Estem en una conjuntura de recuperació més lenta que la que esperàvem amb la postcovid. Hi ha hagut un conjunt de microcrisis que estan situant alguns països al llindar de la recessió. Tot i les millores interanuals, no podem fer una lectura objectiva de la situació sense tenir en compte els recursos que han arribat de la UE. Seria una fal·làcia intentar fer veure que tot es deu al fet que l’economia ha anat bé. Si no haguéssim tingut els Next Generation i tot el conjunt de recursos públics injectats al circulant de l’economia, la situació seria radicalment pitjor.

La reforma laboral ha comportat un canvi d’esquemes en la contractació que fa que les dades pretèrites no siguin comparables amb actuals. La figura del fix discontinu té un pes diferent. Ja fa mesos que estem denunciant que el sistema estadístic de l’atur registrat s’ha de modificar, perquè la persona fixa discontínua, quan no està treballant, donada de baixa a la SS i fins i tot rebent una prestació d’atur, se la considera que no està aturada i surt del càlcul. Té una expectativa de feina, però només això, fins al punt que l’empresa no està obligada a cridar-la si no hi ha un increment del volum de feina. Amb aquesta visió, no l’ajudarem a trobar feina, ni que millori la seva capacitació ni que s’incorpori al mercat. Farem polítiques actives errònies.

Si en un principi comptàvem unes 20.000 persones, en aquests moments les xifrem a prop de 40.000.

A una petita empresa de consum intensiu d’energia elèctrica, a la qual la factura se li ha incrementat exponencialment, que li diguin que en un període de tres anys ha d’apujar salaris un 16,8%... Això no ho aguanta cap compte de resultats. No s’ha pactat el conveni pensant en les pimes d’aquest país. Hauria calgut introduir indicadors raonables en la negociació, agafant la calculadora del petit empresari, que sempre és una Casio barateta, però que fa bé els números, i ajustar-ho tot al principi de realitat. No s’han indexat els increments a indicadors de productivitat i rendibilitat.

A Espanya no s’ha produït una transició política en l’àmbit econòmic. Es va fer en el sentit més polític, amb la democràcia, amb una llei orgànica de drets sindicals i mecanismes de protecció i de representació. Es va intentar construir una economia social de mercat, com en altres països europeus, amb un espai de diàleg social. Però no s’han aplicat normes perquè els empresaris tinguem una representació democràtica equivalent als sindicats. No hi ha sistema de càlcul que doni representativitat a les mipimes, és a dir, les pimes incloent-hi les microempreses, que no són presents amb veu pròpia i singularitzada. En l’espai de representació estatal, Cepyme se suposa que hauria de fer aquest paper, però no coneixem cap posició de Cepyme diferent de la CEOE, la patronal on està integrada.

Seria un aprovat alt, però no passaria del 6. És cert que tenim una de les inflacions més baixes d’Europa, i això ens dona un nivell de competitivitat notable i ens obre expectatives a escala internacional. Però els encariments en el cabàs del mercat han estat sobretot per la demora en la presa de decisions. Se’n van prendre després de vacances i hauria calgut prendre’n al març. Si s’hagués fet això ara l’IPC estaria més a prop del 2%.

La culpa dels encariments de l’alimentació no és de les petites i mitjanes empreses. La culpa és dels retards d’Europa a autoritzar els estats perquè apliquessin mesures i també del govern de l’Estat per no haver fet totes les accions que calia, com ara ampliar la reducció de l’IVA a la carn i el peix, productes essencials per a l’equilibri dietètic de la població, o l’establiment d’una tarifa energètica diferenciada per a les petites i mitjanes empreses. Hauria estat un moment idoni per equilibrar les factures de botiguers de tota mena, dels forners... que tenen un consum energètic intensiu i que haurien pogut equilibrar les seves factures amb les dels seus competidors europeus.

Una mesura que qüestionem moltíssim és el pla pilot de la renda bàsica universal. Perquè va en contra del concepte que el treball és la millor política social. Amb els dèficits que tenim ens sembla irracional invertir tants milions en un pla pilot per experimentar, amb les mancances que tenim en recerca, dependència, ensenyament, sanitat... No és raonable.