Societat

Famílies el temps que calgui

Hi ha 5.000 infants i joves tutelats per l’administració residint en centres

Compten tenir més famílies d’acollida, sobretot per a infants menors de 6 anys

Reclamen millorar l’acompanyament en el procés

La realitat és que l’acolliment familiar no creix des de fa anys

Hi ha infants i joves en situacions difícils en què les seves famílies no en poden tenir cura i aleshores l’administració n’assumeix la tutela. A Catalunya, fins al novembre del 2022, es trobaven en aquesta situació 8.647 menors, dels quals la majoria resideixen en centres d’acollida o en centres residencials d’acció educativa (CRAE), dependents de l’administració. “Són molts infants i en tenim 205 que tenen menys de sis anys, quan l’obligació imperativa és que puguin estar amb una altra família”, reconeix el nou director de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), Josep Maria Forné, que amb els canvis de govern assumeix el repte de reforçar l’acolliment com a mesura de protecció.

En el darrer informe sobre infància, la síndica de greuges alertava a final d’any que s’havia incrementat un 19,6% el nombre d’infants i adolescents amb expedient obert a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Dgaia) per situació de risc greu (de 5.399 a 6.456), i també un 94,3% el nombre d’infants i adolescents en estudi per possible situació de desemparament (de 1.726 a 3.353).

A Catalunya hi ha 5.015 menors residint en centres d’acollida (57,9%), on, segons Forné, es fa una tasca a càrrec dels professionals i educadors per oferir un bon entorn i l’atenció i afecte a aquests menors que per diferents circumstàncies han estat separats dels seus progenitors. “S’ha de desestigmatitzar” aquests espais d’acollida, indica el director de l’ICAA, que destaca l’esforç dels equips de protecció a la infància i l’adolescència que determinen la mesura més idònia per a aquests menors desemparats o que han estat víctima de maltractaments. “Hi ha un treball amb la família biològica i en la prevenció”, assegura Forné, per mirar que l’entrada en un centre residencial sigui l’últim recurs per a l’infant i abans pugui comptar amb una família d’acollida o que se’n puguin fer càrrec familiars propers.

La realitat, però, és que tot i les polítiques d’infància en l’àmbit de la protecció, l’acolliment familiar, que és el més adequat per garantir el benestar dels infants, no creix des de fa anys. A Catalunya, segons les últimes dades, hi ha 879 famílies acollidores comptant les 129 que fan les acollides de caps de setmana i vacances d’infants que resideixen en centres. “Hi ha una complexitat en l’acolliment perquè mentre l’infant està tutelat es treballa amb la família biològica perquè hi pugui retornar”, explica Forné, que reconeix que aquest “horitzó del retorn” pot frenar algunes famílies. “Ens obliga a repensar els models com el d’acolliment amb famílies especialitzades”, apunta el director de l’ICAA per reforçar aquest model en què famílies acollidores que són professionals de l’àmbit social es fan càrrec d’infants amb necessitats especials. “Són els infants amb discapacitats o problemes de conducta i, sobretot, com més grans són, més costa trobar família”, explica Forné, que considera que s’ha de “diversificar al màxim” les modalitats per adaptar-se a la disponibilitat dels que amb un gest voluntari i solidari decideixen acollir.

L’endemà mateix que es trobés a Barcelona el nadó abandonat al carrer, en un dels dies més gèlids de l’any, la DGAIA podia assignar una família d’urgència d’acollida. Aquesta és una modalitat d’emergència en què les famílies acullen nadons o infants menors de sis anys durant un període breu, de com a mínim sis mesos, temps en què l’administració fa la diagnosi sobre un possible retorn, un acolliment de més llarga durada o es decideix donar en adopció. Hi ha famílies, però, que opten per fer acolliments simples o permanents, de fins a dos anys o més, en què la convivència i la relació amb la família biològica es pot allargar durant anys i molts infants passen a ser joves o els més grans assoleixen la majoria d’edat, quan sense la tutela han de decidir si es volen quedar amb la família. L’acolliment, en qualsevol de les modalitats, dona l’oportunitat a aquests infants i joves a créixer i desenvolupar-se en un entorn més favorable i amb els vincles afectius per garantir el seu benestar.

El sistema de protecció a la infància prioritza que els menors de 6 anys no vagin a centres residencials, però les xifres indiquen tot el contrari (mentre que el 2020 eren 123, avui dia en són 205). “La llei ens obliga a buscar recursos pel que representa de benefici per a ells en aquesta etapa de la vida”, reconeix Forné, que també assenyala com a prioritat el reforç de les mentories a tots els joves que vulguin tenir l’acompanyament d’adults que es converteixen en referents a fora.

LES FRASES

La complexitat en l’acolliment hi és perquè mentre fem la tutela es treballa amb la família biològica perquè hi pugui retornar
Ens obliga a repensar els models com el d’acolliment amb famílies especialitzades
Josep Maria Forné
director de l’institut català de l’acolliment i adopció

“La prioritat és vetllar pels infants però també cuidar les famílies i els professionals”

Toni Rubio és educador social en un CRAE i pare d’acollida a través del que es coneix com a unitat convencional d’acció educativa (UCAE). Es tracta d’acolliments de grups de germans o d’infants amb necessitats especials que s’assignen a famílies en què algun dels membres té formació i experiència en matèria d’infància i adolescència. En el seu cas, ell i la seva parella, la Rosa, que també és educadora social, van acollir el 2010 tres germanes i una nena amb una discapacitat que quan va arribar a la majoria d’edat va retornar amb la seva mare biològica. “La prioritat és vetllar pels infants però també cuidar les famílies i els professionals”, defensa aquest educador, que lamenta que des de l’administració s’hagi deixat “en l’oblit” un recurs com són els UCAE. Rubio, que és de les primeres famílies que van fer aquest tipus d’acollida, denuncia el malestar perquè l’ICAA i la Dgaia es van fer enrere en el compromís de contractar els professionals i van passar a rebre una prestació. “Mantenim converses per buscar-hi una sortida”, diu convençut l’educador sobre un model en què “s’havien posat moltes esperances i està abandonat”. Segons explica, la seva experiència ha estat un cas d’èxit satisfet on els tres germans, la més gran ara major d’edat, continuen estudiant i amb “bons resultats”. Com a educador té clar que “no és el mateix un nen d’acollida que en un centre”, on els infants han d’adaptar-se a la manera de fer de diferents tutors. “La família som un bon referent mentre la seva situació no millora i tenim clar que no són nostres”, diu el pare d’acollida, que al llarg d’aquests anys ha mantingut, sempre que ho han volgut els germans, la relació amb els pares biològics. Explica que van decidir ser pares d’acollida ja de grans, quan els seus fills biològics ja eren independents. “Als centres n’hi ha massa i de molt petits; no s’hauria de permetre, perquè la primera infància és bàsica”, diu, sense oblidar que l’acollida suposa “un estalvi” per a l’administració i que només cal voluntat política i cuidar les famílies acollidores.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.