Fa mesos que les dades econòmiques i d’acti­vi­tat asse­nya­len una millora gene­ra­lit­zada dels nivells d’ocu­pació, espe­ci­al­ment pel que fa a l’ocu­pació juve­nil. Infor­mes recents, d’altra banda, iden­ti­fi­quen un des­cens de l’aban­do­na­ment esco­lar pre­ma­tur i, alhora, par­len d’un aug­ment de les pla­ces de for­mació pro­fes­si­o­nal, també en for­mat dual, una moda­li­tat que, per fi, va arre­lant dins el sis­tema edu­ca­tiu. La con­trac­tació inde­fi­nida també ha aug­men­tat, com es pre­veia, arran de la reforma labo­ral.

Tot ple­gat són bones notícies i ens en feli­ci­tem. Però són bones notícies si ens que­dem en la seva superfície. Si hi apro­fun­dim una mica, no ens és difícil tro­bar altres rea­li­tats que ens obli­guen a man­te­nir les aler­tes ence­ses.

Les dades gene­rals d’atur són les millors que hem tin­gut en molts anys, al vol­tant d’un 10% que ja es con­si­dera estruc­tu­ral. Però, si posem el focus en la taxa d’atur juve­nil, aquesta con­ti­nua man­te­nint-se al vol­tant del 25%, la qual cosa no és pas motiu d’ale­gria. El jovent con­ti­nua tenint difi­cul­tats, i mol­tes, per acce­dir al mer­cat labo­ral.

Les pla­ces de for­mació pro­fes­si­o­nal, tot i l’aug­ment, con­ti­nuen essent insu­fi­ci­ents, sobre­tot als cen­tres públics. Si volem que els i les joves con­tinuïn estu­di­ant, se’ls ha de pro­por­ci­o­nar la pos­si­bi­li­tat i l’opor­tu­ni­tat adi­ents, la qual cosa com­porta una pla­ni­fi­cació i una inversió impor­tant i com­plexa, que no es pot impro­vi­sar. Espe­rem que aquest aug­ment, ara ini­ciat, no s’aturi i es pro­jecti durant els pro­pers anys. No fer-ho és dei­xar el jovent a l’esta­cada.

En relació amb els can­vis que ha produït la reforma labo­ral, cal tenir clar que l’aug­ment de con­trac­tes inde­fi­nits, per se, no con­ver­teix el mer­cat labo­ral, necessària­ment, en un mer­cat més esta­ble. En el cas de llocs de tre­ball poc qua­li­fi­cats, als quals acce­dei­xen les per­so­nes ate­ses per les enti­tats soci­als, s’ha per­ce­but un aug­ment de períodes de prova de fins a sis mesos i de per­so­nes que “no els superen”. Un cas evi­dent de la vella dita “feta la llei, feta la trampa”, amb el greuge psi­cològic evi­dent que suposa per a les per­so­nes aquesta teòrica “no superació” de les seves tas­ques. Caldrà veure com evo­lu­ci­ona i estar-hi molt a sobre.

Pel que fa específica­ment a les polítiques acti­ves d’ocu­pació juve­nil, s’ha de reconèixer l’encert a l’hora de valo­rar com a èxit el retorn al sis­tema edu­ca­tiu del jovent. Un dels grans rep­tes que afron­ten, però, és com obrir camí als i les joves que s’han que­dat fora dels cir­cuits d’ense­nya­ment i joven­tut. Són joves des­en­can­tats amb allò cone­gut fins ara –l’ins­ti­tut-, que no par­ti­ci­pen en el tei­xit comu­ni­tari, que no saben com redi­ri­gir la seva vida cap a un futur que veuen molt incert i a qui els costa con­nec­tar-se al món dels adults. En aquest sen­tit, cal que les pro­pos­tes que els fem siguin molt fle­xi­bles; hem de tre­ba­llar amb ells de manera que se’ls pugui vin­cu­lar a un model dife­rent del que han cone­gut fins ara i del qual han que­dat exclo­sos/es. Les experiències dels cen­tres de noves opor­tu­ni­tats i simi­lars serien una bona pràctica en aquest sen­tit. El pro­grama Sin­gu­lars, per exem­ple, per­met res­ca­tar alguns d’aquests joves i vin­cu­lar-los de nou al sis­tema edu­ca­tiu, amb un tre­ball també inten­siu a títol per­so­nal i comu­ni­tari.