En l’inici de la legislatura, compartíem projecte amb Junts, vivíem la part més dura de la pandèmia i, més enllà dels decrets llei de la pandèmia, l’activitat legislativa estava molt aturada. El punt d’inflexió és quan anem pel nostre camí en els primers pressupostos que es tramiten un any després. No es pot veure en clau d’una sola legislatura; en l’anterior votem sí a la moció de censura que fa possible el canvi de govern. Després el canvi no es materialitza en la intensitat volguda, i no es dona prou temps i les eleccions es precipiten el 2019 quan a Sánchez se li tomben els pressupostos. En aquell moment –i ho vaig dir al PDeCAT i en reunions de l’incipient Junts per Catalunya– era dels que opinaven que almenys calia donar l’oportunitat que els pressupostos es tramitessin. I si en la negociació no obtenies fruits, tombar-los. Es va decidir que no. I a partir d’aquí ens vam situar en un no radical d’entrada amb el qual era crític tot i poder entendre-ho, però la legislatura pren un caire diferent per la situació duríssima de la pandèmia i votem alguns decrets llei. Més tard, emergeixen les discrepàncies estratègiques.

Per a Sánchez no és un tema d’abaratir o no el suport dels catalans; a ell li interessa tenir 176 vots al Congrés per tramitar determinades lleis i majoria simple per a altres lleis, i això s’aconsegueix amb vots catalans o no catalans. La reforma laboral es va aprovar sense els 13 vots d’ERC, per exemple. A vegades tendim a mirar-nos-ho tot en clau estrictament catalana i el focus és mes ampli: no són els 48 diputats catalans sinó els 350 els que decideixen les lleis. No crec que s’abarateixin els vots catalans; per al govern un diputat és un diputat, independentment de la procedència.

Jo el reivindico. Demonitzar el peix al cove és demonitzar el pacte, i la política és pacte, en l’àmbit municipal, al Parlament... Els pressupostos últims de la Generalitat que fa un govern ERC-Junts i amb un conseller de Junts s’aproven amb el suport dels comuns; allò era peix al cove, però per al cove dels comuns? No s’ha de frivolitzar ni demonitzar. Alguns ho practiquen i se’n volen amagar perquè ho han demonitzat tota la vida i quan s’han fet grans han entès que la política és això. I d’altres han fet el procés invers: ho han fet tota la vida i ara volen demonitzar els que continuem fent el que hem fet tota la vida. El peix al cove no és més que un pacte: tu em dones una part del que reivindico i jo t’accepto una part del que tu proposes.

Aquesta és una reflexió vàlida per a Catalunya en global. El PNB és una màquina constant de peix al cove: comença de bon matí i no acaba fins a la tarda. I no he vist ningú que al País Basc ni internament els ho qüestioni. Fins i tot EH Bildu, que planteja una alternativa al PNB, ha après molt ràpidament a practicar el peix al cove i no hi té cap mania. A Catalunya això passa perquè els que ho han criticat tota la vida ara ho practiquen i no volen que sigui dit, i una part dels que ho hem fet tota la vida sembla que ara, pel fet de mantenir-nos-hi, siguem traïdors, botiflers, espanyolistes o poc independentistes.

Això s’ha produït, i a vegades s’ha fet públic. Jo no ho he fet públic mai. Tinc lleialtat al govern del meu país independentment del color polític. I no acabo d’aterrar ara en política, sé com s’han de fer les coses i no és una posició personal, sinó de la tradició política que represento. Si gent del govern ha demanat si podíem intercedir o tramitar o negociar alguna cosa, ho hem fet amb tota discreció. També m’han trucat alcaldes que no són del meu color polític per a gestions a Madrid, i no ho he fet públic mai. Perquè a vegades la política no és una qüestió de penjar-se medalles, sinó de resoldre els problemes de la gent. I jo, potser per haver estat alcalde i president de consell, tinc un sentit institucional de la política molt elevat i no em tanco a negociar només el que surt de la meva formació. Així ho he fet els onze anys a les Corts. Al final el reconeixement de persones que et demanen intervenir en un afer que s’acaba solucionant l’acabes tenint, potser no és públic, però l’acabes tenint. Sovint el reconeixement no és que et diguin “que bé!” en públic, sinó ser coherent amb la trajectòria.

No s’ha de mirar com una negociació a pes o pel volum d’esmenes o milions. El que valoro de la negociació és que el 90% no són recursos que depenen de l’execució pressupostària de l’Estat, sinó que són transferències directes a entitats, associacions, ajuntaments, consells comarcals..., i s’executaran pel fet de signar el conveni. Són esmenes de molta transversalitat sectorial (esport, cultura, tercer sector...) i territorial (del Pirineu a les Terres de l’Ebre, passant per Girona, Lleida i Barcelona) i en sectors econòmics estratègics, com ara la recerca. I hi ha la gratuïtat del transport públic en línies d’autobús estatals. Si algú, de manera bastant frívola i des del desconeixement de la realitat del país, diu que això no serveix de res i que són engrunes, que pregunti a la Fundació Bonanit si 70.000 euros resolen o no casos de persones que dormen al carrer. Que preguntin al Barcelona Institute of Science and Tecnhology si 3,5 milions ajuden o no a fer l’edifici del hub de medicina de precisió. I el mateix amb el milió d’euros als centres de recerca de Catalunya, els 160.000 a la Fundació Doctor Ferran, els 90.000 al centre d’acollida Assís... Que preguntin a alcaldesses i alcaldes que reben esmenes si això no serveix de res. Això ho pots dir quan no has estat mai alcalde ni president de cap entitat o associació i has arribat a la política sense aquesta trajectòria vital. Quan has estat alcalde, saps què és una esmena de 500.000 euros, i quan has presidit una entitat saps què són 50.000 o 100.000 euros. El que no serveix de res és fer discursos tot el dia i no aportar res al progrés del país. M’agradaria que el meu país fos independent, però, mentre no ho és, he de centrar la política en l’esterilitat? Som aquí per millorar la vida de la gent. Quan t’instal·les en una defensa de la teva puresa política i per no contaminar-te no ets capaç de pactar res amb ningú, ets del tot estèril.

A la CUP no és cap novetat. No he vist mai la CUP implicar-se en res, més enllà d’algun ajuntament en què han tingut majoria o bé tenien un odi visceral a l’alcalde de torn i han ajudat a treure’l. I al Parlament, igual: han estat uns fakes. Sembla que s’hi impliquen i sempre fan marxa enrere de seguida. Junts és molt difícil de diagnosticar: hi ha una confluència de gent molt heterogènia amb diferents visions de fer política. La realitat és que és el primer partit que abandona un govern d’una institució important de manera voluntària i que ho fa mitjançant una votació dels associats. És peculiar. I, a Madrid, Junts s’ha instal·lat en el no a tot perquè així pensen que s’arribarà més ràpid a la independència. I per mi és un error, i el mateix podria dir de l’ERC de fa deu anys. La paradoxa –i ho visc amb certa frustració– és que els comportaments que no podia entendre que ERC critiqués fa deu anys siguin els que ara té una part de la meva tradició política, i que ERC s’hagi apoderat ara d’aquests valors d’una part de la meva tradició política. Tard o d’hora, Junts s’haurà de recompondre. Perquè Junts va ser un reflex del país. Quan creus que tens l’objectiu a tocar, i una part del país ho vam creure de manera fal·laç, pots renunciar a moltes coses per l’objectiu immediat. Així neix Junts pel Sí i es deixen de banda posicions ideològiques. Però quan veus que l’objectiu no és a tocar, ni en un horitzó d’un any ni de cinc, i tothom ho reconeix, cal fer política i tenir plantejaments. Els conglomerats van tots a l’una mentre no es tracten temes concrets, però si cal entrar en temes concrets... Una part de Junts entén que al Parlament s’ha d’instal·lar no només en l’oposició sinó en el boicot a tot el que fa el govern del qual formava part, i hi ha una part més pragmàtica, més en línia amb el PDeCAT, que creia que era millor ser a les institucions i que accepta quedar-ne fora però que ara no està contenta.

De lluita per l’herència, no n’hi ha cap. No tinc la sensació que Junts reivindiqui mai la tasca política de Convergència. Al contrari! Quan a alguns se’ls diu això de l’herència –i alguns no l’han tingut mai i d’altres sí–, sembla que ningú n’hagi format part mai. Hi ha una herència? Sí. Hi ha lluita pel testament? No. Hi ha qui hi ha renunciat de fet i de dret, i en 40 anys segur que hi ha hagut errors, però hi va haver molts encerts que, actualitzats al segle XXI, són útils, i jo ho reivindico. I això que no soc prototip de convergent com alguns que ara són a Junts: no vaig ser a la JNC, no vaig créixer dins l’estructura del partit... Jo bec d’aquestes fonts a partir de la política local i de ser alcalde, tot i que el projecte a Tortosa no era estrictament convergent.

Avui, dissortadament i amb pena, he de dir que des del Congrés. Si algú compara el que s’ha aprovat al Parlament i al Congrés en els últims tres anys, veurà el que condiciona més la seva vida. Hem malmès l’autogovern, no hem prestigiat les institucions i això s’ha de recuperar. La gent ha de tenir la percepció que la Generalitat i el Parlament són les institucions que tenen el poder de modificar les seves condicions de vida. Que moltes lleis aprovades a Madrid condicionin la vida dels catalans, això ha passat sempre, però les lleis i l’activitat del Parlament mai havien condicionat tan poc la vida dels catalans. Mai havia vist tants sectors econòmics i socials tan despreocupats del que fa el Parlament, perquè és de molt poca transcendència. Segurament, el més transcendent és l’aprovació dels pressupostos pels recursos que canalitza, però a efectes legislatius... Dissortadament, tots són més conscients que és més rellevant per a ells el que aprova el Congrés que el Parlament.

No ho personalitzaria i entenc que és perquè encadeno onze anys i he estat senador de Convergència, diputat de Convergència, diputat del PDeCAT... Però entenc la pregunta. És molt clar què representem i la funció que fem a Madrid, i això a Catalunya no tant. Al Parlament, gens. I és perquè vam presentar una proposta electoral amb errors, no va prosperar i no hi tenim representació. I a vegades es generalitza dient “això a Catalunya no té representació”, i no: al Parlament, no, però a Catalunya, sí. Tenim centenars d’alcaldes, milers de regidors, diputats provincials, presidents de consells comarcals... Però és veritat que la percepció de la gent és que avui no hi ha un projecte clar i definit del que és l’independentisme o el sobiranisme moderat, moderat en plantejament ideològic i en estratègia i en maneres de fer política. Definir aquest projecte i que l’elector l’identifiqui i el pugui fer seu és l’assignatura pendent i l’objectiu en què molta gent ha de treballar, no tant pensant en les municipals, sinó de cara a les estatals i les catalanes.

Seria perfectament votable, i no només això, amb Xavier Trias seria possible que compartíssim projecte polític. Amb Trias he compartit projecte. Quan ell ve a ser alcalde, jo era alcalde pel mateix projecte polític... Abans parlàvem de l’herència política de Convergència a Madrid... Jo em sento hereu de la tasca de Trias a Madrid. Per les circumstàncies que siguin, ell decideix fer-se militant de Junts i jo, no. Quan, després de la creació del PDeCAT, alguns compatibilitzen la militància al PDeCAT i a Junts, el gran argument que tenen –i ben intencionat– era anar a Junts per poder controlar l’eina i continuar fent la política que es feia, centrada i pragmàtica i amb màxima ambició nacional, però sense abandonar el dia a dia. Creien que tot això es podia fer a Junts, i jo crec que això cada dia és més difícil, i més des de la fugida de Junts del govern de la Generalitat. Això marca un abans i un després i marca una correlació de forces dins de Junts. Trias fa el que jo he fet a Tortosa sempre; el projecte municipal no és de Junts o del PDeCAT, és el de Trias. Com a Tortosa el projecte era el de Ferran Bel i ara és el de l’alcaldessa Meritxell Roigé.

Confiança no diria, perquè a Sánchez se li poden retreure moltes coses, però que no té confiança en si mateix, no... [riu] El que tinc és experiència i un cert bagatge i sé fer lectures de quin és l’escenari parlamentari i, pel meu tarannà, jo tinc interlocució amb tothom, des d’un extrem fins a l’altre de l’hemicicle. I això et fa tenir bona informació del que passa a les Corts en tot moment. Amb la llei de memòria democràtica es veia claríssim que ERC en quedaria fora i que a pesar d’això hi havia majories alternatives. És la millor llei de memòria que es podia fer? Segur que no. És millor que la llei que hi havia? Segur que sí. I el mateix amb la reforma del Codi Penal, i aquí ho sabia jo i ho sabia el president espanyol. El que passa és que ell ha volgut jugar amb els terminis i s’ha equivocat, perquè si ho hagués fet fa un any al PSOE li hauria sortit millor i el PP no ho hauria intentat capitalitzar electoralment com ho vol fer ara, tot i que no crec que al PP li surti bé. La política és el contacte, el diàleg i estar al corrent de les posicions de cadascun per si hi pot haver aproximacions. Nosaltres hem votat els últims tres pressupostos del govern actual perquè hi hem negociat i hem obtingut contrapartides, i hem obtingut també coses rellevants no pactant amb el govern i pactant amb altres grups de l’oposició, com quan vam aconseguir la reducció de l’impost de matriculació dels vehicles i ho vam aconseguir en contra del criteri de la vicepresidenta Teresa Ribera. O com quan ara hem forçat que els pagesos puguin tornar a cremar restes agràries vegetals i també s’ha fet amb el govern en contra.

Dir això és un intent d’autojustificació de mantenir-se en el purisme i sense embrutar-se les mans en res per poder fer com que un està per sobre del bé i del mal. Això tothom sap que no és veritat. És el mateix el PSOE i el PP pel que fa a la independència de Catalunya? Sí. És el mateix el PSOE i el PP per a Catalunya? No. I qui digui que sí, que miri el que ha passat els últims cinc anys. És evident que el PSOE no es manifestarà a favor de la independència de Catalunya, però les actituds del PSOE amb Catalunya no són les mateixes que les del PP. Els que se’n renten les mans i diuen que no hi ha res a fer en política espanyola –això que era patrimoni exclusiu de la CUP i també d’ERC fins que arriba José Luis Rodríguez Zapatero i gira aquest full, i que ara sembla que una part de Junts s’hi ha instal·lat–, això és gravíssim. I qui diu que el PSOE és el mateix que el PP, o està molt equivocat o està enganyant. I mentre el PP depengui de Vox, i per raons electorals sembla que és així i que no canviarà tampoc amb el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo, això seguirà sent així. Per això és tan important que des de Catalunya exercim els màxims condicionants possibles.

És l’esportista competitiu al màxim. Es nota que ha estat jugador de bàsquet perquè és conscient que el partit no s’acaba en l’últim minut sinó que no s’acaba fins a l’últim segon, i que si cal es llançarà a terra per evitar que una pilota surti o bé es jugarà el triple decisiu en l’últim segon. Aquest esperit competitiu a vegades el porta a fer declaracions per esgarrapar l’últim vot sense tenir en compte que en un partit de bàsquet a vegades hi pot haver pròrroga o que cal vigilar les faltes personals amb les quals arribes al final de l’últim quart del partit, i ell ho juga tot sempre com si visqués l’últim segon. Les seves contradiccions –dir que no governarà amb Podem perquè li trauria el son, dir que no pactarà mai amb EH Bildu, dir que no reformarà el Codi Penal...– s’expliquen per la ultracompetitivitat d’un exjugador de bàsquet que ha viscut molts últims segons i que ha fet moltes cistelles decisives en l’últim segon. I això deu ser com una droga: si guanyes molts partits en l’últim segon et pots arribar a creure que sempre els guanyaràs en l’últim segon. I això no sempre és així.

No ho havia vist mai aquí. Havia vist la interferència del Tribunal Constitucional al Parlament basc i al Parlament de Catalunya. I és cert que cadascú s’ho mira des de la proximitat, perquè nosaltres ara critiquem alguns espanyols que van col·laborar en el que va passar al Parlament de Catalunya o bé que no ho van denunciar prou, però els catalans ens hem d’aplicar autocrítica, perquè quan va passar al Parlament basc potser ens va quedar una mica lluny i no ho vam criticar prou i no ens hi vam solidaritzar prou. Que se’ns prohibeixi debatre i votar unes esmenes amb caràcter previ perquè hipotèticament són inconstitucionals no ho havia vist mai, però és que en onze anys a Madrid també he vist coses que no em podia imaginar viure mai. L’octubre del 2017 era diputat però vaig ser al Senat en la sessió que aprovava l’aplicació de l’article 155, i no m’ho podia haver imaginat mai que s’apliqués el 155 i amb aquella duresa.

No cal que Pegasus em busqui improperis al mòbil, he estat molt clar des de la tribuna del Congrés! [riu] És una situació molt singular que s’ha de resoldre i fer una reflexió profunda perquè no torni a passar, perquè això també interessa als diputats del PP, també ells poden veure afectats els seus drets en algun moment. El PP també va legislar d’aquesta manera tan poc ortodoxa d’introduir esmenes en un projecte de llei que no té res a veure amb el contingut del text i el PSOE ho va impugnar i el Tribunal Constitucional va donar la raó al PSOE ex post. El recurs al TC ha de ser sempre ex post i no ex ante per evitar prèviament debats d’esmenes.

Sí... Crec que ell no va estar gaire afortunat, perquè en una setmana en què se’ns qüestionava la nostra capacitat com a diputats i denuncies això des de la tribuna, que el vicepresident primer del Congrés no et deixi continuar i t’amonesti per una qüestió de formes, de desviar-te del tema de l’ordre del dia... Va tenir la mateixa actitud cap a mi que el Tribunal Constitucional envers tots els diputats. El més greu aquell dia no era la forma, era el fons.

En aquest moment no estic en això. Ja en les últimes eleccions havia fet la meva trajectòria i la meva idea en deixar de ser alcalde era acabar aquesta legislatura a Madrid i incorporar-me a la meva activitat professional privada. Jo no soc dels que diuen que no són polítics; no, no, jo soc polític. Però abans tenia una vida professional i un despatx que vaig posar en marxa i vull acabar la meva activitat al meu despatx. El meu plantejament és aquest. I no sé si els que hi som ajudem a sortir de la situació i si això no hauria de passar per gent nova; si tingués la sensació de poder aportar un valor afegit o bé ajudar a desencallar, m’ho podria replantejar... És un tema de sentir-te útil més que de sigles, i també hi ha un component personal. Fa vint anys que soc en cartells electorals. La meva quota de servei públic i de representació i de compromís polític la dono per complerta. Ara, això no vol dir que el dia que deixi de ser diputat deixi la política; el meu compromís polític el tindré i es pot tenir des d’un partit o des d’una entitat o associació. Jo em sento polititzat en el bon sentit de la paraula i tant de bo ens poguéssim retrobar d’alguna manera els que hem compartit tradició política.