Com va recordar l’actriu i ballarina sevillana Verónica Morales, després d’haver ballat la sevillana En libertad com a cloenda oficial del concert de divendres passat a La Planeta ( Festival Neu! ), abans dels bisos, la trobada entre el cantaor gironí Jordi Fornells i el guitarrista barceloní Mario Mas va tenir lloc una nit de ja fa uns quants anys a La Penyora, el desaparegut i enyorat restaurant del carrer Nou del Teatre de Girona. La Penyora ha estat i encara és –gràcies a la passió inesgotable dels seus antics responsables, Lluís Llamas i Consol Ribas, canalitzada a través de festivals com ara el Pepe Sales i el penitenciari El Patio– un nucli cultural que ha propiciat aquest tipus de trobades entre artistes, inimaginables en altres circumstàncies.

Aquella trobada amb art i ànima entre Fornells i Mas s’ha concretat en el projecte La ‘O’, que és un disc però també un documental i, encara anant més enllà, tot un univers creatiu en què conflueixen també l’escultura, la pintura, la poesia i la dansa, sota una premissa bàsica: “Les persones i les cançons anem i venim”, com va dir Fornells. Un bon exemple dels viatges transoceànics que articulen La ‘O’ és justament En libertad: composta per dos prolífics compositors de sevillanes, Manuel Garrido i José Manuel Moya, va ser adaptada pels xilens Inti-Illimani durant el seu exili europeu, sense ser conscients que al seu país s’havia convertit en un himne contra la dictadura de Pinochet.

Amb veus, guitarres i percussions, Fornells i Mas van interpretar les vuit cançons incloses al disc –encara està fent cua a les col·lapsades fàbriques de vinils, però se’n podia fer la reserva al final del concert– en el mateix ordre en què han estat editades, començant per El cante no tiene llave i altres composicions pròpies inspirades en cants i sonoritats ancestrals de diferents punts de la península Ibèrica, juntament amb adaptacions poètiques com ara El canvi, de Miquel Bauçà –que van crear justament per al Pepe Sales dedicat a l’autor mallorquí–, o Casida de las palomas oscuras, de Lorca, que Paco Ibáñez va musicar des de l’exili. Entre totes dues va sonar Las dos lenguas de la luna –un dels dos temes que ja es poden escoltar a les plataformes –, preciosa cançó amb lletra de l’artista Xavier de Torres, que també la va cantar amb el duet, a més de contribuir al conjunt escènic amb una escultura, una pintura i alguns versos, en una nit que va respirar art en llibertat per tots costats i que hauria de ser l’inici d’una gran travessia.