dins del terreny propi de la central, on pugem a un rústec autobús amb un enorme mesurador de radiació que eleva o disminueix el marcador digital a mesura que anem passant diverses zones i arribem a àrees crítiques.

La primera parada del recorregut és un dels punts on es poden observar els quatre reactors deteriorats de la planta. L’activitat de desenes de persones amb vestits antiradiacions es pot observar en gairebé totes les àrees.

Des d’aquest primer punt es pot veure, amb alguna dificultat, una petita part del miler de tancs que acumulen aigua contaminada que ha estat tractada amb un sistema que elimina la major part de la radioactivitat, amb excepció del triti.

Aquesta aigua tractada s’emmagatzema en aquest miler de tancs, que acumulen, en total, al voltant d’1,37 milions de metres cúbics de líquid. S’espera que tots els tancs assoleixin la capacitat màxima a mitjans o finals de l’any que ve. El següent punt d’atenció és crític i s’està ajustant i reformant: és la conducció submarina d’un quilòmetre de longitud per la qual es vol evacuar l’aigua emmagatzemada cap a l’oceà, un dels punts de fricció no només amb els ecologistes sinó amb els països veïns, com ara Corea del Sud i la Xina.

El Japó va anunciar l’any passat la intenció de descarregar l’aigua tractada emmagatzemada al mar durant un període de 30 anys. L’Agència Internacional d’Energia Atòmica ha estat verificant la seguretat de l’aigua tractada segons estàndards internacionals, a petició del govern japonès. L’empresa assegura que està tractant l’aigua filtrant la majoria de substàncies radioactives, tot i que admet davant nostre que encara conté triti radioactiu i algunes altres substàncies radioactives, i això preocupa no només a nivell nacional sinó també internacional.

El govern japonès i l’empresa Tepco tenen previst començar a alliberar l’aigua tractada cap a la primavera que ve, després de diluir els nivells de triti per sota de les regulacions nacionals. Abans, l’informe de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica serà determinant per evacuar aquestes aigües radioactives a l’oceà Pacífic.

Potser per demostrar que les aigües que s’han de vessar al mar són segures, en un àrea on hi ha un parell de mòduls prefabricats es desenvolupa un experiment, amb ajuda de científics locals, de viver de llenguados i crustacis diversos en uns grans tancs d’aigua.

Peixos en observació

Barregen aigua de mar i aigua tractada als tancs i l’aboquen on hi ha els peixos. Els responsables de la central volien mostrar que, més que presentar números i dades, els interessa observar si aquests animals podrien sobreviure en un àmbit com aquest després d’haver estat exposats a una quantitat controlada de radiació.

Sortida amb els mateixos rigorosos controls, ja negra nit. Poca llum, però el camí es va il·luminant mentre s’arriba a la primera població segura, com si fos una metàfora del que viu la zona. Una llum d’esperança, després d’intensos treballs de descontaminació i neteja, per a una regió que vol tornar a viure la vida anterior a la catàstrofe.