Quan vaig començar la vida de professor, ja sentia dir que la universitat, com el Vaticà, havia superat els canvis i les vicissituds que li havia presentat la història. Ara, davant d’alguns comentaris catastrofistes, voldria fer una reflexió. El catastrofisme no és nou. Fa uns quants anys, potser vint-i-cinc, em deien que les universitats corporatives ocuparien el lloc de les universitats tradicionals i que les universitats tradicionals estaven condemnades a desaparèixer. Més tard, deien que els cursos en línia, els massive open online course (MOOC), suposarien la fi de la universitat tradicional.

Al llarg dels més de cinquanta anys a la Universitat de Barcelona, he viscut un gran nombre de canvis. Hi havia la màquina d’escriure, el paper carbó, les fitxes perforades, el regla de càlcul... qui se’n recorda?

Si fem una mica d’història, veurem que la primera de les universitats existents que es va fundar va ser la Universitat de Bolonya. Va ser l’any 1088. La Universitat d’Oxford es va crear el 1096. L’era de la impremta va començar el 1452. Després de quatre-cents anys d’universitat, l’administració del coneixement va canviar radicalment i la universitat va continuar.

Fa molt poc va haver-hi canvis profunds en la gestió del coneixement. Els primers ordinadors personals van aparèixer el 1975, Apple va entrar al mercat el 1977, i IBM, el 1981. Google no va aparèixer fins al 1998. El primer campus virtual del món va néixer a Catalunya el curs 1995/96, a la Universitat Oberta de Catalunya, amb 200 alumnes. La Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST) fa molt poc va anunciar que elaborarà els primers campus virtuals del món al metavers. Tenim AIS CHANNEL, la plataforma en línia líder mundial en educació medicoquirúrgica, fundada pel doctor Antonio de Lacy, fins fa poc cap del Servei de Cirurgia Gastrointestinal de l’Hospital Clínic Barcelona, que ja no està al sistema públic. Som en un estat que jubila abans els metges i professors que els jutges.

La universitat va superar amb èxit que la cultura arribés a molta gent a través del llibre. Aquest segle hem vist com la universitat sobreviu a la difusió del coneixement via internet. Primer el llibre i després l’accés universal a la informació en línia han estat incorporats a la docència i a la recerca a la universitat. Seria molt llarg descriure les innovacions tecnològiques que s’han introduït a les pràctiques universitàries. He sentit sovint que un estudiant no trobaria gaire diferència entre una aula del segle XIII i les actuals. Potser no, però tampoc no la trobaria entre el despatx d’un metge de fa tres-cents anys i els d’ara. Ara bé, la rebotiga no té res a veure.

No podem ni imaginar fins on s’arribarà amb la intel·ligència artificial, la realitat virtual, la realitat augmentada, la internet de les coses (IoT) i el metavers. L’evolució de les eines que tenim al nostre abast és molt ràpida. Potser l’aula on el professor explicarà com treballar per aprendre serà la mateixa, però després estudiant i professor entraran en un món diferent. No tinc cap dubte que la universitat canviarà, com tampoc no tenia cap dubte fa vint anys que havia de canviar. Ho va fer, potser no tant com voldríem, però ho va fer. Hem de considerar que la majoria de les persones són conservadores i que els costen els canvis, que no tothom es mou al mateix ritme. La universitat és diversa, i la innovació no és simètrica. Hi ha sectors que incorporen contínuament valor al procés formatiu, mentre que d’altres encara es basen en velles tècniques.

La millora contínua depèn dels recursos disponibles i del lideratge que fomenti el canvi. Correspon a la societat aportar-li els recursos i a la universitat dotar-se de l’equip que lideri el dia a dia amb la innovació contínua.

Els canvis no només han de ser millores derivades de més recursos consumits internament. Els canvis han d’impregnar més la societat. El canvi de paradigma necessari, imprescindible en la societat del coneixement, és passar d’una universitat que dona coneixement a qui va a demanar-li, a una universitat que distribueix coneixement a la societat i que el rep tothom i no només qui n’hi demana.

Ara molts estudiants fan treballs en empreses, i en alguns països hi ha carreres on una part es fa fora de la universitat, a les empreses, i també tenim doctorats integrats a la societat: els doctorats industrials, que fem bé de recordar, ara que fa deu anys que es van implantar.