Pre­sen­tada com “l’ani­mal més bell del món” durant la pro­moció de La com­tessa des­calça, Ava Gard­ner inter­preta en aquesta pel·lícula, diri­gida per Joseph Leo Manki­ewicz el 1954, una dona, María Var­gas, que, des­co­berta pels bus­ca­dors de Hollywood men­tre actu­ava com a balla­rina en una sala de fes­tes de Madrid, esdevé una estre­lla ful­gu­rant del cinema abans d’aban­do­nar-ho tot per casar-se amb un home que ima­gina com el seu príncep blau: un aristòcrata italià que li amaga que és impo­tent. El que passa és que, con­ver­tida en la com­tessa Tor­lato-Fav­rini, María Var­gas manté viu el seu desig sexual i, amb el pre­text que vol donar un fill al seu esti­mat comte, intenta satis­fer-lo. Quan el direc­tor cine­ma­togràfic (alter ego de Manki­ewicz) inter­pre­tat per Humph­rey Bogart veu les saba­tes de la com­tessa, sap que, recor­dant els seus orígens humils, la ven­ta­focs María Var­gas s’ha des­calçat a la recerca d’un amant.

Amb la seva presència magnètica i tor­ba­dora, Ava Gard­ner es va con­fir­mar com una estre­lla de Hollywood amb La com­tessa des­calça. Es diu que Manki­ewicz va con­ce­bre la pro­ta­go­nista ins­pi­rant-se en Rita Hayworth, que tenia orígens espa­nyols, es va con­ver­tir sob­ta­da­ment en una estre­lla i es va casar amb el príncep Alí Khan. Però també que María Var­gas és una repre­sen­tació de la mateixa Ava Gard­ner, a qui no satis­feia la vida lli­gada a Hollywood, del qual –vivint a Madrid durant llar­gues tem­po­ra­des des de mit­jan anys cin­quanta fins a finals dels sei­xanta– es va esca­par perquè se sen­tia per­so­nal­ment més lliure a l’Espa­nya fran­quista. Ni tan sols supor­tava la seva imatge, ja que li resul­tava ali­ena, a la pan­ta­lla. Tan­ma­teix, a banda del fet que l’actriu con­si­derés que la seva presència al cinema no tenia res a veure amb ella, el cine­asta Isaki Lacu­esta va bus­car, en el seu docu­men­tal La noche que no acaba, els refle­xos entre la bio­gra­fia d’Ava i els seus per­so­nat­ges: la pan­ta­lla com un mirall en què les imat­ges con­ser­ven les emprem­tes d’un cos real.

Tor­nant a La com­tessa des­calça, Ava (Lavi­nia) Gard­ner pot­ser va recor­dar que, com consta en la seva auto­bi­o­gra­fia escrita per Lucía Gra­ves, de petita cami­nava des­calça per la granja on, a la comu­ni­tat rural de Johns­ton, a l’estat de Caro­lina del Nord, vivia amb la seva família humil, que sobre­vi­via cul­ti­vant tabac i cotó. En aque­lla granja, hi va néixer el 24 de desem­bre d’ara fa 100 anys. La família, amb sis ger­mans, es va des­plaçar a Virgínia quan Ava tenia 13 anys, però les seves con­di­ci­ons no van millo­rar i va tor­nar a Caro­lina del Nord. La vida d’Ava Gard­ner hau­ria estat una altra si no fos que, fent una visita a una ger­mana que vivia a Nova York, va posar per al cunyat, que va pen­jar les fotos en un apa­ra­dor de la Cin­quena Avin­guda, on la va des­co­brir un tre­ba­lla­dor de la Metro. Era el 1940 i tenia 18 anys. Poc després, sense haver desit­jat ser actriu, va sig­nar un con­tracte esclau amb l’estudi, que no la va saber apro­fi­tar fins que, a The killers (Fora­ji­dos) (1946), li va des­ti­nar el paper de dona fatal que du Burt Lan­cas­ter a la per­dició.

El 1946, ja s’havia casat i divor­ciat dues vega­des: pri­mer, amb Mickey Rourke, i, després, amb el cla­ri­ne­tista Artie Shaw, que més tard va tenir una casa a Begur, on Ava Gard­ner el va visi­tar, atès que hi con­ser­vava una bona relació. El pri­mer cop que va ser a Cata­lu­nya, però, va ser per rodar-hi Pan­dora i l’holandès errant a Tossa i a la plaça de braus de Girona. Era l’any 1951, el mateix en què es va casar amb Frank Sina­tra: una relació apas­si­o­nada i tumul­tu­osa que, de manera inter­mi­tent, va con­ti­nuar després del divorci. Aquell rodatge per­viu en l’ima­gi­nari col·lec­tiu: la nit pas­sada amb el torero Mario Cabré, de la qual sem­pre més es va pene­dir, i l’arri­bada d’un gelós Frank Sina­tra a La Gavina de s’Agaró. En el film d’Albert Lewin, Ava, bellíssima, inter­preta una dona que du els homes a la per­dició, ja que s’ena­mo­ren d’ella sense cor­res­pondència. Fins que s’ena­mora de l’holandès errant, con­dem­nat a vagar pels mars per haver matat la seva esposa, i es dis­posa a morir per ella. Tossa es con­ver­teix en Espe­ranza (la mítica Pan­dora obre una caixa d’on sur­ten tots els mals i hi resta a dins l’espe­rança) i hi aplega pes­ca­dors, tore­ros, artis­tes del fla­menc i anglo­sa­xons rics i oci­o­sos.

Ava Gard­ner va ser amiga d’Ernest Hemingway i pot­ser s’assem­blava a certs per­so­nat­ges mas­cu­lins de l’escrip­tor: beve­dors, noctàmbuls, vita­lis­tes i alhora tur­men­tats. Un altre escrip­tor, André Mal­raux, va dir que tenia poc talent dramàtic, però que el seu ros­tre encarna un mite col·lec­tiu. Ella, que deia que la vida li impor­tava més que el cinema, sovint va ser una actriu des­men­jada i Hollywood va ten­dir a explo­tar-ne només la imatge. Tan­ma­teix, a més de les fas­ci­nants Pan­dora... i La com­tessa des­calça, és memo­ra­ble la seva sor­ne­gue­ria a Mogambo i el seu vita­lisme des­es­pe­rat a La nit de la iguana, de John Hus­ton, que després la va home­nat­jar a El jutge de la forca, en què el per­so­natge d’Ava Gard­ner apa­reix al final i lle­geix la carta d’un home mort que, sense haver-la vist mai, s’ha sen­tit recon­for­tat sabent de la seva presència a la Terra: “Ha estat un honor ado­rar-la.”