Extreure el vai­xell sen­cer

El vai­xell era de vela i fa setze metres de llarg per uns cinc metres d’ample. Apro­fi­tant que hi havia menys turisme, es va fer una segona cam­pa­nya d’exca­vació entre el novem­bre del 2021 i el febrer d’enguany, i ara pre­pa­ren una ope­ració espec­ta­cu­lar: està tan ben con­ser­vat que extrau­ran el vai­xell sen­cer per estu­diar-lo, sot­me­tre’l a un procés de res­tau­ració i expo­sar-lo. L’extracció és “molt excep­ci­o­nal”, no s’ha fet mai res sem­blant a l’Estat espa­nyol. “És una ope­ració d’engi­nye­ria bru­tal, estan fent càlculs matemàtics per veure com ha de ser tot això.”

Miguel Ángel Cau explica que el vai­xell “duia unes 300 àmfo­res, mol­tes de les quals por­ten ins­crip­ci­ons pin­ta­des, el que s’ano­mena tituli picti, que ens infor­men del seu con­tin­gut; és un con­junt excep­ci­o­nal d’aques­tes ins­crip­ci­ons a la Medi­terrània”. Hi havia àmfo­res ínte­gres i d’altres de sen­ce­res però frag­men­ta­des. En alguns casos, tenen for­mes des­co­ne­gu­des i han estat bate­ja­des amb el nom de Ses Fon­ta­ne­lles, igual que el vai­xell. “Hi hem tro­bat àmfo­res encara sege­lla­des i amb el pro­ducte a dins: oli, vi, oli­ves...” Algu­nes por­ten la ins­cripció oleum dul­cis (‘oli suau’). També s’hi han tro­bat diver­sos objec­tes i mate­ri­als: res­tes de tei­xit, una sabata de pell, una d’espart… “Hem fet una tro­ba­lla molt diver­tida, un exem­plar d’un tre­pant per fer forats fet en fusta dels mes­tres d’aixa, per fer repa­ra­ci­ons dins el vai­xell”, comenta Miguel Ángel Cau.

L’arque­o­lo­gia ha can­viat molt. Estu­diar a fons tot el que s’hi ha tro­bat és una feina d’anys: “Durant molt de temps en sor­ti­ran resul­tats”, diu l’arqueòleg, que té el seu des­patx a la Facul­tat d’Història de la UB ple de mos­tres. Estu­diar-ne la com­po­sició amb el micros­copi per­met deter­mi­nar el lloc de pro­vi­nença dels mate­ri­als de les àmfo­res. Això ha fet des­car­tar el sud de la península Ibèrica, d’on es pen­sava que pro­ve­nia en un prin­cipi (per això s’hi va con­vi­dar la Uni­ver­si­tat de Cadis). “Hem deduït que era un vai­xell que va sor­tir de Car­ta­gena o d’un port pro­per i va aca­bar enfon­sat a la badia de Palma”, diu el pro­fes­sor Cau.​Es pensa que el nau­fragi es va pro­duir al segle IV de la nos­tra era. No se sap qui era el pro­pi­e­tari del vai­xell. Algu­nes àmfo­res esta­ven pre­cin­ta­des amb un segell que por­tava el símbol cristià ano­me­nat Crismó (sem­blant a una P amb una X super­po­sada). Es va tro­bar un tros d’arena com­pac­tada amb aquesta forma, com si fos un mot­lle. “Va ser una tro­ba­lla molt espec­ta­cu­lar –recorda Miguel Ángel Cau–. El va tro­bar un com­pany, jo era amb ell sota l’aigua, me’l va mos­trar i encara recorda com vaig obrir els ulls.” La tro­ba­lla del Crismó ha fet pen­sar que pot­ser era pro­pi­e­tat d’algun eclesiàstic, però també hi ha la teo­ria que era d’una auto­ri­tat impe­rial quan l’empe­ra­dor Cons­tantí ja havia adop­tat ofi­ci­al­ment el cris­ti­a­nisme: “L’edicte de Milà va ser l’any 313, per tant el nau­fragi seria poste­rior, segons aquesta hipòtesi.” El que sí que se sap segur, per les ins­crip­ci­ons de les àmfo­res, és que “dos senyors eren dar­rere d’una part de la càrrega, mol­tes duen les ins­crip­ci­ons Alum­nus et Auso­nius i, a sota, Liq Flos, que vol dir Liqua­mi­nis Flos, una salsa de peix molt fina.”