En Josep i en Manel són dels més veterans a l’associació quan van deixar el joc per anar a les reunions de Jugadors Anònims. Coincideixen que és l’única manera de mantenir-se allunyats de la temptació de tornar a entrar a un casino i miren d’assistir al màxim de trobades. “Sempre hi pots recaure, no tenim sostre i ens ho gastem tot”, explica en Josep, que durant anys va ocultar a la família les timbes de pòquer en es quals es va gastar tot el que tenia i més. Per a en Manel l’addició que pateixen és la “malaltia oculta” que porta tots els jugadors a “fer bogeries fins a arribar al fons del pou i perdre la dignitat d’un mateix”.

En aquestes trobades de Jugadors Anònims a ciutats de l’entorn de l’àrea metropolitana cada vegada és més fàcil trobar-hi joves. En Said és un dels que ha tornat al grup després de recaure en el joc durant uns mesos. “Si sóc aquí em va bé perquè és la manera de controlar un dia més que no jugues”, explica aquest jove, que supera la trentena però que va començar a entrar a les sales de joc als divuit anys per apostar amb els amics a la ruleta. “Guanyis el que guanyis ho deixes allà”, explica en Said, que manté la feina amb un bon sou i que per culpa del joc mira de retornar el deute de 80.000 euros que va acumular. En el seu cas, tal com ho explica, va arribar al punt que es va adonar que havia de jugar sobretot quan “es perd” fins al punt d’autoenganyar-se i arribar a agafar diners a la família per continuar apostant. “No pares, perquè saps que has de tocar fons”, confessa en Said, que veure la fragilitat amb què tornava a recaure. Per això no deixa d’anar cada setmana a les trobades amb altres companys on “no et jutgen i t’acullen” i comparteix l’esforç i la voluntat de no tornar a jugar. “Ara a la feina m’ofereixen loteria de Nadal i no n’agafo perquè encara seria pitjor si em toca”, diu resignat en Said, conscient que el joc no és el problema, sinó la seva addicció, que l’acompanyarà per sempre. “Ets un altre, enganyes la dona i a tu mateix, tota la teva vida és una mentida”, explica en Manel, que presideix moltes de les trobades en què aquests joves busquen el suport i el consell dels qui fa temps que han aturat el joc.

“Els joves venen perquè l’han feta molt grossa i a casa els han descobert”, explica en Josep, que amb les famílies també fa trobades obertes per explicar com és aquesta malaltia als qui conviuen amb jugadors compulsius. En els darrers anys a les trobades sí que hi ha van més adolescents “enganxats a les apostes” del joc en línia. “Ho tenen fàcil quan molts estan atrapats en els videojocs i les caixes dels tresors”, hi afegeix en Josep, que alerta que la malaltia no “té edat ni un perfil de jugador” i que tant pot afectar una persona jove com les ancianes que l’endemà de cobrar la pensió ho han deixat tot a les màquines escurabutxaques. “El joc hi és, miris on miris, i sempre creus que recuperes el que apostes, és devastador.”