La primera evidència és una guerra d’agressió d’una potència internacional a un país tercer, en aquest cas Ucraïna. Aquesta és la lectura immediata, però, a mesura que va passant el temps, s’hi van afegint elements de complexitat. El primer, una resposta per part d’Occident molt reforçada en el marc de la defensa d’Ucraïna sense entrar mai en confrontació directa amb Rússia, perquè el perill d’escalada sempre ha estat present en les consideracions de qualsevol dels actors internacionals respecte d’aquesta guerra.

La Xina, una mica el mateix. Ha donat la idea d’estar al costat de Rússia en la lectura global d’aquest conflicte, però no s’hi ha volgut involucrar directament amb la provisió d’armament en el camp de batalla. També considera que és una guerra de vulneració de l’ordre internacional. Sí que considera, com Rússia, que és un ordre que cal revisar perquè no pot continuar sota el predomini d’Occident només, però no fins al punt de desestabilitzar-lo amb guerres d’invasió, com ara a Ucraïna.

No dona suport a la invasió, però, alhora, diu que és una guerra de desestabilització en matèria de preus de l’energia, aliments i fertilitzants i acusa Occident de menystenir-ne les conseqüències per a aquest sud global, com ja va passar amb la pandèmia. Veiem com, de cop, el món reforça la seva complexitat arran de la guerra, i com més duri, més complexitat s’hi afegirà.

Els europeus han reaccionat d’una manera inèdita. La provisió d’armament mitjançant fons europeus comuns a un país en conflicte era anatema en les crisis internacionals. I s’ha fet. Els paquets de sancions han estat unànimement adoptats. Ha estat una resposta més decidida; cosa que no treu que s’hagi desprès dels condicionants que sempre ha tingut la política exterior i de defensa europea, com ara la primacia dels EUA en la seguretat internacional i en el paper de defensa d’Europa.

El que s’ha fet bé és el desacoblament de la dependència de Rússia, perquè Rússia sempre havia jugat aquesta carta per desestabilitzar o condicionar la política europea. El desacoblament ha anat lligat a mercats alternatius, que són als EUA, a Noruega i als països del Golf. I, efectivament, els EUA tenen un avantatge comparatiu: que la guerra els queda lluny físicament i energèticament parlant, perquè tenen les seves capacitats d’autoabastiment.

Ha canviat les prioritats. Hem passat d’una qüestió de transició energètica a una d’abastiment i seguretat energètiques. Ha posat una urgència sobre l’agenda però, evidentment, Europa no hauria d’abandonar el propòsit inicial, el de la transició energètica.

Sens dubte. Quan mirem enrere, veurem un element convuls molt fort en l’ordre de seguretat europeu i un canvi absolut respecte a les relacions amb Rússia i les línies de fractura que això genera dins d’Europa, però també veurem la guerra com una mostra d’aquesta complexitat de l’ordre internacional en revisió en què estem des de fa uns anys. El més interessant és veure quins mecanismes posteriors a la guerra s’estableixen per assegurar que aquest ordre europeu i internacional són inclusius, són considerats justos, efectius i capaços d’afrontar els reptes de seguretat internacional compartida, ja sigui el canvi climàtic, la crisi energètica o la que sigui.