Que el pre­si­dent Pedro Sánchez pensés en ell el gener del 2020 com el seu minis­tre de Sani­tat no va diluir la mirada de menys­preu entre els rivals. El sub­text: era esco­llit per a un minis­teri amb com­petències trans­fe­ri­des a les comu­ni­tats. I que Sánchez des­vestís el seu minis­tre de Sani­tat el gener del 2021 en plena pandèmia per ves­tir un can­di­dat del PSC a la Gene­ra­li­tat no va fre­nar el des­deny. El sub­text: ell des­cen­dia de divisió i aban­do­nava els esta­dis madri­lenys per fer política a Cata­lu­nya men­tre que Miquel Iceta con­su­mava l’astúcia vital de ser per fi minis­tre i xiu­xi­ue­jar a l’ore­lla pre­si­den­cial. Entre aquests dos actes, el por­ta­veu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, que l’havia cone­gut a la taula de nego­ci­ació de la inves­ti­dura, anava con­tra cor­rent i va aler­tar els seus al car­rer Calàbria sobre el lide­ratge que ell intuïa. “En la nego­ci­ació Sal­va­dor Illa inter­ve­nia poc, obser­vava molt i ano­tava més. I no tinc cap pro­blema a dir que em sem­bla un gran polític i una bona per­sona. I és un tipus molt hàbil, ho vaig per­ce­bre de seguida en la pandèmia quan ell ja era minis­tre de Sani­tat i, en unes rodes de premsa com­pli­cadíssi­mes, feia una cosa molt revo­lu­cionària davant d’un micròfon: ser nor­mal. I recordo que vaig avi­sar les com­pa­nyes i els com­panys d’ERC: «Compte! Aquí tenim algú que està crei­xent molt.» I va gua­nyar les elec­ci­ons a Cata­lu­nya”, relata Rufián.

Si Rufián –tan poc sec­tari que és l’únic polític capaç de tenir en una taula de l’hotel Ritz de Madrid Mertxe Aiz­pu­rua (Bildu) i Caye­tano Martínez de Irujo (Casa d’Alba)– va ser escol­tat pels seus, cap audi­to­ria ho reve­larà, però des d’ahir tot­hom està avi­sat que Illa no és un acci­dent sinó un pro­ta­go­nista con­tra­cul­tu­ral. Gua­nyar les elec­ci­ons amb 33 escons –empa­tant a 33 amb ERC–, ser líder de l’opo­sició al Par­la­ment davant un govern ERC-Junts i al final nego­ciar i votar els pres­su­pos­tos del govern en soli­tari d’ERC és una acrobàcia mai vista que col·lap­sa­ria un mar­ca­dor electrònic com el de Nadia Coma­neci a Mon­treal 1976. Algú s’ima­gina Feijóo gua­nyant les elec­ci­ons per vots en un empat a 120 escons amb Sánchez, accep­tant lide­rar l’opo­sició i que el PP al final res­catés el pre­si­dent soci­a­lista amb el vot a favor del pres­su­post? La nega­tiva és tan evi­dent que ahir el minis­tre de Pre­sidència, Félix Bolaños, es feia aquesta pre­gunta retòrica en veu alta. “L’acord entre govern català i el PSC és una gran notícia per a Cata­lu­nya i per a Espa­nya. És una mos­tra de la Cata­lu­nya del futur, de la Cata­lu­nya de l’acord entre dife­rents. Adeu, blocs. Adeu, enfron­ta­ments (...) S’ima­gi­nen un líder de l’opo­sició a Espa­nya que fes opo­sició útil i que intentés fer apor­ta­ci­ons per millo­rar la vida? Doncs això és el que fa Sal­va­dor Illa a Cata­lu­nya, i és exac­ta­ment el que no fa Feijóo a Espa­nya”, va refle­xi­o­nar Bolaños.

El pro­blema d’ERC i del pre­si­dent Pere Ara­gonès és que con­vi­uen amb el PSOE i Illa en un exer­cici de bar­res asimètri­ques: ERC té 13 escons en un Congrés de 350 seients on el PSOE i Podem en sumen 155 (i poden recórrer al PNB, EH Bildu i el PDe­CAT), i al Par­la­ment el PSC mira ERC de tu a tu perquè té els matei­xos 33 escons i no hi ha sor­tida d’emergència a la vista. Mai un govern de la Gene­ra­li­tat havia sobre­vis­cut amb menys escons al Par­la­ment, 33 sobre 135, i mai una opo­sició havia obser­vat amb menys reverència qui té la clau de la Casa dels Canon­ges. La màgia dels vasos comu­ni­cants es va veure aviat en la comissió d’Inte­rior del Congrés, on ahir ERC es va empas­sar les reser­ves i va per­me­tre que la reforma de la llei mor­dassa salvés un tràmit deci­siu i es man­tin­gui viva sal­tant a la fase de ponència gràcies a 19 vots a favor (PSOE, Podem, ERC i PNB) davant 17 vots en con­tra (PP, Vox, Cs, EH Bildu i Junts) tot i que encara es manté “el cor repres­siu” del text, com ha aler­tat el dipu­tat Jon Iñarritu (EH Bildu). Si Sánchez albi­rava encara el risc d’alguna tur­bulència en l’últim any de legis­la­tura, des d’ahir ja sap que la nave­gació en la pre­sidència espa­nyola de torn de la UE a par­tir del juny serà amb bona mar. “El tri­par­tit (la renúncia) fa dos anys que el tenim (a Madrid). Avui s’ha ofi­ci­a­lit­zat a Cata­lu­nya”, denun­ci­ava la por­ta­veu de Junts al Congrés, Míriam Nogue­ras.

Si amb la Tran­sició hi ha discòrdia entre his­to­ri­a­dors sobre si va aca­bar el 1978 amb la Cons­ti­tució o el 1982 amb la victòria del PSOE, des d’ahir hi haurà veus que fixa­ran en l’1 de febrer del 2023 la fi real de l’arti­cle 155. I si uns podran dir que en aquest temps difús van pagar el preu de la impo­pu­la­ri­tat dels indults, uns altres podran dir que van pagar el preu impo­pu­lar del Hard Rock al Camp de Tar­ra­gona i de la B-40 forçats per un líder con­tra­cul­tu­ral. El 52% i la política de blocs han mort. Si el públic pre­mia Illa per la demo­lició de la uni­tat inde­pen­den­tista i pels nous ponts bas­tits quan podia des­gas­tar el rival des del ran­cor, les urnes del 2025 ho diran. Illa pot­ser va dei­xar el minis­teri sense aca­bar la vacu­nació amb la dosi de reforç, però ha apor­tat anti­cos­sos perquè el cordó sani­tari al 155 sigui història.