Fa mesos que les dades econòmiques i d’activitat assenyalen una millora generalitzada dels nivells d’ocupació, especialment pel que fa a l’ocupació juvenil. Informes recents, d’altra banda, identifiquen un descens de l’abandonament escolar prematur i, alhora, parlen d’un augment de les places de formació professional, també en format dual, una modalitat que, per fi, va arrelant dins el sistema educatiu. La contractació indefinida també ha augmentat, com es preveia, arran de la reforma laboral.

Tot plegat són bones notícies i ens en felicitem. Però són bones notícies si ens quedem en la seva superfície. Si hi aprofundim una mica, no ens és difícil trobar altres realitats que ens obliguen a mantenir les alertes enceses.

Les dades generals d’atur són les millors que hem tingut en molts anys, al voltant d’un 10% que ja es considera estructural. Però, si posem el focus en la taxa d’atur juvenil, aquesta continua mantenint-se al voltant del 25%, la qual cosa no és pas motiu d’alegria. El jovent continua tenint dificultats, i moltes, per accedir al mercat laboral.

Les places de formació professional, tot i l’augment, continuen essent insuficients, sobretot als centres públics. Si volem que els i les joves continuïn estudiant, se’ls ha de proporcionar la possibilitat i l’oportunitat adients, la qual cosa comporta una planificació i una inversió important i complexa, que no es pot improvisar. Esperem que aquest augment, ara iniciat, no s’aturi i es projecti durant els propers anys. No fer-ho és deixar el jovent a l’estacada.

En relació amb els canvis que ha produït la reforma laboral, cal tenir clar que l’augment de contractes indefinits, per se, no converteix el mercat laboral, necessàriament, en un mercat més estable. En el cas de llocs de treball poc qualificats, als quals accedeixen les persones ateses per les entitats socials, s’ha percebut un augment de períodes de prova de fins a sis mesos i de persones que “no els superen”. Un cas evident de la vella dita “feta la llei, feta la trampa”, amb el greuge psicològic evident que suposa per a les persones aquesta teòrica “no superació” de les seves tasques. Caldrà veure com evoluciona i estar-hi molt a sobre.

Pel que fa específicament a les polítiques actives d’ocupació juvenil, s’ha de reconèixer l’encert a l’hora de valorar com a èxit el retorn al sistema educatiu del jovent. Un dels grans reptes que afronten, però, és com obrir camí als i les joves que s’han quedat fora dels circuits d’ensenyament i joventut. Són joves desencantats amb allò conegut fins ara –l’institut-, que no participen en el teixit comunitari, que no saben com redirigir la seva vida cap a un futur que veuen molt incert i a qui els costa connectar-se al món dels adults. En aquest sentit, cal que les propostes que els fem siguin molt flexibles; hem de treballar amb ells de manera que se’ls pugui vincular a un model diferent del que han conegut fins ara i del qual han quedat exclosos/es. Les experiències dels centres de noves oportunitats i similars serien una bona pràctica en aquest sentit. El programa Singulars, per exemple, permet rescatar alguns d’aquests joves i vincular-los de nou al sistema educatiu, amb un treball també intensiu a títol personal i comunitari.