Una mica per casualitat. Vaig entrar a treballar en una agència de Barcelona de molt jove i era el noi dels encàrrecs. Després del servei militar vaig fer la carrera a la UB, perquè és una professió que requereix un títol universitari. A Europa, l’Estat espanyol és un dels països que tenen més regulada aquesta professió. A banda de la policia, legalment ningú pot investigar una altra persona, els únics que podem fer-ho som nosaltres, sempre que l’encàrrec sigui legal. No podem investigar una veïna però sí una relació empresa-treballador, pare-fill, pare-cònjuge o entre cònjuges. Hi ha d’haver un vincle. Si hi és, som els únics, a banda de la policia, que podem investigar.

A banda del que et puguin ensenyar a la universitat, sobretot, sentit de l’observació, intentar lligar caps.

Primer ve l’encàrrec, el detectiu s’assegura que sigui legal, i un cop està legalitzat, hi ha dues maneres de treballar. Una és al carrer. El control i seguiment et dona molta informació del que la persona investigada està fent o farà. I després el que nosaltres diem investigacions paral·leles, que poden ser escorcolls, documents, preguntes a altres persones...

De quan vaig començar fins ara, és molt diferent. Jo ja porto 33 anys en la professió. Nosaltres vam començar que pràcticament la informàtica no tenia cap rellevància, fèiem servir una màquina d’escriure. Avui en dia, sense un ordinador o un telèfon mòbil no fa res, un detectiu. També vaig començar sense mòbil, anava a les cabines telefòniques. La nostra feina és estar tot el dia trucant. Havies de sortir de casa amb monedes per tenir canvi per poder fer les trucades. Això ha canviat radicalment. I les investigacions també. El tema de la infidelitat ja quasi és irrellevant en la nostra feina. I ara hi ha moltes investigacions que abans eren de carrer i avui en dia el carrer pot ser Facebook o Instagram.

Sí. Sobretot hi ha molta gent que li agrada tenir rellevància a les xarxes socials i hi entres i veus de tot. Persones amb baixes laborals que diuen que aniran a ballar i estan de baixa perquè van coixes, i t’estan dient que estan quedant per anar a ballar dissabte. Et donen la feina feta!

Molt. Pensa que també anem a judicis. Actuem com a pèrits. Testifiquem en temes de custòdia. D’aquests casos en fem bastants. Estàs davant d’un jutge amb un informe. L’ètica és molt important.

Sí. A nosaltres moltes vegades ens confonen quan parlen, per exemple, de Villarejo i d’espies. Ens va fer molt mal Método 3, perquè aquesta agència de detectius va treballar per a espies, per a Villarejo. Nosaltres no som espies, no espiem res. L’únic que fem és aportació de proves legals per a procediments legals, tant en tema laboral, mercantil, matrimonial..., o sigui, de judicis. Un client necessita demostrar una sèrie de coses que estan passant i nosaltres som la seva eina. No espiem. És que, a més, és il·legal.

Més, el laboral. Control de baixes, de lesions, de seqüeles d’accidents per a companyies d’assegurances, mútues... Persones que estan de baixa i hi ha sospites que no l’estan complint com ho haurien d’estar fent, a casa, recuperant-se o fent rehabilitació. L’altre tema que tenim és el familiar, però no d’infidelitat com era abans, sinó de pensions. Gent que diu que no té diners perquè no treballa i està treballant en negre i no passa la pensió, nens que no estan ben cuidats quan té la custòdia qui sigui... I després hi ha casos estranys, localitzacions estranyes de persones desaparegudes... El 90% del que fem és tema civil, i quan toquem un tema penal hem de demanar permís al jutge per investigar.

Quan no hi ha un interès legítim. Per exemple: “He conegut una noia en una discoteca i m’agradaria saber on viu, a què es dedica, quins horaris té, perquè així un dia me la trobaré pel carrer...” Això és vigilar una persona. No té dret a fer-ho. Ara, si em ve el marit i em diu que ho vol fer, sí que tinc interès legítim. O que vol vigilar el seu fill, encara que sigui major d’edat. Això és legal.

Has tocat la frontera. És complicat. Depèn, ho hem de valorar. Si a mi em ve una persona i em diu: “He conegut algú per Tinder i m’agradaria saber qui és”, no es pot fer. Ara, per exemple, un tema que sí que hem fet: “He conegut una persona, hi he tingut una relació, m’ha demanat diners, crec que m’ha estafat perquè ha desaparegut, no la trobo.” Llavors pot anar a la policia o ens pot demanar a nosaltres que ho investiguem.

Sí, hi ha uns estereotips. Hi ha gent, sobretot la que desconeix més la professió, que es pensa que contracta un James Bond. Nosaltres no som espies, nosaltres no fem coses rares, només fem informes que tinguin validesa legal, o sigui que puguin ser aportats, si no tampoc té sentit.

Sí, de fet, a la carrera hi ha moltes assignatures de psicologia i de psiquiatria forense per analitzar sobretot els perfils psicològics de les persones. Inclús del mateix client, que a vegades veus que t’està explicant una història que no té coherència. Sempre ho investiguem, perquè un de cada cent és veritat, que et venen amb una cosa estrambòtica i després resulta que l’home té raó, per això mai no diem que no, però a vegades ja veus que és una persona que té un problema.

L’advocat és la nostra base de client, juntament amb l’empresa. Els ajudem molt. Ens diuen què volen demostrar, les proves que necessiten portar al jutjat.

Bé, perquè són dues carreres que, si en fas una, amb un any més de pont, també tens l’altra. Compte que la gent confon criminologia amb criminalística. Criminalística serien empremtes, anàlisis, forenses... La criminologia és sociologia. És l’estudi dels delictes, del crim a la societat. De criminòlegs en trobaràs a les presons i als serveis socials dels ajuntaments. A la criminologia no m’hi he dedicat mai però crec que és bo que un detectiu sigui criminòleg perquè li dona una base científica de tipus social i tindrà una base professional més sòlida.

La criminologia no tindrà cap problema, és sobretot treball en l’àmbit públic. I el futur de la investigació privada, canviant. Els fonaments bàsics sempre seran els mateixos: problemes laborals, familiars, de contractes... Crec que la tecnologia ens afecta, però no arriba a tant perquè pogués arribar a suprimir aquesta professió, en la qual sempre hi ha un component que ha de ser humà. Sí que potser la tecnologia canviarà molt i el detectiu d’aquí a trenta anys tindrà unes eines diferents per treballar.

Que ho tingui molt clar. No és una professió tan fàcil ni tan pel·liculera. No té res a veure amb les pel·lícules. Ha de ser una persona molt desperta, tenir molta paciència i, a la vegada, ser molt activa. Pots estar cinc hores aturat sense fer res i en cinc minuts ho has de fer tot. Són coses per a les quals has de tenir unes habilitats a banda de les que t’ensenyen a les universitats, han de ser pròpies, teves. He vist joves que han fet la carrera i no serveixen. Van fer-la amb una idea televisiva de la feina i després es troben que no és ben bé com a la televisió.