Cada any, quan arribava el paper de la renovació de la beca, a casa era una festa. Sense aquest suport econòmic, hauria hagut de deixar els estudis. Havia d’obtenir bons resultats per força, però és que m’agradava molt fer-ho i m’hi esforçava molt.

Això ho diem sovint als nens, però no és ben cert. A vegades l’esforç no és suficient i n’hem de ser ben conscients. Som diversos.

M’estimulaven molt els canvis, pel que suposaven de diversificació de metodologies, de continguts i de maneres d’enfocar la feina.

Ser directora, o de l’equip directiu, tenia sentit perquè m’oferia la possibilitat d’incidir a millorar l’oferta educativa global del centre, la possibilitat de generar canvis positius en els equips educatius, d’introduir noves dinàmiques... Passa, però, que qui es presenta amb programes innovadors per remoure el centre, té assegurades les resistències per moltes bandes. I no tothom se sent amb ànims per afrontar-les. Jo vaig tenir equip i il·lusió cada vegada, i no va anar malament.

Sí, sempre m’ha semblat que la feina de tutora és clau, perquè permet crear un vincle molt diferent amb els alumnes. Ells volen sentir que tu te n’ocupes i que et preocupes per ells, et donen crèdit a l’hora d’orientar-los. És cert que no tens prou temps per realitzar-la, però és una tasca apassionant i molt gratificant.

L’interès dels pares és que el fill estigui bé a l’escola i a l’institut. Connectar amb les famílies és bàsic i és funció del tutor. Els tutors són una part essencial de l’èxit d’un centre i penso que és una de les tasques dels equips de direcció, crear un equip de tutors potent. I no és fàcil saber ajudar les famílies quan el fill o filla té dificultats.

Arribem a considerar normal haver d’anar a classes de suport, quan no ho hauria de ser. El temps que passen els alumnes a l’escola hauria de ser suficient a primària; a secundària, hi podria haver una estona de treball individual extra, però penso que no hauria de ser una exercitació i repetició d’exercicis treballats a classe. Donar als deures a casa un pes important en l’aprenentatge genera encara més desigualtat, ja que hi ha entorns familiars que són més favorables que d’altres.

Ho comparteixo. El millor professorat hauria de treballar a l’ESO. Professorat optimista, amb empenta, que cregui en la seva capacitat d’obtenir el màxim dels alumnes, amb molt bones habilitats comunicatives i relacionals, amb expectatives positives sobre les capacitats dels nois i noies, ja que tenen un efecte directe en la qualitat de l’ensenyament que rep l’alumnat.

Ha de ser un professional responsable. I si s’adona que no pot, que no en sap, que les situacions el superen i li creen malestar, que no pot avançar professionalment, honestament crec que en aquest cas hauria de plegar.

La importància de poder dedicar un temps a pensar en el que fem. L’institut és una maquinària imparable que et porta a fer, a tornar a fer i a fer encara més, sense gaire reflexió sobre on et porta aquest fer. M’atreveixo a dir que no tenim temps justament perquè en perdem molt, sovint en reunions interminables en què volem matar animals grossos amb matamosques.

Hauríem de saber ser més rigorosos, aturar-nos, no deixar que el dia a dia ens arrossegui i pensar en el que fem i en els resultats que obtenim. Llegir, estar més pendents dels resultats de les recerques, escoltar tota la gent que pensa sobre com ha de ser l’escola, que n’hi ha molta i que fa reflexions molt interessants.

Hi ha estudis seriosos que diuen que el món serà diferent. No podem fer el mateix que fa trenta anys quan l’objectiu final haurà de ser un altre. Ens encallem en discussions sobre aspectes que no són el nus del problema. No porta enlloc parlar del nombre d’alumnes per classe, de si és útil la repetició de curs, de si les classes han de ser magistrals o participatives, de si els nivells acadèmics baixen o pugen o de deures sí o no. Necessitem mirades amb molta més perspectiva. Aquestes discussions petites ens fan perdre el temps, ens col·lapsen, i no porten enlloc!

Quina escola, quin institut, necessitem per a aquest nou món en constant transformació? El sociòleg Manuel Castells diu que el 90% dels continguts que es donen a l’ESO els alumnes no els faran servir en les activitats professionals futures. Això no ha de tenir una traducció en l’elaboració dels currículums? També diu que els alumnes d’ESO d’ara canviaran quatre vegades de professió al llarg de la seva vida laboral. Als instituts encara es pregunta als estudiants que voldran ser quan siguin grans! L’agrupament per edat cronològica, en cursos tancats, amb un professor per matèria, amb uns horaris rígids..., no ens porta enlloc. Necessitem molta més flexibilitat en general: d’horaris, d’agrupaments, en el paper del professorat..., i partir decididament dels interessos de l’alumnat.

Doncs a mi em sembla que aquest canvi és una emergència. La crisi del sistema educatiu que tothom pregona és una situació sostinguda de fa temps i podria anar a pitjor. Necessitem reflexió i acció per canviar. També valentia per afrontar-ho i torno a reclamar optimisme, en necessitem.

Per mi, el departament erra el tret, perquè focalitza la renovació en aspectes tècnics de detall i fa massa complexos tots els procediments. És fàcil que el professorat acabi posant aquesta feina al calaix dels “requisits burocràtics”. Em preocupa no saber qui pensa com ha de ser l’educació d’aquest país més enllà del conseller de torn.