Societat

“Ma mare és aquí sota i no ve ningú”

El volum de destrucció impossibilita que els rescatadors ajudin a temps totes els famílies amb desapareguts

La guerra a Síria i les reserves d’Occident amb Al-Assad dificulten la resposta humanitària al país

Sen­tir la veu de la mare i no poder-hi fer res. La Nur­gul i altres veïns del seu barri, a la ciu­tat turca d’Anti­o­quia, ho havien inten­tat tot, però amb la força dels seus braços no n’hi havia prou. La dona havia que­dat atra­pada a sota d’un munt de ciment. “Si poguéssim aixe­car aquesta llosa hi arri­baríem”, lamen­tava la seva filla. Sense el suport d’equips de res­cat i de maquinària apro­pi­ada, l’objec­tiu era una qui­mera. “Té setanta anys, no podrà aguan­tar gaire més”, lamen­tava la Nur­gul en decla­ra­ci­ons a AP.

Casos com el de la Nur­gul i la seva mare enter­rada en vida sota la runa es pro­pa­guen per Anti­o­quia i per Hatay, la província turca de la qual és capi­tal. Les auto­ri­tats del país comp­ta­bi­lit­zen que aquesta part de la geo­gra­fia turca, pròxima a l’epi­cen­tre del cata­clisme, ha patit l’ender­ro­ca­ment de 1.500 edi­fi­cis. Molts resi­dents de Hatay asse­gu­ren tenir éssers esti­mats soter­rats sota el ciment men­tre els equips de res­cat no apa­rei­xen.

Deniz, un altre veí de la zona, adme­tia a la premsa la seva des­es­pe­ració. “Aquí no ve ningú”, deia davant dels micròfons. “Estem devas­tats”, repe­tia. “Ens cri­den ‘sal­veu-nos’, però no els podem aju­dar. Com ho farem? Aquí no ha vin­gut ningú”, insis­tia.

A Idlib, al nord-oest de Síria, en Muham­mad s’expres­sava ater­rat entre llàgri­mes: “La casa oscil·lava com les ones del mar.” Aquest sirià, que va fugir de la seva Homs natal amb els seus vuit fills per dei­xar enrere la guerra, explica que “la casa va començar a esmi­co­lar-se” men­tre sor­tien de l’edi­fici. Va resul­tar ferit men­tre pro­te­gia la seva neta. Dues famílies no van aban­do­nar l’immo­ble a temps

La guerra a Síria també esquitxa la res­posta huma­nitària que ha de socórrer els siri­ans. Al nord-oest del país, el dar­rer bastió de resistència con­tra el règim de Bai­xar al-Assad, els resi­dents tenen el suport d’orga­nit­za­ci­ons huma­nitàries no gover­na­men­tals com els Cas­cos Blancs siri­ans. Aquests grups, però, tenen la difi­cul­tat de rebre ajuda huma­nitària a través de la fron­te­rera Tur­quia, on les car­re­te­res del sud del país han tin­gut des­tros­ses.

La situ­ació a la major part del país, ja sota con­trol de Damasc, és ben dife­rent. El règim d’Al-Assad exi­geix que tota assistència envi­ada des de l’estran­ger passi abans per les seves mans. Els envi­a­ments ante­ri­ors que s’han fet des de l’estran­ger en altres cri­sis com la guerra i a la pandèmia s’han per­dut sense arri­bar als seus des­ti­na­ta­ris. Bona part de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal encara veu Damasc com un règim pària que cas­ti­guen amb san­ci­ons. Occi­dent és reti­cent a enviar ajuda huma­nitària a través d’Al-Assad i ja han fet saber que el sisme no ho can­viarà.

Men­tres­tant, el pànic i la manca de pro­vi­si­ons bàsiques es feien pale­sos als dos cos­tats de la fron­tera. “Quan et dic que això és el pit­jor que hem vist, ho dic de debò”, deia a la premsa un metge sirià amb anys de guerra a l’esquena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.