Jo ja he complert la condemna, vaig perdre l’acta de diputat d’una manera sobtada. Va ser desagradable, perquè no m’he sentit mai culpable ni crec que el fet de permetre que el Parlament fes aquell debat sigui condemnable. El TC va modificar sobre la marxa els seus criteris anteriors, perquè sempre havia obrat a posteriori. Havia suspès lleis o decrets, però sempre una vegada el procés parlamentari s’havia fet, i evidentment sense causa penal. El TC té la darrera paraula sobre la constitucionalitat de les accions parlamentàries, però mai havia establert un criteri de censura prèvia i, sobretot, fent-lo recaure en els membres de la mesa. Reivindico l’amnistia perquè ens col·loca al nostre lloc, que és que l’acció que vam cometre no és penal, sinó política. És inadmissible que el debat parlamentari tingui conseqüències penals.

Sí, perquè al final el PSOE sap que se li gira en contra. El procés de judicialització alimenta una bèstia que ha anat contra l’independentisme, però que pot anar contra l’acció del govern espanyol. De fet, ja hi va haver un intent de judicialitzar-la amb la pandèmia: un jutge de Madrid va estar a punt de fer seure al banc dels acusats una part del govern estatal per la gestió de la pandèmia, acusant-lo d’una acció criminal. No tenen límits, els jutges s’han arribat a creure que són l’actor polític principal. Ara el PSOE s’adona que si veus la barba del veí cremar, el dia de demà cremarà la teva, i sap que aquesta acció judicial expansiva que interpreta tota la política i es converteix en àrbitre polític pot afectar la seva acció governativa. Per això ha dit prou i perquè el moviment sobiranista a l’Estat és imprescindible per a una majoria de progrés. El PSOE sap que, si no compta amb això, difícilment pot tenir una majoria política per governar. Les dues coses s’han alimentat i han creat una situació que potser una part del PSOE no era capaç de digerir, però al final la realpolitik ha fet que prengui aquesta posició obligada, no per convicció, perquè s’ha adonat que no hi ha cap altra sortida que limitar democràticament un poder judicial que ha estat fagocitat per la dreta política. Això s’ha de limitar políticament, perquè no és democràtic. Els fets del TC confirmen que s’ha de limitar democràticament la dreta judicial, que s’ha convertit en un actor polític que opera fora dels canals democràtics. Ahir, contra l’independentisme; demà, contra tots els demòcrates.

Fins ara, tot el que el PSOE ha donat de si, si ens ho haguessin dit fa dos anys, hauríem dit que era impossible. El PSOE és part del suport fonamental del règim del 78. Qualsevol avenç serà arrencat amb plors i llàgrimes i serà en funció de matemàtica parlamentària, circumstàncies concretes, no perquè el PSOE evolucioni democràticament cap a assumir el dret dels pobles a l’autodeterminació ni la possibilitat republicana a l’Estat espanyol. Cap d’aquests aspectes arribarà perquè el PSOE evolucioni cap aquí, sinó en funció d’unes determinades circumstàncies en què les correlacions de forces siguin determinants. La força sobiranista a Madrid d’ERC-Bildu s’ha demostrat com un factor imprescindible que ha obligat el PSOE a dialogar, negociar i arribar a acords.

El problema d’Unides Podem en aquest moment és que la idea de superar el PSOE i ocupar un espai basat en l’assalt al poder ha passat. El moment insurgent d’aquest espai ha passat. I ara a aquest espai li és imprescindible el govern per mantenir les seves estructures i la seva influència política. Això és un hàndicap, perquè només pot estar al govern. Sense govern, entra en crisi. Ja està en crisi, però el govern ho maquilla. Al mateix temps, és un espai imprescindible per a l’aritmètica parlamentària. Aquest vot només el poden mobilitzar ells. Si no existissin, no se n’aniria el 100% al PSOE. Les correlacions de forces són tan ajustades que el PSOE pateix també quan Unides Podem es desfà i, per tant, està resant perquè no es desfaci, però alhora que la seva influència sigui limitada. Davant d’un PP i un Vox que s’han articulat com a majoria en molts territoris, els espais progressistes republicans han de saber complementar-se, competir, però no destruir-se entre si, perquè, si no, al final, el vot es desmobilitza, molta gent es queda a casa. Cal que aquests espais s’articulin suficientment perquè puguin mobilitzar tot el vot, ja que només a través d’aquesta mobilització hi pot haver majories progressistes que frenin que l’extrema dreta es converteixi en un actor determinant que ens porti a un retrocés democràtic més gran del que hi va haver amb la resposta de l’Estat l’1-O. El perill del neofeixisme és una realitat, aquí i al conjunt d’Europa.

No. És aritmètica parlamentària. Si el PSC ara pot ser un actiu en l’aprovació pressupostària, és perquè Junts ha fet un buit. La legislatura va començar amb un diàleg entre ERC, Junts i la CUP i tenim un pressupost aprovat en aquest moment amb Junts i els comuns. Aquests eren els quatre actors (ERC, Junts, la CUP i els comuns) que fins ara havien bastit els darrers dos anys les majories catalanes. De sobte Junts decideix marxar del govern, fuig del govern, i no és clar quina actitud tindrà davant del pressupost. Hi ha una negociació oberta; per part del govern hi ha la voluntat que Junts formi part de l’acord, perquè, en una part important, aquest pressupost és seu, el van dissenyar ells en un primer moment, el van inventar ells. Quan això passa, les coses es mouen. Si a Madrid Junts ens ajudés amb el diàleg amb el govern, aconseguiríem més coses. Junts ha aprovat el pressupost de Madrid amb el PSOE i ha dit que ha fet una negociació esplèndida. Aquesta capacitat de ser útils és una llàstima que l’hagin trobat a Madrid per aprovar el pressupost del PSOE i no la puguin trobar a Catalunya per aprovar el seu pressupost. Estic convençut que això pot tenir solucions. També amb el PSC? Sí, per què no? El PSC no hauria de dilatar l’aprovació pressupostària més enllà del temps prudencial de tota negociació.

Si no hagués passat res, de nou Junts i els comuns haurien estat protagonistes del projecte pressupostari. A contracor, ERC s’ha trobat amb l’escenari de fer participar el PSC d’una majoria pressupostària.

És millor sempre un govern d’esquerres i que les polítiques d’esquerres pivotin al govern. Després hi ha la lletra, però la música està bé que sigui la d’un govern de progrés i sobiranista. L’any passat ho vam aconseguir: els comuns i Junts s’intercanviaven propostes contradictòries. ERC va fer de pal de paller d’aquell acord i va aconseguir sumar coses contradictòries, perquè el país té contradiccions.

Va ser la seva decisió. Crec que no és positiva, perquè va introduir un factor d’inestabilitat a Catalunya. Al final, el que fan el PSOE i el PSC és aprofitar la inestabilitat que provoca Junts per fer pujar el seu preu. Si no volem pagar un cert preu, el que hem de fer els sobiranistes és posar-nos d’acord entre nosaltres.

No hi ha cap dubte que el govern és independentista, però hi col·laboren persones que no venen de la trajectòria independentista. De fet, potser mig país no és independentista. I amb aquest mig país es poden fer dues coses: donar-li una coça al cul perquè no ha vist la llum o incorporar-lo, integrar-lo. Aquest és l’independentisme que practica ERC, no excloent amb les tradicions que no són independentistes però poden assumir des del punt de vista democràtic la República catalana, el dret d’autodeterminació i la voluntat d’amnistia. Si al país busquem consensos del 80%, l’autodeterminació, la República catalana i l’amnistia poden bastir aquests consensos. Dins d’aquests consensos, hi ha persones de trajectòria independentista, d’altres que no i d’altres que són independentistes de fa cinc anys. Moltes vegades les crítiques cap a la meva posició venen de gent que és independentista fa cinc anys. Jo he trobat independentistes a ERC de fa 40 anys i m’hi entenc de meravella. No puc entendre les crítiques de persones que són independentistes des de fa cinc anys i que abans eren autonomistes.

El govern ha reforçat els vincles amb el país. S’espera que la política vagi en la línia de l’acord pressupostari amb els agents socials, que els consensos de país no siguin rebutjats per factors partidistes i s’ajudi a remar. Quan un govern té una majoria parlamentària sòlida i estable, hi ha uns mecanismes que funcionen; això s’ha de fer d’una manera diferent i soc aquí per això. La majoria parlamentària te l’has de guanyar de manera prèvia. Amb alguns projectes, potser val més que no t’hi escarrassis, perquè no hi ha condicions i, en canvi, potser hi ha coses a què no donaves tanta importància i tenen fàcilment una majoria. L’agenda del govern s’ha d’adaptar una mica a l’agenda parlamentària. El sistema polític català pivota sobre el parlamentarisme: la legitimitat del govern ve del Parlament, que és qui nomena el president. Està molt bé que el govern no perdi mai aquesta sensació, ara molt reforçada, a partir de no tenir majoria, que a l’entorn del Parlament pivota gran part de la centralitat política.

És un dels mecanismes que existeixen en el marc del sobiranisme i té el meu respecte.

No hi tinc tracte des del punt de vista formal, com a responsable de Relacions Institucionals. Sé que hi ha altres conselleries que sí que tenen en compte el que surt del Consell i penso que s’han de respectar les seves posicions i opinions. No el considero un organisme hostil, en absolut.

Fa quasi tres anys hi va haver una crisi política dins els comuns que va fer que prenguéssim un altre camí i hem reforçat diverses relacions. En les municipals la coalició quasi segur que la farem com a EUiA, per presència i tradició. En ciutats tan importants com ara Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat i Mollet del Vallès, tenim acords tancats amb ERC, però en d’altres com ara Badalona i Cerdanyola del Vallès, tenim una coalició en el marc del que és la CUP, encara que allà són Guanyem. I en algun lloc anirem amb els comuns, perquè la relació local és bona i el que no farem en clau nacional és torpedinar bones relacions que hi pugui haver.