Tenim dos models d’estudi: el primer, el model in vitro, que fem amb peces anatòmiques, amb mostra dels cossos de donants. Ho fem en un laboratori de dissecció o de biomecànica. Això ens dona resultats, que és el coneixement bàsic, que vol dir el primer coneixement. Si no sabem què passa si fem alguna cosa amb un teixit d’un malalt, primer ho hem de mirar amb un cos inert abans d’investigar amb una persona viva.

En acabat, passem al model in vivo, amb persones vives. Primer, amb voluntaris sans. Per exemple, vam fer un estudi en col·laboració amb l’Ajuntament de Terrassa per veure com un determinat exercici físic afecta el teixit muscular i ho vam fer amb majors de 65 anys. Però també en un altre estudi vam recollir mostres en futbolistes per veure la seva morfologia. Això ja genera un coneixement clínic. Passem del bàsic al clínic i ens acostem més al que necessita la societat. Després, ho estudiem en persones fràgils o malaltes, més dependents. Llavors, el que intentem és traslladar el coneixement a la part clínica o industrial. L’objectiu principal és conèixer com afecta una tècnica i ho fem amb els models in vitro i in vivo.

Com que ens ho passem tan bé, també formem. Tothom que vulgui aproximar-se a nosaltres perquè vol aprendre, estem encantadíssims. Tenim la sort que molts estudiants que s’interessen per la recerca venen i aprenen d’una manera pràctica com és la investigació. Tenim estudiants de fisioteràpia, de medicina, d’infermeria, etc. Com que som un equip multidisciplinari, venen i nosaltres ajudem desinteressadament, no és pas cap assignatura. Si s’ho passen bé i els agrada, s’enganxen i van fent. Tenim alumnes que tenen articles científics abans d’acabar la carrera. Ens ajuden, els interessa i nosaltres estem contents. I a vegades també fem petits seminaris intensius, com ara el Summer Camp, l’Oktoberfest i el Primavera Research Anatomy. Agafem un pont llarg i venim a les set del matí i marxem a les nou del vespre, tres dies seguits fent recerca i l’últim dia fem un sopar. Treballem intensament, ho organitzem tot per fer l’estudi que ens toca fer. Van bé per fer caliu i recerca, i és una manera que la gent amb formació vegi com és una investigació directament.

Exacte, també divulguem. Divulgar la ciència contribueix a democratitzar el coneixement. El que volem és que el que investiguem arribi als clínics perquè, així, els procediments mèdics seran millors. Volem millorar l’aplicació clínica, millorar la societat. Traslladem el coneixement a les persones que l’han d’aplicar. Divulguem a través de les xarxes socials, amb molta difusió. Tenim Instagram i volem potenciar-ho a Twitter i Tik Tok. Perquè, si volem que arribi al clínic, sovint el que necessita és un resum molt bàsic de l’aportació científica. Si volem que el coneixement arribi a l’estudiant de medicina, fisioteràpia i infermeria, hem d’anar pels canals amb més difusió. Els que fan el doctorat ens llegiran l’article acadèmic segur, però el que volem és que aquell que no està tan a prop de la recerca tingui el coneixement. El Dr. Rodríguez ens està ajudant a fer aquest enfocament.

Transferim, és a dir, transmetem el coneixement científic a la indústria, perquè torni per millorar la societat i no es quedi en coneixement clínic. Hem guanyat una beca Llavor de la Generalitat de Catalunya per desenvolupar un producte concret que ha de permetre a les persones grans que els sigui més difícil entrebancar-se o que en esportistes es redueixi el nombre d’esquinços. Aquest projecte és fruit d’estudis previs que ens han permès quantificar i identificar els dèficits motors i musculars de les persones grans i dels esportistes a l’hora de controlar el turmell. D’altra banda, també és resultat de les sinergies amb bioenginyers de la UIC.

Sí, nosaltres som un grup del departament de bàsiques, que a més de tenir biòlegs disposem de bioenginyers. Els investigadors fisioterapeutes com jo tenim un coneixement anatòmic, fisiològic, de moviment. Però no sabem dissenyar pròtesis. Gràcies a un equip de bioenginyers amb els quals treballem, estem dissenyant el producte.

Sens dubte. Estem podent millorar la societat gràcies a la generositat dels donants de cos. Sense ells la investigació bàsica no podria créixer, no es podria generar coneixement bàsic, anatòmic. La ciència no avançaria tant com ho està fent. Ho agraïm cada dia a aquestes persones i a les persones voluntàries que volen participar en el model in vivo. Gràcies a ells la ciència avança.

Hem pogut demostrar científicament que determinades intervencions fisioterapèutiques tenen un afectació en el teixit. Tothom sap que la fisioteràpia funciona molt bé per tractar i prevenir malalties i dolences. Però la comunitat científica necessita saber el perquè. És a dir, quins són els efectes que determinades intervencions tenen en els teixit del cos. Molts dels estudis que hem fet han pogut demostrar aquests efectes. El tractament d’un fisioterapeuta provoca uns canvis al sistema musculoesquelètic i al teixit fascial. També ens ha permès dosificar els tractaments: els estudis in vitro ens han permès quantificar que amb X temps una actuació provoca un canvi, sense el qual no es produeix l’efecte desitjat. Ens ha permès saber conseqüències d’una teràpia, la dosificació i la seguretat de la tècnica.

Per exemple, en fisioteràpia hi ha una intervenció que és la punció seca, que consisteix a punxar uns punts determinats del cos amb una agulla. Si es fa de manera incorrecta pot comportar alguna lesió. Nosaltres hem demostrat que fent-ho d’una determinada manera el risc és gairebé nul. Per tant, es redueix el risc de lesió, hem augmentat la seguretat. També vam comprovar que els lligaments alars tenen un rol important en l’estabilitat de la columna cervical i que si es trenquen es provoca una inestabilitat en la zona que podria provocar una lesió al pacient. Això és important perquè els fisioterapeutes fem manipulacions cervicals. Per tant, abans que un fisioterapeuta faci una manipulació, ha de comprovar com estan els lligaments. Si els lligaments estan delicats i et manipulen, hi ha un cert risc.

S’ha evidenciat la importància dels tests de seguretat que fan els clínics a l’hora de realitzar una maniobra cervical.

Un estudi, que hem publicat fa poc, ha demostrat que l’exercici terapèutic en línia aplicat a persones que havien estat hospitalitzades per la covid-19 produïa millores significatives en la força i indicadors de salut. Reduint d’aquesta manera la seva fragilitat i millorant la qualitat de vida.

Hem treballat molt per fer recerca. La investigació en un àmbit en què n’hi ha molt poca implica que t’hi has de dedicar molt. Ara la gent ja comença a veure que es pot fer recerca en fisioteràpia. Però jo vinc del 2002. Hem hagut de picar molta pedra per fer recerca en fisioteràpia. Hem hagut de lluitar: la ciència no ens veia com a investigadors i ara ja ens hi veu. Sempre ens havien vist només com a clínics, però ja comencem a situar-nos també com a científics. I no només hi ha el nostre grup de recerca. A la Universitat de Vic també tenen un grup espectacular en fisioteràpia, com a Saragossa, a Madrid, etc. Ja comencem a dir que en la nostra professió tenim un recorregut científic important i res a envejar a altres professions sanitàries.

Aquest darrer any n’hem publicat 23 i arribarem a 25. Jo, al llarg de la trajectòria del grup, tinc 78 articles publicats.

Va ser un reconeixement a la feina de tot el grup i a totes les persones que fan recerca en fisioteràpia. Nosaltres ja hem entrat a la roda. És un reconeixement a tots els fisioterapeutes que fan recerca. És molt dur, sobretot el que combina la clínica amb la recerca, o el que està fent una tesi doctoral. Ens ha empoderat perquè ens creguem que el futur de la fisioteràpia també depèn de la recerca. El nostre grup, Actium Anatomy, va dedicar aquest premi als donants de cos i als voluntaris dels estudis perquè sense la seva generositat no hauria estat possible. També als alumnes universitaris que ens estimulen i a aquells que ens han precedit. Quan la nostra generació ens retirem,

haurem fet que la investigació en fisio

te

ràpia sigui més accessible. Ens va costar moltíssim accedir a beques, a doctorats. Ara, en canvi, s’accedeix de manera més fàcil a la recerca i està molt més normalitzada i consolidada.