Deia Montesquieu que la virtut és la condició íntima inherent a la República, igual que l’honor ho és a la monarquia i el temor al despotisme. Colòmbia és republicana des que Bolívar i un grapat de criolls pietosos dels seus negocis van entendre que per volar sol només cal desplegar les ales. Constitucions i altres entonacions a banda, l’administració secular del país ha distat força dels principis il·lustrats i s’ha assemblat més a un despotisme transvestit dels descendents de les elits que varen guanyar la independència. Dos segles després, la dèbil divisió de poders ha instituït un estat ben garrepa que no ha portat la pau social.

En els quatre mesos del primer executiu d’arrel popular, podria semblar que poques coses han canviat. No és ben bé així: d’una banda, s’ha iniciat la negociació amb la darrera gran guerrilla, que, a més de fer la guitza revolucionària dinamitant oleoductes, minva la consolidació de l’esquerra institucional; d’una altra, s’ha participat de la reactivació del diàleg entre Maduro i l’oposició perquè les eleccions del 2024 es facin sota premisses reals de la democràcia liberal, fet que hauria d’afluixar l’onada migratòria veneçolana; finalment, s’ha aprovat una reforma tributària que ha d’engreixar els imprescindibles programes socials de l’any vinent a Colòmbia. Algunes veus més amerades de la coalició de govern s’han mostrat poc satisfetes amb el resultat final d’aquesta primera gran reforma econòmica. És cert que en campanya els recursos promesos eren molts més i que s’han acceptat doloroses cessions, però el que importa és que ha tirat endavant.

És un èxit perquè el debat parlamentari es va fer enmig d’una tempesta econòmica atiada pels que mouen els fils per arruïnar països com qui passa l’estona amb el joc de taula del Monopoli; un bany de realitat per als que pensaven que guanyar unes eleccions garanteix la direcció exclusiva de la vida pública. Els que tenen les fortunes en comptes en dòlars a l’exterior empren la devaluació de la moneda nacional, ja de per si d’un valor escardalenc, per al seu benefici. En un model de societat en què les constants renúncies dels estats en favor dels grans capitals han empetitit les estructures democràtiques, què més es pot fer que pactar amb aquests agents, que seria massa fàcil de titllar de terroristes econòmics?

És moment de superar les protestes de carrer i deixar enrere el fel de la destrucció. L’esquerra colombiana pot seguir creient en la faula de cada persona, un vot; en aquella arcàdia que assegura que tots som iguals i comptem el mateix. Tanmateix, alhora que fa veure que s’empassa aquesta fantasia, aprofita les escletxes del sistema per millorar la vida dels ciutadans. I té força mèrit perquè va contra corrent: es vol bastir un estat del benestar en una època en què, arreu, la màxima és la resistència contra les envestides per desmuntar-lo. Les grans transformacions socials al vell continent van poder produir-se pels anys de la Guerra Freda. Llavors, el comunisme era vist com una amenaça real per als grans capitals que, després de flirtejar amb el feixisme, es van avenir a obrir les bonances dels estats per evitar perdre-ho tot, com va passar a l’altra banda del teló d’acer. Mentrestant, a l’Amèrica Llatina, amb prou feines s’ho miraven incrèduls com una experiència que mai els abraça.

En les societats monocromàtiques post Guerra Freda, de to gris fosc, la minvada virtut republicana és el timó desfalcat que, malgrat tot, encara pot evitar el naufragi. A Colòmbia és el moment de construir; cal fer-ho bé, perquè els que volen bandejar els canvis són poderosos. Al Perú n’han tingut un tast ben recent, de les conseqüències d’un procediment maldestre. Cal un full de ruta clar i generositat per integrar els que, sense participar-hi, no veuen en el canvi una pèrdua forçosa. Potser són pocs instruments, però mai se n’han tingut tants. És l’hora d’arremangar-se i de treballar; de la política de veritat. I tot just comença.