Temps per girar full de l’any que s’acaba. Un any per oblidar per a la immensa majoria d’inversors, en espera d’un cert maquillatge (o no) en les darreres setmanes d’enguany. Ho ha fet albirar aquest octubre i novembre amb una certa recuperació que ha minorat una petita part de les pèrdues de l’any.

Mentrestant, les perspectives han millorat a tot arreu. En els mercats financers, la renda fixa torna a ser un actiu a tenir en compte, això sí, amb moderació, no sigui que l’encara baix rendiment que ofereix -negatiu en termes reals- ens bloquegi les possibilitats -que acabaran arribant- de les carteres. És el costat positiu de les pujades de tipus i la fi de tants anys de repressió financera per a l’estalvi de tendències conservadores. En renda variable, el top-down ens permet ser més optimistes que tot just abans de l’estiu, excepte per als abundants miops. El bottom-up també comença a presentar més bon aspecte i treuen el cap algunes oportunitats. Són empreses de valor que mantenen o milloren resultats o els rebaixen en menor mesura del que assenyalaven les expectatives de tot just fa unes setmanes. Les empreses de creixement trigaran més a recuperar-se, i el timing dependrà de quan toquin sostre les pujades de tipus. En altres actius, les matèries primeres ja han vist probablement els seus millors temps i l’immobiliari ha quedat penalitzat en augmentar el preu dels diners i, per tant, les hipoteques. Potser serà cosa d’uns mesos, i els compradors s’afanyen massa a optar per la moda dels tipus fixos.

Tots aquests comentaris s’han d’agafar amb pinces, i van a remolc d’unes previsions econòmiques que a poc a poc s’han allunyat de l’apocalipsi que tants pessimistes sospitosos habituals ens anunciaven. Havia d’arribar, segons els malastrucs, una “tardor fosca i tràgica” en què tocaríem fons després d’un estiu de dispendi i rauxa consumidora, però encara l’esperem. Finalment, el pendent de caiguda està sent prou suau, prova de la desorientació dels analistes i de la seva escassa credibilitat, però sí que se’n surten fent créixer la incertesa.

Dit això, el panorama econòmic no està pas per tocar campanes (ni de glòria ni de difunts) i és altament probable que, almenys el primer semestre del 2023 sigui contractiu abans de recuperar-se en el segon. Avui, encara amb l’exercici tancant-se, ni el consum ni l’ocupació han donat fins ara signes de capgirar-se consistentment, i mantenen dades positives. Les previsions d’empitjorament a partir d’ara d’aquests indicadors econòmics no sembla que assenyalin res més enllà d’una caiguda cíclica que podríem situar en la normalitat, si aquesta normalitat seguís existint en economia. Pitjor aspecte té la inversió privada, massa influenciada pels sentiments de confiança, i clarament a la baixa com correspon a les innombrables crides alertant que venia un llop que encara no hem vist.

Les mirades de desorientació s’adrecen, en primer lloc, als bancs centrals, per tractar d’entendre la seva difícil idiosincràsia d’entitats independents però que tots voldrien influenciar. Cada moviment, cada declaració, s’escorcolla per endevinar quan podem declarar acabada la “normalització” monetària i fer les paus amb la inflació. Ara les apostes conflueixen a esperar un sostre de tipus del 5% per a la FED, poc més d’un 3% per al BCE i, potser, un 4% per al Banc d’Anglaterra. Uns topalls que signaríem si sabéssim que així la inflació pot quedar continguda i lluny del perill de recaigudes. Als EUA a Alemanya i a Espanya ja han aparegut dades força positives en els preus durant les darreres setmanes.

Un altre esguard desorientat s’ha de centrar en Ucraïna, i voldríem creure que els europeus serem capaços d’aturar tanta salvatjada, no a les portes d’Europa sinó ben endins. No poder frenar ni posar fi a aquest conflicte ens situa, com a europeus, en una posició d’extrema debilitat, i caldria preocupar-se per la manca de futur que ens esperaria a Europa. Amb aquesta mirada en la guerra podem tractar d’encertar (impossible) el moment exacte per reinvertir o per tornar al mercat o millor, per canviar l’estructura ja invertida de la cartera i enfocar-la cap a aquelles tendències que podrien ser guanyadores en els propers anys. Apuntem-ne algunes amb tota la prevenció i sense cap pretensió de fer recomanacions.

En primer lloc, els propers anys encara veuran créixer els temes de salut i sanitat en tots els seus àmbits: farmacèutic, tecnologia de la salut, assegurances de salut, assistència a la gent gran, etc. L’envelliment occidental seguirà generant un fort creixement del sector. També probablement hem d’apuntar cap a l’alimentació, l’agricultura i la tecnologia dels aliments responent a l’exigència recent de seguretat alimentària, autoproducció i alimentació vinculada a la salut. Finalment, les tecnologies de tipus divers, però en un dels primers llocs la ciberseguretat, una demanda inexistent fa deu anys i ara de quasi primera necessitat. Algunes idees per la fi de la incertesa.