Jo i les persones com jo que hem denunciat la corrupció fèiem allò que creiem que havíem de fer. Però quan va aparèixer la directiva ens vam adonar que teníem aquesta condició. I és en virtut a aquest estatus d’alertadores que ara denunciem que no se’ns ha tingut en compte a l’hora de redactar la llei. No se’ns ha reconegut l’espai d’expertesa, i això és una mancança fonamental, perquè és evident que nosaltres, amb les diferents vivències, en conjunt hauríem pogut matissar moltíssimes coses.

D’entrada, allò aparentment subtil de fer servir al text de la llei “informar” en comptes d’“alertar” és rellevant, perquè alertar implica un reconeixement públic de la teva funció, perquè s’està alertant la societat que alguna cosa no va bé, mentre que informar és passar unes dades i ja es veurà. Hi ha una tendència a minimitzar la funció social de la persona que està assenyalant les irregularitats. Jo mateixa la sensació que tinc de l’Ajuntament de Barcelona és que hi ha hagut més sensibilitat per mantenir la bona imatge de l’administració municipal que no pas per agrair i ajudar les dues dones que hem alertat d’allò que estava anant malament. I en el procés de judici s’ha atès amb més preocupació els funcionaris presumptament corruptes que les alertadores. Perquè se’ns veu com a persones que afeblim la solvència de la institució.

Això fa riure. Al contrari, manté la cultura clientelar i corporativa en organitzacions on s’imposa l’interès particular per sobre de l’interès general d’afavorir la qualitat democràtica. Anem malament, perquè la gent alerta menys perquè aquestes bústies ètiques generen esperança, però després tenen pocs recursos i es col·lapsen i la gent es decep.

Considero que s’ha de fer ull viu a generar aquesta línia silenciada i anònima d’alertar en què tampoc no saps realment què es fa amb la teva informació, no en tens el seguiment. Jo reclamo poder denunciar les coses en públic i amb garanties que no hi haurà represàlies.

Primer que si estàs denunciant el mal funcionament d’una administració pública, com era el meu cas, la garantia d’acompanyament jurídic, perquè prens riscos personals en l’intent d’avortar pràctiques corruptes, i jo vaig patir atacs a casa meva i amenaces de mort. El primer que esperes és que els serveis jurídics t’acompanyin, com a mínim, a posar les denúncies, però això no va passar, en el meu cas. També garanties de rescabalament per tots els perjudicis. I un reconeixement de veracitat, que allò que fas no és per interès, al contrari! Per tant, s’ha de poder visualitzar que tu no hi estàs guanyant res, que te l’estàs jugant: en el meu cas dimitir, amb el lucre cessant que significa no acabar el meu mandat, perquè jo havia tancat el meu despatx d’arquitecta i m’havia bolcat en la meva feina política. Jo dimiteixo com a conseqüència de l’estrès de tota la situació, però l’Ajuntament no es fa solidari: vostè se’n va, no té atur i ja s’apanyarà. I després que s’entengui que el fet d’estar sotmesa a tot això genera un trauma i un estrès posttraumàtic i que passes a ser una persona que necessitaràs guariment, psicològic o d’un altra mena. Per tant, la idea és que has fet una funció social i després la gent t’ha de cuidar. I finalment el dret a poder portar allò après per canviar els protocols interns. Ja que t’has sacrificat, almenys sentir-te útil.

Sí, s’ha de veure l’impacte econòmic i personal que li ha suposat. La qüestió econòmica és important, però el que a mi em faria més feliç és que la mateixa administració que tu has volgut defensar realment es posi les piles per canviar allò que ha anat malament.

Sí, i encara vaig haver de sentir veritables bestieses per part dels serveis jurídics i alguns partits polítics.

No protegir l’alertador és un missatge més de no us amoïneu que aquí ningú aixecarà la llebre. Es nota que no hi ha cap aposta forta de l’Estat en la lluita contra la corrupció.

Organitzar-nos per ser una entitat prou contundent per poder influir. Jo mateixa els estic trucant.