“S’ha consolidat la recerca en fisioteràpia”

Tenim dos models d’estudi: el pri­mer, el model in vitro, que fem amb peces anatòmiques, amb mos­tra dels cos­sos de donants. Ho fem en un labo­ra­tori de dis­secció o de bio­mecànica. Això ens dona resul­tats, que és el conei­xe­ment bàsic, que vol dir el pri­mer conei­xe­ment. Si no sabem què passa si fem alguna cosa amb un tei­xit d’un malalt, pri­mer ho hem de mirar amb un cos inert abans d’inves­ti­gar amb una per­sona viva.

En aca­bat, pas­sem al model in vivo, amb per­so­nes vives. Pri­mer, amb volun­ta­ris sans. Per exem­ple, vam fer un estudi en col·labo­ració amb l’Ajun­ta­ment de Ter­rassa per veure com un deter­mi­nat exer­cici físic afecta el tei­xit mus­cu­lar i ho vam fer amb majors de 65 anys. Però també en un altre estudi vam reco­llir mos­tres en fut­bo­lis­tes per veure la seva mor­fo­lo­gia. Això ja genera un conei­xe­ment clínic. Pas­sem del bàsic al clínic i ens acos­tem més al que neces­sita la soci­e­tat. Després, ho estu­diem en per­so­nes fràgils o malal­tes, més depen­dents. Lla­vors, el que inten­tem és tras­lla­dar el conei­xe­ment a la part clínica o indus­trial. L’objec­tiu prin­ci­pal és conèixer com afecta una tècnica i ho fem amb els models in vitro i in vivo.

Com que ens ho pas­sem tan bé, també for­mem. Tot­hom que vul­gui apro­xi­mar-se a nosal­tres perquè vol apren­dre, estem encan­tadíssims. Tenim la sort que molts estu­di­ants que s’interes­sen per la recerca venen i apre­nen d’una manera pràctica com és la inves­ti­gació. Tenim estu­di­ants de fisi­o­teràpia, de medi­cina, d’infer­me­ria, etc. Com que som un equip mul­ti­dis­ci­pli­nari, venen i nosal­tres aju­dem des­in­te­res­sa­da­ment, no és pas cap assig­na­tura. Si s’ho pas­sen bé i els agrada, s’engan­xen i van fent. Tenim alum­nes que tenen arti­cles científics abans d’aca­bar la car­rera. Ens aju­den, els interessa i nosal­tres estem con­tents. I a vega­des també fem petits semi­na­ris inten­sius, com ara el Sum­mer Camp, l’Okto­ber­fest i el Pri­ma­vera Rese­arch Ana­tomy. Aga­fem un pont llarg i venim a les set del matí i mar­xem a les nou del ves­pre, tres dies seguits fent recerca i l’últim dia fem un sopar. Tre­ba­llem inten­sa­ment, ho orga­nit­zem tot per fer l’estudi que ens toca fer. Van bé per fer caliu i recerca, i és una manera que la gent amb for­mació vegi com és una inves­ti­gació direc­ta­ment.

Exacte, també divul­guem. Divul­gar la ciència con­tri­bu­eix a demo­cra­tit­zar el conei­xe­ment. El que volem és que el que inves­ti­guem arribi als clínics perquè, així, els pro­ce­di­ments mèdics seran millors. Volem millo­rar l’apli­cació clínica, millo­rar la soci­e­tat. Tras­lla­dem el conei­xe­ment a les per­so­nes que l’han d’apli­car. Divul­guem a través de les xar­xes soci­als, amb molta difusió. Tenim Ins­ta­gram i volem poten­ciar-ho a Twit­ter i Tik Tok. Perquè, si volem que arribi al clínic, sovint el que neces­sita és un resum molt bàsic de l’apor­tació científica. Si volem que el conei­xe­ment arribi a l’estu­di­ant de medi­cina, fisi­o­teràpia i infer­me­ria, hem d’anar pels canals amb més difusió. Els que fan el doc­to­rat ens lle­gi­ran l’arti­cle acadèmic segur, però el que volem és que aquell que no està tan a prop de la recerca tin­gui el conei­xe­ment. El Dr. Rodríguez ens està aju­dant a fer aquest enfo­ca­ment.

Trans­fe­rim, és a dir, trans­me­tem el conei­xe­ment científic a la indústria, perquè torni per millo­rar la soci­e­tat i no es quedi en conei­xe­ment clínic. Hem gua­nyat una beca Lla­vor de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya per desen­vo­lu­par un pro­ducte con­cret que ha de per­me­tre a les per­so­nes grans que els sigui més difícil entre­ban­car-se o que en espor­tis­tes es redu­eixi el nom­bre d’esquinços. Aquest pro­jecte és fruit d’estu­dis pre­vis que ens han permès quan­ti­fi­car i iden­ti­fi­car els dèficits motors i mus­cu­lars de les per­so­nes grans i dels espor­tis­tes a l’hora de con­tro­lar el tur­mell. D’altra banda, també és resul­tat de les siner­gies amb bio­en­gi­nyers de la UIC.

Sí, nosal­tres som un grup del depar­ta­ment de bàsiques, que a més de tenir biòlegs dis­po­sem de bio­en­gi­nyers. Els inves­ti­ga­dors fisi­o­te­ra­peu­tes com jo tenim un conei­xe­ment anatòmic, fisiològic, de movi­ment. Però no sabem dis­se­nyar pròtesis. Gràcies a un equip de bio­en­gi­nyers amb els quals tre­ba­llem, estem dis­se­nyant el pro­ducte.

Sens dubte. Estem podent millo­rar la soci­e­tat gràcies a la gene­ro­si­tat dels donants de cos. Sense ells la inves­ti­gació bàsica no podria créixer, no es podria gene­rar conei­xe­ment bàsic, anatòmic. La ciència no avançaria tant com ho està fent. Ho agraïm cada dia a aques­tes per­so­nes i a les per­so­nes voluntàries que volen par­ti­ci­par en el model in vivo. Gràcies a ells la ciència avança.

Hem pogut demos­trar científica­ment que deter­mi­na­des inter­ven­ci­ons fisi­o­te­rapèuti­ques tenen un afec­tació en el tei­xit. Tot­hom sap que la fisi­o­teràpia fun­ci­ona molt bé per trac­tar i pre­ve­nir malal­ties i dolen­ces. Però la comu­ni­tat científica neces­sita saber el perquè. És a dir, quins són els efec­tes que deter­mi­na­des inter­ven­ci­ons tenen en els tei­xit del cos. Molts dels estu­dis que hem fet han pogut demos­trar aquests efec­tes. El trac­ta­ment d’un fisi­o­te­ra­peuta pro­voca uns can­vis al sis­tema mus­cu­lo­es­quelètic i al tei­xit fas­cial. També ens ha permès dosi­fi­car els trac­ta­ments: els estu­dis in vitro ens han permès quan­ti­fi­car que amb X temps una actu­ació pro­voca un canvi, sense el qual no es pro­du­eix l’efecte desit­jat. Ens ha permès saber con­seqüències d’una teràpia, la dosi­fi­cació i la segu­re­tat de la tècnica.

Per exem­ple, en fisi­o­teràpia hi ha una inter­venció que és la punció seca, que con­sis­teix a pun­xar uns punts deter­mi­nats del cos amb una agu­lla. Si es fa de manera incor­recta pot com­por­tar alguna lesió. Nosal­tres hem demos­trat que fent-ho d’una deter­mi­nada manera el risc és gai­rebé nul. Per tant, es redu­eix el risc de lesió, hem aug­men­tat la segu­re­tat. També vam com­pro­var que els lli­ga­ments alars tenen un rol impor­tant en l’esta­bi­li­tat de la columna cer­vi­cal i que si es tren­quen es pro­voca una ines­ta­bi­li­tat en la zona que podria pro­vo­car una lesió al paci­ent. Això és impor­tant perquè els fisi­o­te­ra­peu­tes fem mani­pu­la­ci­ons cer­vi­cals. Per tant, abans que un fisi­o­te­ra­peuta faci una mani­pu­lació, ha de com­pro­var com estan els lli­ga­ments. Si els lli­ga­ments estan deli­cats i et mani­pu­len, hi ha un cert risc.

S’ha evi­den­ciat la importància dels tests de segu­re­tat que fan els clínics a l’hora de rea­lit­zar una mani­o­bra cer­vi­cal.

Un estudi, que hem publi­cat fa poc, ha demos­trat que l’exer­cici terapèutic en línia apli­cat a per­so­nes que havien estat hos­pi­ta­lit­za­des per la covid-19 produïa millo­res sig­ni­fi­ca­ti­ves en la força i indi­ca­dors de salut. Reduint d’aquesta manera la seva fra­gi­li­tat i millo­rant la qua­li­tat de vida.

Hem tre­ba­llat molt per fer recerca. La inves­ti­gació en un àmbit en què n’hi ha molt poca implica que t’hi has de dedi­car molt. Ara la gent ja comença a veure que es pot fer recerca en fisi­o­teràpia. Però jo vinc del 2002. Hem hagut de picar molta pedra per fer recerca en fisi­o­teràpia. Hem hagut de llui­tar: la ciència no ens veia com a inves­ti­ga­dors i ara ja ens hi veu. Sem­pre ens havien vist només com a clínics, però ja comen­cem a situar-nos també com a científics. I no només hi ha el nos­tre grup de recerca. A la Uni­ver­si­tat de Vic també tenen un grup espec­ta­cu­lar en fisi­o­teràpia, com a Sara­gossa, a Madrid, etc. Ja comen­cem a dir que en la nos­tra pro­fessió tenim un recor­re­gut científic impor­tant i res a enve­jar a altres pro­fes­si­ons sanitàries.

Aquest dar­rer any n’hem publi­cat 23 i arri­ba­rem a 25. Jo, al llarg de la tra­jectòria del grup, tinc 78 arti­cles publi­cats.

Va ser un reco­nei­xe­ment a la feina de tot el grup i a totes les per­so­nes que fan recerca en fisi­o­teràpia. Nosal­tres ja hem entrat a la roda. És un reco­nei­xe­ment a tots els fisi­o­te­ra­peu­tes que fan recerca. És molt dur, sobre­tot el que com­bina la clínica amb la recerca, o el que està fent una tesi doc­to­ral. Ens ha empo­de­rat perquè ens cre­guem que el futur de la fisi­o­teràpia també depèn de la recerca. El nos­tre grup, Actium Ana­tomy, va dedi­car aquest premi als donants de cos i als volun­ta­ris dels estu­dis perquè sense la seva gene­ro­si­tat no hau­ria estat pos­si­ble. També als alum­nes uni­ver­si­ta­ris que ens esti­mu­len i a aquells que ens han pre­ce­dit. Quan la nos­tra gene­ració ens reti­rem,

hau­rem fet que la inves­ti­gació en fisio

te

ràpia sigui més acces­si­ble. Ens va cos­tar moltíssim acce­dir a beques, a doc­to­rats. Ara, en canvi, s’acce­deix de manera més fàcil a la recerca i està molt més nor­ma­lit­zada i con­so­li­dada.